encara que el 1965 el cartell fos en castellà - i vom haria pogut ser-ho? els Pastorets de la Sala Cabañes no van rompremai la continuitat idiomatica: semprehan estat en català. (Foto del llibre El Mataró , d'avui i de demà amb fotos de Foto-cine Mataró de la UEC i text de Joaquim Casasserra d'or
febrer de 1992
num. 386
JoaquimVilà i Folch
Per a la gent de fora de Mataró el nom de la Sala Cabañes va relacionat, inevitablement, amb el nom dels Pastorets. I no perquè els Pastorets en fossin la partida de naixement en aquell llunyà Nadal del 1916, sinó perquè els de la Sala Cabañes han sabut fer d'aquest espectacle la seva senyera. Tanmateix, això és un fals miratge.
Me n'he adonat en llegir, d'una manera apassionada, el llibre que, amb motiu dels seus setanta-cinc anys d'existència, ha tret al carrer l'entitat mataronina. Coordinat per Josep M. Clariana, el llibre és un llarg recorregut pels plecs i replecs d'una petita història que respira al compàs dels batecs de la història gran, però que en conforma l'essència i el sentit. Res no s'entén si no valorem amb intensitat la força d'aquesta vida quotidiana que forma el teixit dels dies. Es així que he pretès descobrir el secret de la Sala Cabañes, convertida ocasionalment en paradigma de tantes i tantes associacions semblants escampades per tot Catalunya. La Sala Cabañes és un estil de viure.
Els Pastorets — més ben dit: L'Estel de Natzarèt de Ramon Pàmies— han estat l'eix d'aquest estil de viure, han omplert de sentit vides i relacions, han estat mitjà i fi de moltes hores lliurades generosament i sense consciència. Estic convençut que la gent de la Sala Cabañes no han sentit ni han entès mai aquest concepte de "lliurament», perquè res no es podia regalar si era viscut intensament com a vida pròpia. Els testimoniat-ges aplegats al llibre ho demostren a bastament. I no em refereixo tant a aquells que fan història d'èpoques i de moments, sinó als qui es remeten a la seva pròpia experiència, als qui assenyalen el seu pas per la Sala Cabanes com un desvetllament de la vocació, o, com el mateix Joan Pera, aquells que l'assumeixen com una part indestriable de la seva personalitat. Hi ha una bona colla de gent a Mataró —ara i a través de setanta-cinc anys— que són Sala Cabanes, que són "pastorets-, i ningú no em podrà negar la força impetuosa d'aquest estil de viure.
El testimoniatge global que representa el llibre de la Sala Cabañes no és, sortosament, l'únic en el nostre marc català. Una bona colla d'associacions han celebrat aniversaris i han volgut deixar constància sobre el paper imprès, en forma de llibre o, més modest, d'opuscle, de la seva experiència vital i associativa. Són aquests testimoniatges els que ens calen per a adonar-nos de l'extraordinària riquesa de l'aportació popular al patrimoni cultural del país. Una aportació que no ha estat mai entesa en la seva plenitud. La cultura catalana —i no la «cultureta- esnob, ciutadana, elaborada segons la influència dels bars de moda, que a la llarga ha demostrat la seva absoluta inoperància— ha estat feta i construïda així, com una manera natural de viure, de la mateixa manera que ho és el fet casteller, el costum festiu del poble, l'espai lúdic o la senzillesa de la vida quotidiana. És en la mesura que aquestes dues vides —la quotidiana i l'associativa— s'uneixen i es confonen, que la cultura catalana s'omple de sentit.
La cultura catalana no es pot entendre del tot sense la història de la Sala Cabañes, sense l'empenta de mossèn Plandolit, sense la comicitat de Pere Anglas i Jesús Segura, sense Jaume Colomer i Martori, sense Pere Rigau, sense l'inconformisme de Carles Maicas, sense el grup dissident que se'n va a un altre local, sense les noves generacions que empenyen amb força. I voldria que ho llegíssiu d'una manera molt general i distanciada, perquè cada grup humà té un mossèn Plandolit i un Jaume Colomer, un Jesús Segura i un Carles Maicas, i de la seva dialèctica possible o impossible neix la vida de cada dia. Totes les associacions han tingut una història difícil, feta d'alts i baixos, de moments bons i de moments dolents, d'encerts i d'errors, de temps d'inmobilismne i de temps renovadors, temps nets i clars i temps boirosos, però tenen a favor la indiscutible proximitat del poble, de la gent anònima, de la gent que no sortirà mai a la gran història oficial, però que fa la petita història de cada dia, la petita cultura de cada nucli humà.
Des d'aqui demano a cada un dels grups que conformen la rica xarxa associativa del país que aprofitin qualsevol aniversari per fer-se l'homenatge i el regal de la pròpia història. L'edició pulcra i magnífica, les fotografies evocadores i els testimoniatges vius que omplen les pàgines del llibre de la Sala Cabañes són un regal que reflecteix amb una força indiscutible la intensitat de la nostra manera de viure. Que els historiadors de la vida i la cultura no ho oblidin.
