Joan Pera "Mataró és la ciutat de Catalunya amb un teatre en pitjors condicions"

diari de mataro
maig 2003

Nascut a Mataró en una família d'artistes, en Joan Pera s'ha convertit desprès de tota una vida als escenaris en un dels actors catalans més emblemàtics. Encara que el teatre sempre ha estat la seva passió també ha fet ràdio, televisió i doblatge. Ja no recorda ni el seu debut com a actor, segurament en fa aproximadament uns quaranta anys. Actualment, i per tercera vegada, comparteix cartellera amb en Paco Morán, amb qui ja ha fet riure a més de mig país.

- Ara estàs representant la tercera obra amb en Paco Morán. És "Mamaaà!", una altra comèdia. Què té de nou aquest projecte?

Aquesta comèdia ens l'han fet a mida dos autors joves, en Jordi Sánchez i l'Albert Gómez. Això ens ha permès poder-nos lluir més i tenir una relació més directe amb el públic. A més, en aquest cas, hem invertit els papers i en Paco és un home casat que necessita els diners de l'herència de la seva mare i jo el fill solter que sempre l'ha cuida't. Per tant, parlem d'un cas real que molta gent viu i reconeix. Per tot això, l'obra funciona tan bé.

- Des del gran èxit de "La estraña pareja", sis anys en cartellera, heu mantingut una mateixa fórmula en els vostres espectacles: Moran+Pera +comèdia. A què és degut l'èxit d'aquesta combinació?

Quan hi ha un èxit és perquè han coincidit diversos motius. Però la raó més evident és que l'oferta que nosaltres presentem correspon a la demanda. No hi ha engany. La gent ve a veure la marca Pera i Morán i saben abans d'entrar al teatre el que s'hi trobaran. Sí que ens agradaria fer una altra cosa, però si un dia féssim Hamlet, la gent no hauria vingut per veure allò.

- Aquest any has compaginat el teatre amb la ràdio. Amb en Roger, el teu fill, has copresentat "Partint Peras". Com valores l'experiència?

Molt bé, més i tot del que ens pensàvem. Abans ja havia treballat en aquest mitjà però mai fent un programa. "Partint Peras" és un programa molt amè, divertit i diferent als que es feien fins ara. Aquest era un repte, i l'altre, treballar amb un de casa. Amb en Roger ens barallem molt, perquè ens costa lligar. Però el programa ja tracta d'això i, per tant, com més ens discutim més bé funciona.

- Vas ser un dels iniciadors de les sèries d'humor al nostre país. Ara que les sitcoms estan tan de moda et podrem veure aviat a la televisió?

Quan he fet televisió m'ha funcionat molt bé, amb ella em vaig fer popular. Sempre en tinc ofertes, però hem fa una mica de por. En aquest moment sortir a la televisió és perillossíssim. L'avantatge del mitjà és que et dones a conèixer, però prefereixo el coneixement que la gent pugui tenir de mi des del teatre o el cinema, on et posen en un pedestal, que no des de la televisió, on acabes a "Crónicas Marcianas". Per tant, si en aquests moments ja tinc èxit amb el que faig perquè aventurar-me? Ara sóc un referent i, per tant, ara ja no em cal sortir a una sèrie de TV3.

- Desprès de tants anys fent comèdia series creïble en un drama? Crec que no. En aquesta obra haig d'explicar un gran drama personal, però com més seriós estic la gent més riu. Què he de fer?

Tinc una marca ja molt marcada. Ara ja no puc sortir d'aquesta història. La única solució seria anar a treballar a Madrid, que seria una de les possibilitats, i fer un drama allà on ningú em conegués. He descobert amb els anys que tinc molta facilitat per comunicar amb la gent i això en el fons és més important que interpretar bé un paper.

- Les comèdies tenen èxit, però són poc premiades.

La comèdia mai ha estat reconeguda ni amb premis ni a nivell intel·lectual, però aquest és el joc. Els premis sempre es donen per reconèixer alguna cosa. A nosaltres ja ens coneix tothom i el premi ens el dóna cada nit el públic. Sempre és millor donar-los als qui no són coneguts que no a aquells que sols ja tenen èxit. Els premis són com les subvencions. Si demanes diners per fer una comèdia tenen el 99% de possibilitats que et diguin que no, perquè una comèdia per si mateixa ja atrau a la gent i, per tant, no necessita aquest sobreesforç.

- Diuen que és més difícil fer riure que plorar. És veritat?

Per un actor fer riure és sobretot cansat. L'entrega que requereix la comèdia sempre és superior a la del drama. Fer riure és ritme i precisió. El gag o el gest graciós l'has de fer en un moment concret i la teva actitud sempre ha d'estar per sobre de la normal.

- I un altre ingredient bàsic és la improvisació.

La improvisació és el cavall de batalla. A nosaltres els autors dels textos ens renyen molt perquè desfem les comèdies. Crec que qualsevol text posat dalt de l'escenari ha de tenir vida pròpia, perquè sinó és una còpia pesada i avorrida que només podríem interpretar un sol dia. Cada lectura d'un text és una nova interpretació.

- Quan baixa el taló, l'humor continua a la vida quotidiana d'en Joan Pera?

Sí, però costa. La gent em diu que sóc divertit, però no ho sóc en el sentit d'explicar acudits. Sóc ràpid, atent i de seguida capto les històries, però això no respon a una actitud de divertiment, sinó de somriure. A la vida s'ha de prendre amb un somriure. Aquest, segons les circumstàncies pot ser franc i obert o irònic i crític. Sempre hem de tenir un somriure per poder viure la vida amb cordialitat. El riure és un accident, en canvi, el somriure és una actitud.

- Parles d'un somriure crític. Com vas viure el moviment "No a la guerra" que van protagonitzar els actors. Creus que liderar-lo era la vostra tasca?

Sempre està bé que algú agafi la llança i tiri endavant. A més, si els actors estem a l'aparador de la societat i som models o exemples per algú tenim una responsabilitat social que hem de complir.

- Què recordes dels teus orígens a la Sala Cabañes?

Els meus inicis són purament Pastorets. En aquells moments fer teatre t'oferia uns coneixements de la llengua catalana poc habituals, una gran relació amb la gent i una profunda identificació amb Mataró. Fèiem teatre constantment. Ens servia culturalment, socialment, religiosament, políticament, com a mitjà d'expressió... Va ser la millor època de la meva vida, perquè llavors m'obria camí i em trobava amb unes possibilitats immenses. Aleshores només era un actor més, però savia que ho feia bé. En aquell temps Mataró tenia un gran planter d'actors que es caracteritzaven per ser mestres, ensenyaven a dir i a ser. De fet, a l'Institut del Teatre de Barcelona, no em van ensenyar res que no hagués pogut aprendre a Mataró. Però evidentment des de la capital tenia més projecció. Sempre he somiat tornar a Mataró a fer funció, però no com a triomfador, sinó com aquell noi que sortia als Pastorets.

- Creus que la ciutat té suficients infrastructures teatrals?

És molt important l'habitatge, la seguretat, la sanitat... però també tenir espais on expressar-se. No pot ser que un noi vulgui fer teatre a Mataró i li facin fer un càsting. Tothom s'ha de poder expressar independentment de les seves qualitats. Necessitem espais oberts. A la Sala Cabañes per fer-hi una obra necessites demanar-ho amb tres anys d'antelació. He voltat per tot el país i Mataró és la ciutat de Catalunya amb un teatre en pitjors condicions. Cal un espai on representar les obres del Teatre Nacional i del Lliure, però també un espai on la gent de Mataró pugui expressar-se.

- Com valores la programació teatral que s'ofereix a la ciutat?

És com els premis. L'ajuntament sempre queda més bé en els rànquings portant al Monumental deu vegades el Teatre Lliure, sobretot si és Shakespeare, que portant "La estraña pareja".

- I això passa quan els actors, tu mateix, en Boris Ruiz o en Jordi Bosch, heu estat un dels principals exportadors de la ciutat.

Mataró ha tingut coses molt bones els darrers cent anys, però no sé per quina raó mai ha sortit d'aquí. Mataró, a diferència d'altres localitats similars com Sabadell, en cap aspecte no té entitat ni pes a Catalunya. Per exemple, aquí s'han fet amb molta diferència els millors Pastorets de Catalunya, però en el rànquing som un més. Artistes extraordinaris de Mataró com Rovira Brull o en Jordà, entre molts altres, no han rebut mai cap recolzament de la ciutat.

- Avui els joves actors tenen les coses més difícils per fer-se un lloc?

Depèn. En Roger ho ha tingut més fàcil que jo. En aquests moments aquell que es agressiu, potent o molt bo tot li va rodat. Però aquests triomfadors són un percentatge molt petit de la població. El 90% restant és qui realment crea la societat.

- Tampoc deu ser fàcil dir-se Pera...

És molt fàcil quan triomfes, quan no, és difícil, perquè la pressió i l'exigència és més alta. La necessitat de triomf, i que sigui més alt del que has viscut a casa, apreta molt. Alguns dels membres de la meva família eren els millors de la Sala Cabañes, en aquest sentit tenia certa pressió, però no és el mateix. Només la meva mare era una mica "exigenteta"... Recordo que en els primers Pastorets, on vaig intervenir feia de Naptaró. Quan a la mare li vaig preguntar com ho havia fet, hem va dir: "Home... parles molt poquet, però els altres parlen molt de tu".

- En Paco Morán en una entrevista va dir que eres "un bon pare, un bon fill i un bon marit". Com es pot combinar la feina d'actor amb una família nombrosa?

En Paco m'aprecia molt i està una mica emmirallat. No sóc tan bo com ell es pensa. Intentar ser bo en la vida quotidiana és difícil. Els èxits són un accident, no vius cada dia d'èxits. Només hi ha un dia d'èxit cada cert temps i per això ho celebres. Però el dia a dia és dur i s'ha de saber portar amb molt d'equilibri. I això costa!

- En Roger ha fet molts musicals. La veu és herència teva?

Meva segur que no. De petit quan anava a veure una pel·lícula i es posaven a cantar me n'anava. Els americans són un rotllo cantant! A més, en els musicals no es pot improvisar i cap dels actors d'aquest gènere ha sobresortit. "La jaula de las locas" és un musical però jo em vaig negar rotundament a cantar. Ni en Paco ni jo cantem gaire bé, però a més, la gent no ve per veure'ns cantar. Però el cas d'en Roger és diferent, perquè el "punyetero" canta molt bé.

- Quins projectes tens de cara al futur?

El futur passa per fer "Mamaaá" un any més i complir amb la gira per Espanya, que podrà ser tan llarga com vulguem. Omplim teatres i tothom ens vol. Però la gira la podríem combinar en convertir aquesta obra en una sèrie de televisió. Quan això s'acabi... no sé... hi ha molts projectes. M'agradaria fer una obra biogràfica a l'estil "Mamá quiero ser artista". Sí! Això em faria gràcia.