cap gros
24 octubre 2005
per Enric Hernàndez i Benito,
llicenciat en art dramàtic
El bon treball interpretatiu dels secundaris va servir de crossa a la pugna existent entre els dos actors principals, dissabte passat, a l’estrena de El criat a Sala Cabañes. Amb una platea afectada suposadament per l’emissió en obert del partit del Barça, els de la Sala van tornar a demostrar que poden fer teatre de qualitat tan a nivell d’escenografia, il·luminació i vestuari. Però aquest cop, interpretativament parlant, els va faltar més d’un detall per fer-nos oblidar que es tractava d’un àmbit amateur (i sóc conscient de la polèmica que aquest terme comporta).I és que un text d’aquestes característiques demana una subtilesa i una càrrega d’emocions i d’intencions soterrades pròpies d’un treball actoral molt fi i conscient que es va veure en comptades ocasions.És veritat que Ferran Camps va defensar prou bé un paper extens, fent-lo intel·ligible excepte en alguns moments on més que parlar, metrallava. El va anar a la contra, però, els moments d’histerisme cridaner, la manera d’abordar les relacions amb les dones, i la forma triada per explicitar els efectes de l’alcohol sobre el seu personatge.No és menys cert que Carles Grañé, per la seva banda, ens va oferir un criat digne, elegant, impertèrrit i molt creïble, sobretot en part del primer acte. Fins i tot el seu primer somriure carregat d’intenció va ser un autèntic regal. Però malauradament aquesta presència i solidesa escènica s’ensorrà convertint-se en una navegació d’alts i baixos tan bon punt va deixar de fer servir el tractament de “senyor” a les seves rèpliques; amb els moments íntims amb la Vera i la Mabel, on fregà l’automatisme i la inversemblança; i amb els embarbussaments i l’excés de somriures del segon acte. Al meu entendre, crec que no estan ben resoltes les escenes de passió entre personatges, convertint-se en anecdòtiques i buides; que s’haurien d’agilitzar les transicions; reduir el soroll entre bambolines (em va semblar sentir un apuntador des de la desena fila); retocar la música que sona al final dels dos actes, que ara es talla en sec; i treballar les respectives progressions dels personatges principals, que ara experimenten uns salts en la interacció que acaben precipitant la inversió de rols en la darrera escena sense haver fet el camí necessari.Tot fa pensar que potser se’ls va tirar el temps a sobre. Malgrat tot sempre cal valorar la valentia.
El bon treball interpretatiu dels secundaris va servir de crossa a la pugna existent entre els dos actors principals, dissabte passat, a l’estrena de El criat a Sala Cabañes. Amb una platea afectada suposadament per l’emissió en obert del partit del Barça, els de la Sala van tornar a demostrar que poden fer teatre de qualitat tan a nivell d’escenografia, il·luminació i vestuari. Però aquest cop, interpretativament parlant, els va faltar més d’un detall per fer-nos oblidar que es tractava d’un àmbit amateur (i sóc conscient de la polèmica que aquest terme comporta).I és que un text d’aquestes característiques demana una subtilesa i una càrrega d’emocions i d’intencions soterrades pròpies d’un treball actoral molt fi i conscient que es va veure en comptades ocasions.És veritat que Ferran Camps va defensar prou bé un paper extens, fent-lo intel·ligible excepte en alguns moments on més que parlar, metrallava. El va anar a la contra, però, els moments d’histerisme cridaner, la manera d’abordar les relacions amb les dones, i la forma triada per explicitar els efectes de l’alcohol sobre el seu personatge.No és menys cert que Carles Grañé, per la seva banda, ens va oferir un criat digne, elegant, impertèrrit i molt creïble, sobretot en part del primer acte. Fins i tot el seu primer somriure carregat d’intenció va ser un autèntic regal. Però malauradament aquesta presència i solidesa escènica s’ensorrà convertint-se en una navegació d’alts i baixos tan bon punt va deixar de fer servir el tractament de “senyor” a les seves rèpliques; amb els moments íntims amb la Vera i la Mabel, on fregà l’automatisme i la inversemblança; i amb els embarbussaments i l’excés de somriures del segon acte. Al meu entendre, crec que no estan ben resoltes les escenes de passió entre personatges, convertint-se en anecdòtiques i buides; que s’haurien d’agilitzar les transicions; reduir el soroll entre bambolines (em va semblar sentir un apuntador des de la desena fila); retocar la música que sona al final dels dos actes, que ara es talla en sec; i treballar les respectives progressions dels personatges principals, que ara experimenten uns salts en la interacció que acaben precipitant la inversió de rols en la darrera escena sense haver fet el camí necessari.Tot fa pensar que potser se’ls va tirar el temps a sobre. Malgrat tot sempre cal valorar la valentia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada