teatre bartrina de reus
26 de març de 2007
Els escenaris municipals o alternatius de fora de la capital de Catalunya aposten per descentralitzar el mapa dramàtic del país, no sense problemes ni maldecaps
T. Bruna / A. Gomila
Catalunya estima el teatre. Barcelona, com a gran capital posseïdora de nombrosos escenaris, privats, concertats, alternatius, públics, i com a estatge de productores, és el motor que posa en marxa la majoria de creacions que després giraran pel país. Aquest procés s'ha seguit durant anys i es mantindrà per lògica pràctica.
Però els horitzons comencen a canviar: ciutats com Sabadell, Torelló, Viladecans, Igualada, Manresa, Tarragona, Terrassa... han apostat per la descentralització fent un esforç per posar els seus teatres al dia amb els últims avenços tècnics. El festival Temporada Alta de Girona, que, en pocs anys s'ha situat entre els millors d'Europa, ha provat que la descentralització és possible. Reus i Terrassa, cadascuna amb la creació del seu Centre d'Arts Escèniques, s'han marcat l'objectiu de produir espectacles que neixin a la seva ciutat i programar estrenes sonades, per afalagar el seu públic amb el privilegi de no haver-se de desplaçar.
Però aquests casos, de vegades, són les excepcions. I per això des de l'Entitat Autònoma de Difusió Cultural del govern s'intenta esperonar els ajuntaments perquè apostin pels nous llenguatges. D'això, diu la seva gerent, Berta Sureda, en podrien dependre en un futur les subvencions públiques. "Hem de dialogar amb els polítics perquè l'èxit del teatre no sigui una qüestió de públic", afegeix Sureda, tot reconeixent que, massa cops, els programadors locals es topen amb el regidor de Cultura de torn, que demana caixa. "Ens cal innovar, hem d'adreçar recursos a la recerca", manifesta. El nou mapa
Però què passa a cada ciutat, cada poble? Fa pocs dies es va reobrir el Kursaal de Manresa, després de 17 anys de silenci. El públic manresà, lluny de Barcelona, s'havia fidelitzat ja amb el teatre Conservatori. Ara en tindrà dos per triar. La programació es decidirà des de l'entitat cultural El Galliner, cosa que passa sovint al país. "Són els que van impulsar la renovació del teatre i els que han liderat la programació que s'ha vist fins ara a Manresa. Volem que continuïn", diu Laura Bozzo, gerent.
A Sabadell hi ha quatre teatres municipals, cadascun amb la seva línia. La Faràndula acull els espectacles més grans (Sit, de Tricicle; J'arrive, de Marta Carrasco...). El Principal, reinaugurat el gener, rep muntatges d'acord amb la forma de l'escenari. Hi ha passat Lorca eran todos i hi vindrà Pels pèls. L'Estruch és un centre de creació obert que ha de crear tendència per si sol. La Sala Miguel Hernández es reserva al teatre familiar.
Encara al Vallès Occidental, el Teatre Auditori Sant Cugat aposta per una varietat de gèneres: "Un teatre municipal ha de satisfer el nombre més gran de públic possible. Per tant, fem teatre, òpera, màgia, dansa, sarsuela, teatre familiar", diu Pep Tugues, director artístic. L'any passat van tenir una ocupació d'un 75%. "Van venir 33.000 persones. Tant de bo ho poguéssim manternir!".
A Granollers hi ha el teatre Auditori, municipal, i el Teatre de Ponent, dirigit per Frederic Roda. Les obres que van a cada una depenen del format. "Ara hem fet El cel està massa baix d'Ahmed Gazhli, una proposta arriscada", ens expliquen a l'Auditori. "Hem de fer un autèntic treball d'enginyeria per programar sense oblidar els interessos del públic. Fem produccions pròpies a base d'enquestes sobre els interessos de la gent".
El Teatre de Ponent, en canvi, dóna suport a la nova dramatúrgia i està inscrit en la Coordinadora de Sales Alternatives. Per Roda, la gran ciutat és a prop: "Cada obra és una batalla. La gent relaciona teatre amb anar a Barcelona". I això és el que s'intenta combatre arreu.
Girona competeix amb ella mateixa. "El nivell del Temporada Alta és tan alt que ho hem de tenir en compte a l'hora de programar. Aquí la gent en sap molt, de teatre", ens expliquen des del Teatre Municipal, que es va obrir el setembre després de cinc anys d'obres. La programació es nodreix amb peces de l'any, teatre d'autor i peces de circuits comercials impactants, com Cyrano de Bergerac, dirigida per John Strasberg, fill de Lee Strasberg, fundador de l'Actors Studio. El teatre de Salt, també influït pel Temporada Alta, ha confiat la programació a Bitó Produccions.
A Lleida l'Institut Municipal d'Acció Cultural es cuida del Teatre de l'Escorxador, que presenta diverses línies de programació obertes a totes les tendències i llenguatges. I fan l'Escorxadijous, que és una plataforma escènica reservada als espectacles emergents, innovadors i contemporanis.
Fins aquí hem dibuixat una petita mostra del que està en funcionament amb noves perspectives. Però encara hi ha molts altres teatres que volen posar-se al dia amb la il·lusió de conquerir públic i fidelitzar-lo. És el cas del Teatre Principal de Terrassa, l'emblemàtic Odeó de Canet i el Principal de Vilanova i la Geltrú. Aquest, construït el 1830, compleix les funcions de teatre municipal i fa temporades estables de teatre, dansa, música ."L'edifici està en obres per adaptar-lo a les normes de seguretat actuals. Es preveu augmentar la visibilitat de l'espectador i augmentar el nombre de places", diu Bienve Moya, responsable municipal i artístic.
El teatre Ateneu d'Igualada també està en obres, però a punt d'acabar. Comparteixen teatre amb altres activitats culturals i tenen conveni amb el Teatre de l'Aurora, una cooperativa autogestionada, que acull les obres de petit format o alternatives.
T. Bruna / A. Gomila
Catalunya estima el teatre. Barcelona, com a gran capital posseïdora de nombrosos escenaris, privats, concertats, alternatius, públics, i com a estatge de productores, és el motor que posa en marxa la majoria de creacions que després giraran pel país. Aquest procés s'ha seguit durant anys i es mantindrà per lògica pràctica.
Però els horitzons comencen a canviar: ciutats com Sabadell, Torelló, Viladecans, Igualada, Manresa, Tarragona, Terrassa... han apostat per la descentralització fent un esforç per posar els seus teatres al dia amb els últims avenços tècnics. El festival Temporada Alta de Girona, que, en pocs anys s'ha situat entre els millors d'Europa, ha provat que la descentralització és possible. Reus i Terrassa, cadascuna amb la creació del seu Centre d'Arts Escèniques, s'han marcat l'objectiu de produir espectacles que neixin a la seva ciutat i programar estrenes sonades, per afalagar el seu públic amb el privilegi de no haver-se de desplaçar.
Però aquests casos, de vegades, són les excepcions. I per això des de l'Entitat Autònoma de Difusió Cultural del govern s'intenta esperonar els ajuntaments perquè apostin pels nous llenguatges. D'això, diu la seva gerent, Berta Sureda, en podrien dependre en un futur les subvencions públiques. "Hem de dialogar amb els polítics perquè l'èxit del teatre no sigui una qüestió de públic", afegeix Sureda, tot reconeixent que, massa cops, els programadors locals es topen amb el regidor de Cultura de torn, que demana caixa. "Ens cal innovar, hem d'adreçar recursos a la recerca", manifesta. El nou mapa
Però què passa a cada ciutat, cada poble? Fa pocs dies es va reobrir el Kursaal de Manresa, després de 17 anys de silenci. El públic manresà, lluny de Barcelona, s'havia fidelitzat ja amb el teatre Conservatori. Ara en tindrà dos per triar. La programació es decidirà des de l'entitat cultural El Galliner, cosa que passa sovint al país. "Són els que van impulsar la renovació del teatre i els que han liderat la programació que s'ha vist fins ara a Manresa. Volem que continuïn", diu Laura Bozzo, gerent.
A Sabadell hi ha quatre teatres municipals, cadascun amb la seva línia. La Faràndula acull els espectacles més grans (Sit, de Tricicle; J'arrive, de Marta Carrasco...). El Principal, reinaugurat el gener, rep muntatges d'acord amb la forma de l'escenari. Hi ha passat Lorca eran todos i hi vindrà Pels pèls. L'Estruch és un centre de creació obert que ha de crear tendència per si sol. La Sala Miguel Hernández es reserva al teatre familiar.
Encara al Vallès Occidental, el Teatre Auditori Sant Cugat aposta per una varietat de gèneres: "Un teatre municipal ha de satisfer el nombre més gran de públic possible. Per tant, fem teatre, òpera, màgia, dansa, sarsuela, teatre familiar", diu Pep Tugues, director artístic. L'any passat van tenir una ocupació d'un 75%. "Van venir 33.000 persones. Tant de bo ho poguéssim manternir!".
A Granollers hi ha el teatre Auditori, municipal, i el Teatre de Ponent, dirigit per Frederic Roda. Les obres que van a cada una depenen del format. "Ara hem fet El cel està massa baix d'Ahmed Gazhli, una proposta arriscada", ens expliquen a l'Auditori. "Hem de fer un autèntic treball d'enginyeria per programar sense oblidar els interessos del públic. Fem produccions pròpies a base d'enquestes sobre els interessos de la gent".
El Teatre de Ponent, en canvi, dóna suport a la nova dramatúrgia i està inscrit en la Coordinadora de Sales Alternatives. Per Roda, la gran ciutat és a prop: "Cada obra és una batalla. La gent relaciona teatre amb anar a Barcelona". I això és el que s'intenta combatre arreu.
Girona competeix amb ella mateixa. "El nivell del Temporada Alta és tan alt que ho hem de tenir en compte a l'hora de programar. Aquí la gent en sap molt, de teatre", ens expliquen des del Teatre Municipal, que es va obrir el setembre després de cinc anys d'obres. La programació es nodreix amb peces de l'any, teatre d'autor i peces de circuits comercials impactants, com Cyrano de Bergerac, dirigida per John Strasberg, fill de Lee Strasberg, fundador de l'Actors Studio. El teatre de Salt, també influït pel Temporada Alta, ha confiat la programació a Bitó Produccions.
A Lleida l'Institut Municipal d'Acció Cultural es cuida del Teatre de l'Escorxador, que presenta diverses línies de programació obertes a totes les tendències i llenguatges. I fan l'Escorxadijous, que és una plataforma escènica reservada als espectacles emergents, innovadors i contemporanis.
Fins aquí hem dibuixat una petita mostra del que està en funcionament amb noves perspectives. Però encara hi ha molts altres teatres que volen posar-se al dia amb la il·lusió de conquerir públic i fidelitzar-lo. És el cas del Teatre Principal de Terrassa, l'emblemàtic Odeó de Canet i el Principal de Vilanova i la Geltrú. Aquest, construït el 1830, compleix les funcions de teatre municipal i fa temporades estables de teatre, dansa, música ."L'edifici està en obres per adaptar-lo a les normes de seguretat actuals. Es preveu augmentar la visibilitat de l'espectador i augmentar el nombre de places", diu Bienve Moya, responsable municipal i artístic.
El teatre Ateneu d'Igualada també està en obres, però a punt d'acabar. Comparteixen teatre amb altres activitats culturals i tenen conveni amb el Teatre de l'Aurora, una cooperativa autogestionada, que acull les obres de petit format o alternatives.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada