Brossa supera l'oblit

www.avui.cat

29 de juliol de 2007

Teatre Lliure i TNC s'abocaran la temporada que ve al poeta, amb una peça de Carles Santos i l'obra 'El dia del profeta'
Brossa supera l'oblit
Pepa Llopis no se n’amaga. “Hi ha obres que m’agraden més que 'El dia del profeta'”, comenta en referir-se a la peça del seu marit, Joan Brossa, que Rosa Novell muntarà al TNC la temporada que ve

Pepa Llopis no se n’amaga. “Hi ha obres que m’agraden més que El dia del profeta”, comenta en referir-se a la peça del seu marit, Joan Brossa, que Rosa Novell muntarà al TNC la temporada que ve. Això no obstant, tampoc no dissimula una certa satisfacció perquè, finalment, una obra del poeta pugi a l’escenari de les Glòries. “Han trigat massa: tot va així en aquest país”, diu, tanmateix. I és que l’any que ve farà deu anys de la mort del dramaturg català més important del segle XX, almenys en nombre de peces –ni més ni menys que devers 300.Tot i aquest volum i les queixes constants dels brossians d’aquí i de fora, l’autor haurà trigat 9 anys a tornar amb cara i ulls a un teatre públic català, des que el Lliure va decidir organitzar el 1999 Cantonada Brossa, una peça col·lectiva, integrada per Els beneficis de la nació, Diumenge i Cabaret, i dirigida per set directors. Cal oblidar el desafortunadíssim Món Brossa, que l’italià Franco di Francescantonio va comandar al TNC fa sis anys. El precedent clar a l’antic teatre de Gràcia era L’armari del mar, estrenada al Lliure el 1978 sota la batuta de Guillem-Jordi Graells i Fabià Puigserver. Eren altres temps.Entre l’equip tècnic d’aquell muntatge hi havia un jove de Vinaròs, de 28 anys només, que era alumne del poeta: Carles Santos. Esdevingut ara compositor de gran fama, Santos no oblida qui va ser el seu mestre i ja està rumiant l’espectacle que presentarà l’any que ve al Lliure. “Molts no existiríem si ell no hagués existit”, reconeix. El músic va estar cinc anys amb Brossa i sobre aquella època versarà la seva creació. “Buit” globalSantos no creu que el “buit” que ha patit l’autor sigui nou. “Ja se li va fer abans institucionalment i li hi han continuat fent una vegada mort”, afirma, sense deixar d’advertir la transformació pública que està patint la seva personalitat. “Ara l’han fet un personatge còmode i n’obvien la impertinència natural. Han creat un Brossa amable, de confeti, i el millor de Brossa és la part més dura”, afegeix, tot fent esment al Món Brossa del TNC de la temporada 2001-2002.Un altre deixeble del poeta que té moltes coses a dir és Hermann Bonnín. Fa deu anys que dirigeix l’Espai Escènic Joan Brossa, on ha produït fins a cinc peces de l’autor. Bonnín el compara amb Bernard-Marie Koltès, que tot just ara acaba d’entrar al teatre oficial gal, la Comédie Française. “Són autors incòmodes: la seva obra sempre és com un experiment i queda fora de les elits culturals. El director escènic parla “d’autors extraviats” en referir-se al francès i al català, als quals els afegeix un tercer company, ben viu i igualment marginat pel teatre públic, Josep Palau i Fabre.Bonnín creu saber l’arrel de tot plegat, que qualifica de “peripècia cultural”. “Als anys 60 i 70, el que manava era el teatre compromès i aquests autors, que també hi estaven, de compromesos, gaudien d’una mirada més universal i aleshores van ser marginats per mirar més enllà”, explica. Tanmateix, no entén que la situació es perllongui fins i tot més enllà de la mort de l’autor de Poesia rasa. El “seu teatret”, com en deia Brossa de l’Espai, ha esdevingut aquests anys el baluard dels brossians. A Olga sola (el primer Brossa que va dirigir Rosa Novell), El vell lloc, Collar de cranis, Al Canigó ja no hi ha àguiles i La xarxa, s’hi afegiran en breu Estació Califòrnia, La sorra i l’acadèmia i Diada de vent, que fusionaran en una sola peça. “Es tracta d’una producció pròpia que hem encarregat a dos nois, Jordi Faura i Abel Coll, que pertanyen a una generació que no ha conegut Brossa i ens interessava veure quina és la seva mirada”, apunta Bonnín. Tindran, òbviament, l’assessorament de Jordi Coca i alguns altres brossians il·lustres. Alhora, la companyia Ícaro Teatro muntarà El gran Fracarolli, una de les peces més importants del dramaturg.Desembre de 1961El director escènic subratlla la importància dramatúrgica del poeta i assegura que “a una altra banda, tant Brossa com Palau estarien canonitzats, com també altres poetes que s’han dedicat al teatre, com T. S. Eliot i Paul Claudel”. Només cal veure les obres de Claudel i René Char que s’han presentat al Festival d’Avinyó d’enguany.A Bonnín, de fet, li agrada tant Brossa que no es pot estar de repetir frases senceres de les peces que veurà al seu teatre. “Porto l’ull d’un ocell embolicat en un tros de paper” (El gran Fracarolli); “La pluja és una serpentina feta líquid. No és propi que el bastó enmig de la fullaraca s’hagi transformat en serpent” (Diada de vent), etc. El dia del profeta, l’obra que pujarà a la Sala Petita del TNC del 31 de gener al 9 de març, també en té de memorables, tot i la característica de presentar una part important del primer acte escrit en castellà. Aquesta obra, del desembre de 1961, parla de la Guerra Civil, de la postguerra, de conflictes del segle VIII abans de Crist, de la repressió. Hi ha amor, una interessant conversa entre un polític i un clergue franquistes, i tres lampistes les rèpliques dels quals valen molt la pena. Brossa devia saber ben bé, en el moment d’escriure-la, que aquella obra trigaria anys a pujar a un escenari. Ell, profeta tanmateix, ens la va deixar perquè el TNC, finalment, ens la mostri. Trobar-la editada ja és una altra aventura ben brossiana.