la crònica
MANUEL CUYÀS .
Un espectacle que funciona a la perfecció i que només amb uns petits retocs seria el més impressionant que es munta a Catalunya durant l'any
Els Pastorets de la Sala Cabañes de Mataró són, teatralment parlant, una cosa molt seriosa, un autèntic patrimoni cultural de la ciutat.
Fa unes setmanes vaig escriure en aquest mateix espai sobre els Pastorets de Mataró. Com deia llavors, el meu escrit era un resum de la conferència que vaig pronunciar a la biblioteca Pompeu Fabra per invitació dels amics de la Sala Cabañes. La veritat és que vaig fer la conferència sense haver vist feia poc l'obra. Com vaig dir al públic gentil que em va venir a escoltar, hi ha tres edats en la vida d'un home en què es van a veure els Pastorets: de petit, quan s'és pare jove i quan s'és avi. Al moment de fer aquesta afirmació vaig pensar que, com que jo ja havia passat els dos primers episodis i el tercer i últim el veig una mica lluny, em quedaven uns anys per tornar a visitar els Pastorets. No comptava amb dues nebodes, una de cinc anys i una altra de tres, que viuen a Barcelona i que de sobte un dia van descobrir les prestacions dominicals del seu oncle mataroní. És així com diumenge passat a la tarda, quinze dies després de la meva categòrica descripció cronològica, vaig anar a veure els Pastorets de la Sala Cabañes.Cuito a dir que em va semblar un espectacle extraordinari, molt millor que el de la meva època de petit o de pare jove. Abans d'entrar al teatre em pensava que les meves dues petites acompanyants no suportarien quietes les quatre hores de la representació. Em veia a mi mateix havent d'anar al bar tres i quatre vegades perquè quan no tindrien gana tindrien set i, si no, tindrien pipí. Fins i tot no m'havia fet gaires il·lusions d'arribar fins al final. Doncs bé, les dues criatures no solament es van mantenir assegudes tota l'estona amb els ulls ben oberts sinó que quan a les nou del vespre va baixar el teló per última vegada es van estranyar que l'obra s'hagués acabat tan de pressa. Aquesta crònica que vol ser un elogi dels actuals Pastorets que es representen a la Sala Cabañes podria acabar aquí mateix davant d'una demostració tan definitiva de la seva qualitat.Però algunes coses més haig de dir, algunes d'encara més elogioses i unes altres no tant per culpa segurament de la meva condició d'adult.Els Pastorets que jo vaig veure diumenge és un espectacle trepidant, un fenomen visual extraordinari que té un ritme molt bo i sostingut. Això és mèrit de la direcció i és mèrit d'un equip tècnic que en sap de cada mà i que és sempre al seu lloc. En Joan Abril, tècnic històric de la Sala Cabañes i des de fa uns anys tècnic del Teatre Monumental, m'havia explicat més d'un cop la dificultat d'il·luminar escenes amb decorats de paper com els dels Pastorets. La principal dificultat és aconseguir que els actors no projectin l'ombra sobre el paper ja que seria tant com projectar-la sobre una escena que representa una muntanya o sobre el cel, cosa que aniria contra la il·lusió de profunditat dels decorats. Doncs bé, aquesta dificilíssima i avui perduda especialitat a la Sala Cabañes la dominen més que ningú. Funciona la il·luminació, funcionen les entrades i sortides dels actors, funcionen la música i els cors, funcionen amb precisió matemàtica tots els trucs i tots els efectes especials de sofre, foc i fum i àngels voladors i llunes que fan l'ullet. Fins i tot funciona el sorteig que es fa en una mitja part. Sembla que Antoni Blanch no hagi fet altra cosa a la seva vida que organitzar sorteigs.El punt flac dels Pastorets, dels actuals Pastorets, es troba en la interpretació. Tret dels grans duos del dimoni gros i l'àngel de l'espasa, la majoria dels altres personatges no tenen prou força ni relleu per culpa d'uns actors amb bona voluntat però poca entrega i amb uns problemes de dicció que fan difícil entendre el text. Els actors que interpreten Jonàs i Mataties s'esforcen però no treuen tot el joc que els personatges volen i permeten en algunes escenes clau. Amb més assajos d'actors, amb el reforç dramàtic d'escenes que ara passen desapercebudes, com la de la vara florida de sant Josep i amb l'eliminació de les bromes escatològiques i grolleres que no aporten res de bo a l'obra, els meus néts veurien uns Pastorets de Mataró que serien -i en realitat ja ho són- una de les obres més grans de totes les que es munten a Catalunya al llarg de l'any, entre les professionals i no professionals. Un autèntic patrimoni cultural.
