21 d'agost del 2007
Si bé el nom de Covent Garden –un dels indrets més animats de Londres– té il·lustres ressonàncies operístiques que tot händelià de pro coneix, la Royal Opera House té una història més curta del que sembla0 opinió
LondresUlt.
LondresUlt.
Si bé el nom de Covent Garden –un dels indrets més animats de Londres– té il·lustres ressonàncies operístiques que tot händelià de pro coneix, la Royal Opera House té una història més curta del que sembla. La companyia, tal com la coneixem avui dia, va néixer el 1946, i des de llavors s’ha erigit en un dels coliseus de més prestigi mundial (per no dir res de la presència del Royal Ballet).
El seu funcionament està a mig camí entre el model de gestió privat dels Estats Units i el públic d’Europa. La Royal Opera rep fons públics via l’Arts Council, però aquests representen poc més d’un terç del pressupost. El paper de l’esponsorització privada es reflecteix en el fet que molts espais i programes del teatre porten el nom d’empreses o milionaris generosos, un fet inusual en els teatres del continent. Però ja se sap que aquest sempre queda aïllat quan hi ha tempesta al canal. Tony Hall, director general de la Royal Opera House, resumeix en dues paraules els objectius del teatre: excel·lència i accessibilitat.
“Tinc confiança en el futur de l'òpera, el gènere actualment està en molt bona forma. Estan arribant nous títols de gran nivell, com The Tempest, de Thomas Adès, que vam estrenar a la Royal Opera, i hem fet nous encàrrecs en els quals també crec. A tot això cal afegir-hi el nivell dels cantants i dels directors d’orquestra, així com la qualitat de les noves produccions.
“En aquests moments està començant una gran revolució, la revolució digital. A través de grans pantalles arreu del país, milers de persones, joves i grans, poden veure òpera, i molts d’ells mai no havien anat a un teatre. Seguirem l’exemple del Met de Nova York amb les seves transmissions a cinemes equipats amb projectors digitals. Per altra banda, les representacions al Covent Garden també s’omplen i el públic respon de manera fantàstica.
“Hem comprat el segell de DVD Opus Arte perquè és una companyia en la qual crec. En ser productors de continguts, era molt important tenir una presència influent, una veu forta per poder controlar el que està passant i oferir així un producte de qualitat. Hi havia el perill que la companyia fos comprada per algú que no estimés l’òpera i el ballet, per això vam optar per adquirir al cent per cent el segell per 8,4 milions d’euros. Això no vol dir que a partir d’ara Opus Arte només editarà material de la Royal Opera, al contrari, seguirà enregistrant espectacles d’altres teatres. Sens dubte és una aventura, però és un error pensar que els teatres d’òpera no poden guanyar diners. Els teatres han de saber explotar les seves produccions.
“Crec que la nostra forma de finançament és la correcta. Els nostres ingressos provenen de les subvencions del govern, de la venda d’entrades, de l’esponsorització, tant corporativa com individual, i d’activitats comercials com el lloguer de produccions. Aquesta diversitat ens permet ser més independents artísticament, però encara podem aprendre molt dels Estats Units pel que fa a les donacions per així tenir ingressos més plurals. Hi pot haver riscos, com va passar amb el milionari cubano-americà Alberto Vilar, però vam poder reaccionar i continuar el programa de formació de cantants que havíem creat amb les seves donacions quan vam trobar algú altre que el pagués. L’experiència és positiva, i hem passat de 9,87 a 23,57 milions d’euros d’esponsorització. La generositat de la gent és meravellosa i agraïm molt tot tipus de donació, sigui de l’import que sigui.
“Hem de vendre cada representació de manera individual, ja que al Regne Unit l’oferta és enorme. El principal repte és mantenir l’òpera en les ments de la gent, que s’adonin de l’existència d’aquesta meravellosa forma artística. Els directors, les produccions, les estrelles del cant ajuden a fer que l’espectador vingui a un espectacle en el qual tots hi estan implicats amb intensitat, però abans cal que la gent sàpiga que això existeix. Per això estem treballant en la nostra web, per poder fer arribar a casa de tothom en un futur no gaire llunyà el nostre material de forma interactiva. Internet és una veritable comunitat mundial d’espectadors.
“Hi ha gent a qui li agrada titllar la Royal Opera House de conservadora, però si es mira la programació de la passada temporada es comprova que no és pas cert. Hem reposat The Tempest d’Adès i Lady Macbteh de Msensk de Xostakóvitx, hem estrenat la primera òpera de cambra d’una compositora negra, hi ha hagut moltes vetllades excitants. Pel que fa a les coproduccions amb altres teatres, d’entrada s’ha de tenir en compte abans de tot el públic. És cert que hi ha el perill d’homogeneïtzació i de pèrdua d’identitat artística, però sabem amb qui treballem. El nostre objectiu és fer òpera de primer nivell mundial i arribar a nous públics”.
El seu funcionament està a mig camí entre el model de gestió privat dels Estats Units i el públic d’Europa. La Royal Opera rep fons públics via l’Arts Council, però aquests representen poc més d’un terç del pressupost. El paper de l’esponsorització privada es reflecteix en el fet que molts espais i programes del teatre porten el nom d’empreses o milionaris generosos, un fet inusual en els teatres del continent. Però ja se sap que aquest sempre queda aïllat quan hi ha tempesta al canal. Tony Hall, director general de la Royal Opera House, resumeix en dues paraules els objectius del teatre: excel·lència i accessibilitat.
“Tinc confiança en el futur de l'òpera, el gènere actualment està en molt bona forma. Estan arribant nous títols de gran nivell, com The Tempest, de Thomas Adès, que vam estrenar a la Royal Opera, i hem fet nous encàrrecs en els quals també crec. A tot això cal afegir-hi el nivell dels cantants i dels directors d’orquestra, així com la qualitat de les noves produccions.
“En aquests moments està començant una gran revolució, la revolució digital. A través de grans pantalles arreu del país, milers de persones, joves i grans, poden veure òpera, i molts d’ells mai no havien anat a un teatre. Seguirem l’exemple del Met de Nova York amb les seves transmissions a cinemes equipats amb projectors digitals. Per altra banda, les representacions al Covent Garden també s’omplen i el públic respon de manera fantàstica.
“Hem comprat el segell de DVD Opus Arte perquè és una companyia en la qual crec. En ser productors de continguts, era molt important tenir una presència influent, una veu forta per poder controlar el que està passant i oferir així un producte de qualitat. Hi havia el perill que la companyia fos comprada per algú que no estimés l’òpera i el ballet, per això vam optar per adquirir al cent per cent el segell per 8,4 milions d’euros. Això no vol dir que a partir d’ara Opus Arte només editarà material de la Royal Opera, al contrari, seguirà enregistrant espectacles d’altres teatres. Sens dubte és una aventura, però és un error pensar que els teatres d’òpera no poden guanyar diners. Els teatres han de saber explotar les seves produccions.
“Crec que la nostra forma de finançament és la correcta. Els nostres ingressos provenen de les subvencions del govern, de la venda d’entrades, de l’esponsorització, tant corporativa com individual, i d’activitats comercials com el lloguer de produccions. Aquesta diversitat ens permet ser més independents artísticament, però encara podem aprendre molt dels Estats Units pel que fa a les donacions per així tenir ingressos més plurals. Hi pot haver riscos, com va passar amb el milionari cubano-americà Alberto Vilar, però vam poder reaccionar i continuar el programa de formació de cantants que havíem creat amb les seves donacions quan vam trobar algú altre que el pagués. L’experiència és positiva, i hem passat de 9,87 a 23,57 milions d’euros d’esponsorització. La generositat de la gent és meravellosa i agraïm molt tot tipus de donació, sigui de l’import que sigui.
“Hem de vendre cada representació de manera individual, ja que al Regne Unit l’oferta és enorme. El principal repte és mantenir l’òpera en les ments de la gent, que s’adonin de l’existència d’aquesta meravellosa forma artística. Els directors, les produccions, les estrelles del cant ajuden a fer que l’espectador vingui a un espectacle en el qual tots hi estan implicats amb intensitat, però abans cal que la gent sàpiga que això existeix. Per això estem treballant en la nostra web, per poder fer arribar a casa de tothom en un futur no gaire llunyà el nostre material de forma interactiva. Internet és una veritable comunitat mundial d’espectadors.
“Hi ha gent a qui li agrada titllar la Royal Opera House de conservadora, però si es mira la programació de la passada temporada es comprova que no és pas cert. Hem reposat The Tempest d’Adès i Lady Macbteh de Msensk de Xostakóvitx, hem estrenat la primera òpera de cambra d’una compositora negra, hi ha hagut moltes vetllades excitants. Pel que fa a les coproduccions amb altres teatres, d’entrada s’ha de tenir en compte abans de tot el públic. És cert que hi ha el perill d’homogeneïtzació i de pèrdua d’identitat artística, però sabem amb qui treballem. El nostre objectiu és fer òpera de primer nivell mundial i arribar a nous públics”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada