19 de novembre 2004

L'amor segons Shakespeare.


el punt
19 novembre 2004

EUDALD PICAS. .

Francesc Ten i Montse Vellvehí, amb acompanyament musical de Marc Egea, van estrenar dimecres a La Mercè Els sonets de Shakespeare, una lectura dramatitzada dels poemes amorosos del gran dramaturg anglès a partir de la concepció i direcció de Xicu Masó.

17 de novembre 2004

Xicu Masó estrena avui a La Mercè «Sonets de Shakespeare a l'escenari»

el punt
17 novembre 2004

LAURA PORTAL .

Girona Dos actors, una viola de roda, una cadira i una butaca formen el muntatge que avui, a les vuit del vespre, presenta el director i actor gironí Xicu Masó, que es titula Sonets de Shakespeare a l'escenari. Com bé diu el títol de l'obra, la grandesa dels versos de Shakespeare és la clau d'aquest recital poètic teatralitzat.Aquesta lectura dramatitzada ha estat inclosa dins l'apartat Punt de Lletra de l'Aula d'Humanitats del centre cultural La Mercè. La proposta, que es tracta d'una estrena teatral absoluta, està dirigida per Masó i la traducció dels sonets ha estat a càrrec de Salvador Oliva.Amb aquesta obra es pretén acostar l'obra poètica de l'escriptor i dramaturg anglès a tots els gironins, a través d'un muntatge exquisit i realment atractiu. Sonets de Shakespeare a l'escenari vol fer arribar la grandesa dels versos de l'autor de la manera més directa possible.La proposta de Xicu Masó presenta dos actors (Francesc Ten i Montse Vellvehí), una viola de roda (que és interpretada per Marc Egea), una cadira, una butaca i papers, llibres i un telèfon.Amb aquesta posada en escena s'aconsegueix que l'espectador s'adoni immediatament que es troba davant d'una col·lecció de poemes excepcional. L'entrada de l'espectacle és gratuïta.Productivitat de MasóEn pocs dies, Masó ha protagonitzat o dirigit diferents obres. Així, per Fires va portar, dirigint i protagonitzant, El fantàstic Francis Hardy al Teatre de Salt, el 30 d'octubre passat. Paral·lelament, també participa com a actor, fins mitjan desembre, en l'obra Oncle Vània, que es pot veure a la sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure de Barcelona.

16 de novembre 2004

A MATARÓ SOM AIXÍ

EL PUNT
16 novembre 2004

La galeria
PEP ANDREU .

Mataró pateix Síndrome d'Autodestrucció. Es caracteritza per manca d'autoestima, tendència a criticar-ho tot, indiferència per les coses pròpies i exaltació exagerada per altres poblacions. És una malaltia hereditària que va aparèixer el 1848, amb el tren del mataroní Biada, el primer de la Península. Primer, ningú no en volia saber res; després, l'invent va agradar tant, que els mataronins hem fet vida a la capital girant l'esquena a casa. Mataró, als mataronins, no ens agrada gens. Diem que no té atractius, i que els pocs que té, o són efímers -com Els Pastorets de Sala Cabañes, la festa major i la missa de Glòria a les Santes-, o s'amaguen darrere un pany -com la capella dels Dolors, una joia barroca de Viladomat, i la modernista casa Coll i Regàs, del mataroní Puig i Cadafalch. Aquests dies, la ciutat ha fet 26 anys de Mostra de Cinema. Tot Mataró es queixa per la possibilitat que el Patronat de Cultura deixi de celebrar-la, quan la immensa majoria no hi ha posat mai els peus, cosa que demostra una indiferència absoluta. Personalment, considero que no es pot deixar morir; tot el contrari, cal més pressupost i transformar la Mostra en un referent cultural de tot el país. Deia que la majoria de mataronins no hi ha posat mai els peus, però que ara la defensen aferrissadament. Un símptoma més de la nostra síndrome particular: Mataró és com la parella: si és guapa, no li'n veus, i si és lletja, que ningú no t'ho digui. Som així.

A Mataró som així

el punt
16 novembre 2004

la galeria
PEP ANDREU .

Mataró pateix Síndrome d'Autodestrucció. Es caracteritza per manca d'autoestima, tendència a criticar-ho tot, indiferència per les coses pròpies i exaltació exagerada per altres poblacions. És una malaltia hereditària que va aparèixer el 1848, amb el tren del mataroní Biada, el primer de la Península. Primer, ningú no en volia saber res; després, l'invent va agradar tant, que els mataronins hem fet vida a la capital girant l'esquena a casa. Mataró, als mataronins, no ens agrada gens. Diem que no té atractius, i que els pocs que té, o són efímers -com Els Pastorets de Sala Cabañes, la festa major i la missa de Glòria a les Santes-, o s'amaguen darrere un pany -com la capella dels Dolors, una joia barroca de Viladomat, i la modernista casa Coll i Regàs, del mataroní Puig i Cadafalch. Aquests dies, la ciutat ha fet 26 anys de Mostra de Cinema. Tot Mataró es queixa per la possibilitat que el Patronat de Cultura deixi de celebrar-la, quan la immensa majoria no hi ha posat mai els peus, cosa que demostra una indiferència absoluta. Personalment, considero que no es pot deixar morir; tot el contrari, cal més pressupost i transformar la Mostra en un referent cultural de tot el país. Deia que la majoria de mataronins no hi ha posat mai els peus, però que ara la defensen aferrissadament. Un símptoma més de la nostra síndrome particular: Mataró és com la parella: si és guapa, no li'n veus, i si és lletja, que ningú no t'ho digui. Som així.

Encetem temporada, comença l'espectacle!

Amb la celebració de la Festa Major de Manresa,  donem el tret de sortida a la nova temporada del Kursaal.  Us hem preparat una tardor que a...