29 abril 2007
FOUR MOVEMENTS...» / JORDI BORDES.
Amaranto és gat vell en això del teatre i les performances. Es belluga còmodament en un discurs de mil imatges poètiques (majoritàriament decadents i escèptiques) i d'accions revulsives, acrobàtiques, i de contacte directe. És en la frontera del personatge i de l'actor i hi ha una connexió instantània amb l'espectador. La tercera obra de la companyia, nascuda el 1999 i que sobreviu actuant i sorprenent la concurrència més desperta en sales emergents de tot l'Estat espanyol, retorna al text i obvia bona part d'escenes visuals que carregaven, ferien i restaven coherència al discurs. Bon treball, aquest, de la mort que culmina sentenciant que se sent orgullós de mirar-se el melic.
La companyia és generosa i va augmentant l'aparició de personatges i la seva presència a l'escena. Ara, Martí és el quart convidat. De fet, executa un personatge de pedra: el presentador d'un programa revulsiu que pretén trobar el millor supervivent de la Terra. Tant vàlid com estúpid. Tan burra com la vida. Els tres personatges que evolucionen sota els focus responen a no gosar viure per por de perdre-ho tot; al carpe diem més animal que no mesura si fa mal a un mateix o als veïns, i, per últim, a la persona que tot ho justifica: fins i tot, la seva decisió incorrecta de no actuar. El quart moviment de la peça és un vídeo documental en què estàtues de la Rambla i creadors emergents com ara Semolina Tomic (L'Antic Teatre), Jordi Forcadas (Pa'tothom), i l'artista Frederic Amat, opinen sobre l'art i sobre la supervivència (vital i artística, depenent de si el formigueig és a l'estómac o al cor).
Four movements, el primer espectacle del cicle Radicals Lliure, és sincer i contundent. Trencar una síndria amb el cap, fer-se passar el corrent d'una bateria, enterrar viva una actriu o el cant brillant «Soy Eva y no pariré» són algunes de les accions que aporten l'acció al devessall de paraules i a la tempesta pessimista d'una societat intolerant o prou progre per saber que és injusta però incapaç d'arriscar: una societat morta en vida.
Amaranto culmina la trilogia del sofà. Van començar fa un grapat d'anys amb la seva versió acrobàtica de l'amor (Tazón de sopa china) i l'any passat van tenir un daltabaix amb un cant a l'honor (Indignos): tres freaks demostraven que eren capaços de perdre la dignitat pel seu públic, fins a deixar-se violar. El retorn al Tazón... és d'agrair.
Títol: Four movements for survival
Companyia: Amaranto
Intèrprets: Ángeles Ciscar, David Franch, Lidia González Zoilo i Martí Sales
Dia i lloc: Dijous, 26 d'abril (28 i 29 d'abril, 5, 11 i 12 de maig) a l'Espai Lliure
Amaranto és gat vell en això del teatre i les performances. Es belluga còmodament en un discurs de mil imatges poètiques (majoritàriament decadents i escèptiques) i d'accions revulsives, acrobàtiques, i de contacte directe. És en la frontera del personatge i de l'actor i hi ha una connexió instantània amb l'espectador. La tercera obra de la companyia, nascuda el 1999 i que sobreviu actuant i sorprenent la concurrència més desperta en sales emergents de tot l'Estat espanyol, retorna al text i obvia bona part d'escenes visuals que carregaven, ferien i restaven coherència al discurs. Bon treball, aquest, de la mort que culmina sentenciant que se sent orgullós de mirar-se el melic.
La companyia és generosa i va augmentant l'aparició de personatges i la seva presència a l'escena. Ara, Martí és el quart convidat. De fet, executa un personatge de pedra: el presentador d'un programa revulsiu que pretén trobar el millor supervivent de la Terra. Tant vàlid com estúpid. Tan burra com la vida. Els tres personatges que evolucionen sota els focus responen a no gosar viure per por de perdre-ho tot; al carpe diem més animal que no mesura si fa mal a un mateix o als veïns, i, per últim, a la persona que tot ho justifica: fins i tot, la seva decisió incorrecta de no actuar. El quart moviment de la peça és un vídeo documental en què estàtues de la Rambla i creadors emergents com ara Semolina Tomic (L'Antic Teatre), Jordi Forcadas (Pa'tothom), i l'artista Frederic Amat, opinen sobre l'art i sobre la supervivència (vital i artística, depenent de si el formigueig és a l'estómac o al cor).
Four movements, el primer espectacle del cicle Radicals Lliure, és sincer i contundent. Trencar una síndria amb el cap, fer-se passar el corrent d'una bateria, enterrar viva una actriu o el cant brillant «Soy Eva y no pariré» són algunes de les accions que aporten l'acció al devessall de paraules i a la tempesta pessimista d'una societat intolerant o prou progre per saber que és injusta però incapaç d'arriscar: una societat morta en vida.
Amaranto culmina la trilogia del sofà. Van començar fa un grapat d'anys amb la seva versió acrobàtica de l'amor (Tazón de sopa china) i l'any passat van tenir un daltabaix amb un cant a l'honor (Indignos): tres freaks demostraven que eren capaços de perdre la dignitat pel seu públic, fins a deixar-se violar. El retorn al Tazón... és d'agrair.
Títol: Four movements for survival
Companyia: Amaranto
Intèrprets: Ángeles Ciscar, David Franch, Lidia González Zoilo i Martí Sales
Dia i lloc: Dijous, 26 d'abril (28 i 29 d'abril, 5, 11 i 12 de maig) a l'Espai Lliure
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada