+ PASTORETS

http://blocs.xtec.cat
28 de gener de 2008


El dia 21 de desembre es van representar Els Pastorets. Hi van participar tots els alumnes de l’escola.

Els alumnes de sisè van fer de dimonis. Els de cinquè i segon també van fer de dimonis. Els de quart van fer de pastorets, gent del mercat i dos d’ells feien de Sant Josep i Maria.

Els de tercer feien de pastorets, de Sant Josep, de Maria i un feia de capella. Els de primer feien d’àngels. Finalment, els alumnes d’infantil van cantar nadales.

Tot va anar bè. Van venir-ho a veure els pares i mares, i molta mès gent del poble.

NAIMA 6è

Civilitat

www.vilaweb.cat
21 gener 2008

Crònica d'una trobada a l'autobús amb el tenor Josep Fadó, que fa «Aida» al Liceu

la crònica
MANUEL CUYÀS.


Dimarts, tard del vespre, pujo a l'autobús d'en Casas que surt de la ronda Universitat de Barcelona per anar a Mataró, i qui em trobo? Em trobo el tenor Josep Fadó. Acaba d'intervenir a l'òpera Aida que aquests dies es representa al Liceu. S'ha canviat i desmaquillat, ha pujat la Rambla, i cap a casa.

Hi deu haver moltes maneres per mesurar la civilitat. Una deu ser trobar l'alcalde del teu poble comprant fruita a la plaça de Cuba confós amb l'altra gent; una altra, coincidir amb el president del teu país en una fila del cine; i una altra, aquesta, trobar-te una figura de l'òpera a l'autobús un dia que tu plegues tard de la feina i ell ha acabat la seva al Liceu.

L'òpera, Aida, encara no s'ha acabat al Liceu. El que passa és que Josep Fadó només intervé en els dos primers actes i no s'ha esperat fins al final. Hi té un paper segon. Important, de compromís, però segon. «És estrany: a fora, a França, a Àustria o a Itàlia, la pàtria de l'òpera, faig primers papers, i aquí, gairebé mai.» El mes que ve Josep Fadó iniciarà una gira per Itàlia amb la mateixa Aida que a aquesta hora va pel tercer acte al Liceu. Hi farà el paper protagonista. El que passa, li dic, és que aquí anem curts, molt curts, de teatres d'òpera. Quins tenim? El Liceu? La Faràndula de Sabadell? Una mica Girona, una mica Reus i para de comptar. Si aquí hi hagués l'oferta d'escenaris que hi ha a Itàlia, si tinguéssim teatres com aquells als quals tu actuaràs, teatres importants, de nom, però que no arriben a ser com la Scala de Milà, tindries moltes més oportunitats de fer de protagonista. «Potser sí.» De tota manera, al Liceu Fadó és una figura molt considerada. Joan Matabosch, l'exigent director artístic del teatre de la Rambla, el crida sempre que pot i li té moltes deferències. En els assajos de l'Aida d'ara es va posar malalt el tenor protagonista, i per decisió de Matabosch Fadó el va substituir. «M'ha anat molt bé per assajar la gira italiana.»

Els cantants us poseu malalts amb molta freqüència. «Mira avui: vuit cantants de baixa en el cor per culpa de la passa de grip. És clar que, entre vuitanta que són, no es nota.»

El Josep Fadó que em trobo a l'autobús es coneix que és cantant només per la veu que té. Els cantants, homes i dones, tenen una veu especial, una veu molt pulmonar i amb un deix que sembla italià quan parlen. Fadó vesteix una camisa de quadres, una jaqueta, uns pantalons esportius i uns mitjons de ratlles de colors. Ara, a Mataró, baixarà a la parada de la cantonada de la Ronda amb el carrer de Sant Benet i, a peu, pujarà fins a casa seva, sobre el parc Central. M'enumera els avantatges de viure prop del parc Central de Mataró. La tranquil·litat, el relatiu silenci, la bona comunicació. També els inconvenients propis d'una zona que s'està consolidant, com els comerços que avui s'hi obren i l'endemà mateix tanquen. Civilitat vol dir parlar amb el protagonista d'Aida als teatres d'Itàlia del forn de pa del seu barri, a Mataró. Li sona el mòbil. «Caro maestro!» Quan hagi penjat em dirà que és el seu professor de les master class. Passa uns dies a Barcelona i l'ha trucat. «Ciao, maestro.» «És el meu mestre.»

Fadó està content. Avui, entre acte i acte, ha rebut al camerino la visita de Pep Comas, l'exregidor d'ICV de l'Ajuntament de Mataró, que es trobava entre el públic. «L'altre dia també em va venir a saludar l'alcalde, Joan Antoni Baron.» Ara Fadó està preparant a fons el paper protagonista d'Otel·lo, de Verdi. «Jo no sóc apropiat per fer, per exemple, una Traviata. La meva veu és més pesant, menys lleugera.»

Agafa l'autobús d'en Casas sovint. «Només em molesta que Mataró hagi quedat desconnectada de l'aeroport des que va perdre la línia del tren que hi duia directament. De vegades carrego maletes molt pesants i els transbords a l'estació de Sants són molt dificultosos.» Civilitat vol dir parlar de trens amb un tenor. «I jo rai, que sóc jove i puc, però ara compta amb gent com els meus pares.»

Ens redescobrim veïns de feina, La redacció d'El Punt a Barcelona, des d'on escric això, és a cent metres del Teatre del Liceu. De fet, ara mateix, si aixeco els ulls i miro al final del carrer de la Unió, en veig la façana lateral. Encara més a prop, entre el carrer de les Tàpies i el carrer Nou de la Rambla, s'aixeca l'edifici que acollirà el Conservatori del Liceu. Maria Serrat, la gerent, em va convidar a una visita d'obres fa unes setmanes. Maria Serrat també és de Mataró. Em va fer la invitació un dia que la vaig trobar al tren, com alguns dies l'hi trobo.

Josep Fadó: “Només em falta fer de protagonista al Liceu”

www.totmataro.cat
24 gener 2008

Entrevista amb el tenor mataroní, un primera espasa de l’òpera europea

Cugat Comas /Fotos: Cedides
Especials - Reportatge

Josep Fadó porta anys trepitjant els escenaris de ciutats com Madrid, Londres o Roma. S’ha educat amb els més prestigiosos mestres i ha format part d’òperes tan mítiques com el Nabucco o Carmen. És col·laborador assidu a les temporades d’Òpera del Gran Teatre del Liceu i d’aquí a poques setmanes debutarà a Itàlia amb Radamès, d’Aida. El juny tornarà a posar els peus a casa nostra dins l’obra Luisa Miller de Verdi al Liceu.

Com vas començar a cantar?
Sempre he estat relacionat amb el món artístic, relacionat amb el món del teatre i la música. Des que tenia 7 o 8 anys vaig cantar en una coral dels Escolapis, tipus Escolania de Montserrat. De tots els que hi cantàvem, la majoria estem relacionats amb la música. A partir d’aquí vaig entrar a la Sala Cabañes fent de Benjamí, vaig estar 16 anys fent de Naïm i vaig anar involucrant-me més i més en el món de la música i el teatre. Això em va ajudar a l’hora de fer òper. Sortir dalt d’un escenari no és traumàtic a diferència de companys que vénen únicament de la lírica, jo vinc del teatre i no m’és un problema actuar.

Si això fos futbol, el tenor Josep Fadó on jugaria?
Dins el món de l’òpera hi ha diferents categories. Són pocs els companys que arriben al final, i mantenir-se encara costa més, això és la llei de la competitivitat. No és per ser pedant, però jo estic treballant a un nivell alt en el que em mantinc durant els darrers anys. Fins fa 5 anys jo compaginava la meva antiga feina amb l’òpera, sols fa aquest temps que m’hi dedico plenament. Pel poc temps que fa que m’hi dedico, estic treballant dos cops al Liceu en paper de solista, dues produccions anuals a Madrid i Oviedo i més enllà dels Pirineus papers protagonistes a Dijon, Bolonya, Àustria, Viena. Al Liceu ja hi he fet 12 produccions en 6 anys. És bastant. Per això jo considero que estic jugant a Primera, pel currículum. Pel que estic fent ara, estic jugant a un nivell ara i el mantinc.

I a nivell espanyol, Josep Fadó quin tipus de jugador seria?
Seria de mitja taula cap amunt. He treballat a Oviedo, Bilbao o a la Zarzuela de Madrid fent papers protagonistes. On encara no he assumit el paper protagonista és a Barcelona, al Liceu. També vull dir que on he treballat moltíssim ha estat a Sabadell, al Teatre la Faràndula, amb els Amics de l’Òpera de Sabadell.

És una espina?
No, és una aspiració. A mi el Director del Liceu em té molta estima i confiança i per exemple durant els assajos d’Aida, em va demanar que fes jo de protagonista. Fa 4 mesos, en José Cura es va posar malalt, jo, sense cap problema, vaig fer de protagonista davant cantants de primer nivell. Jo ja he assumit el protagonisme, falta fer-ho en directe. S’han de donar una sèrie de circumstàncies, falta l’oportunitat.

2008 o 2009 serà l’any de fer-se realitat aquesta aspiració?
No és tan fàcil, s’han de donar una sèrie de circumstàncies favorables. Estar al moment adequat al lloc adequat, que et tinguin en compte... és molt. Però jo estic preparat.


Un habitual de la Missa de les Santes

Quan l’agenda t’ho permet sempre cantes la Missa de les Santes.
Jo considero que la Missa de les Santes és una cosa popular i per això sempre que m’ho proposen ho faig. És quelcom sentimental, sóc de Mataró i em ve de gust fer-ho, perquè si m’hi hagués de guanyar la vida potser no ho faria.

Està prou valorada o es pot perdre?
No es perdrà, però jo crec que han de decidir-se cap on ha d’anar. Jo m’amotllaré al que em diguin però han de decidir cap a on ha d’anar. A la Missa de Les Santes li falta algú que marqui el camí, direcció artística. S’ha de decidir com s’ha de fer.

Estàs proposant la professionalització?
No, ni molt menys. Jo proposo que s’obri. La Missa de les Santes té un valor operístic total, amb molts pas-satges que semblen del mateix Verdi, sobretot les parts solistes. Això per què no es pot obrir? Per què els que ho protegeixen no volen? Qui són? Per què vetllen? Està enquistat tot plegat. A la Missa li falta un director artístic amb coneixement que pugui aconsellar l’Administració de les Santes, perquè ells no tenen capacitat de decidir cap on es va. La Missa de les Santes és única però li falta pensar, obrir-la, fer-la conèixer i saber què es el que es vol. Es vulgui més popular o més professional, el que no pot ser és mitges tintes. Els músics sonen com poden, les direccions musicals són irregulars, amb gent amb coneixements importants i gent sense. El tema dels solistes també és important. Hi ha d’haver un dolent de la pel·lícula que digui qui ha de cantar i qui no. A la Missa li falta un plus de qualitat.

Estàs molt il·lusionat amb fer Aida a Itàlia. Què suposa?
Aida es del repertori habitual, es fa a tot arreu. A nivell popular té un ressò que no té cap altra obra i si a més a més es fa a Itàlia, es tracta d’un salt de qualitat molt important. Cal recordar que Itàlia és la pàtria de l’òpera, el seu bressol. Verdi o Puccini són italians, al país hi ha infinitat de teatres, per exemple de l’Aida que s’està fent al Liceu el 90% dels cantants són italians. És indicatiu, doncs de la importància que té anar allà. Per un no italià, fer Aida allà és realment una ocasió única.

Un dels problemes de l’Òpera és l’elitisme?
Això està mal entès. Aquest clixé ens el fem més nosaltres que no pas el confirma la realitat. L’òpera és propera per qui vol que sigui propera, i cada espectador li pot donar el caire elitista o un caire popular. El Liceu programa actuacions populars i funcionen amb 2.500 persones, tot ple. Per 30 euros tens una entrada d’Aida al Liceu. No és elitisme, està a l’abast. El que està clar és que si el que vols és anar a veure en Plácido Domingo hauràs de pagar. Hi ha diferents nivells, està clar.

Trobes a faltar que a Mataró hi hagi una associació com els ‘Amics de l’Òpera de Sabadell’?
Estaria molt bé, seria un bon símptoma que la música està en un bon camí. Però és una realitat palpable que tenim moltes mancances. Des de a nivell d’equipaments, és obvi que no tenim un bon teatre o un bon auditori. El Monumental és un cine reconvertit i realment per a un músic és fotut cantar-hi. La mancança d’equipaments fa que no hi hagi programació regular. L’únic lloc on es fan cosetes a nivell musical semblant al meu és al Foment. Però a partir d’aquí, en general no es programa res. No vénen orquestres, no hi ha programació musical estable, no es va de cara a la música. A nivell institucional i a nivell privat. No sols hem de renyar el Patronat, la iniciativa privada és inexistent i no hi ha un moviment que pressioni al respecte.

Tampoc tenim la cultura que hi ha a Itàlia.
Tenim una cultura musical inferior que la que puguin tenir alemanys o italians, està clar. La gent està menys preparada, o almenys dóna aquesta sensació, és cert.

Explica’ns els teus projectes futurs.
El dia 1 de febrer tinc un concert a Londres, i ja hi vaig des d’Itàlia on marxo aviat per començar a preparar Aida. Al Maig i juny faig un paper secundari al Liceu, Luisa Miller, de Verdi. També tinc tancada la producció que ara vaig a fer a Venècia, en concret al Teatro Sociale de Rovigo i la faré a Livorno i a Novara el 2009. També tinc tancat al Liceu fer Salomé d’Strauss de cara al 2008-2009.

Fa poc que t’hi dediques a l’Òpera.
Vaig estar tres anys que alternava la meva feina amb l’òpera però vaig haver de decidir. Va ser en proposar-me fer un Don José, una Carmen, a Rússia i va ser quan vaig decidir intentar-ho.

Les piles d’un cantant quan duren?
Si Déu vol molt. En principi la carrera de cantant d’òpera no té un final marcat. Jo tinc un mestre que és un baix italià de reconegut prestigi que es diu Bonaldo Giaiotti que té 76 anys i avui hi cantava i he vist una veu que ja la voldrien molts. Què significa?, que si saps cuidar-te et pots mantenir durant molt de temps. Això és una tècnica, és tracta de cuidar-se.

Quins són els costos d’aquesta tècnica?
Molt de treball i molta constància. Això és com el ‘Cargol treu banya” que el pot cantant tothom però es pot interpretar molt bé o es pot fer el que bonament es pugui. Tohom pot, però hi ha qui ho fa millor, per estudis, per tècnica, per condicions. És un camp competitiu on has de saber mantenir-te.

Com estem de formació a Catalunya?
Aquests dies s’està celebrant un Concurs dels més importants d’Europa a Barcelona, hi he anat i el nivell és mediocre. Això vol dir que de cada 1.000 que s’hi dediquen, n’hi ha 2 o 3 que acaben quallant. Els que quedem som pocs. El que sí que realment tenim a Catalunya, i a la gent que som de la zona del Mediterrani, és que som llatins, que transmetem. Els exemples són clars: Carreras, Aragall, Domingo, Pons, Caballé, Victòria dels Àngels. Vull dir que la matèria primera és bona, falta polir-la.

Els cantants d’Òpera us podeu guanyar bé la vida?
Sí, va en concordança amb el treball. També depèn de la divisió en la que juguis. En Plácido Domingo cobra una barbaritat, però és que la val. Funcionem per caixés que van en concordança amb la vàlua de les persones. Després tot es pot parlar, òbviament.

Et veus tocant alguna altra tecla en el món de l’Òpera?
Sí. A mi em costa no involucrar-me en les coses, ser un espectador. Per exemple Els Pastorets, jo he marxat més d’un cop de la Sala Cabañes en desacord amb el que veia. Són petites coses, per deformació professional, tant a nivell amateur com professional. I sí, em veig com a director d’escena, ensenyant cant o aportant la meva experiència.

Com encares el futur?
Amb tranquil·litat. Estic content de la feina feta i veig que hi ha camp per recórrer.

Doncs a veure si arriba aquesta obra al Liceu.
Estaria molt bé. Realment seria un punt d’inflexió debutar com a protagonista al Liceu. El Liceu impressiona i sempre imposa.

Los musicales de Londres se nutren

www.abc.es
19 gener 2008

EMILI J. BLASCO
CORRESPONSAL
LONDRES.
La televisión no quita audiencia al teatro, sino que le aumenta el público. No es así siempre y en todos los lugares, pero al menos se ha tratado de un axioma irrefutable en 2007 en el Reino Unido gracias a varios «reality shows» destinados a seleccionar a cantantes que debían protagonizar musicales en el West End, la zona de teatros del centro de Londres.
El año ahora terminado ha sido el «annus mirabilis» del West End, según lo ha calificado la Sociedad del Teatro de Londres, con 1,25 millones de personas más que han asistido a sus espectáculos de teatro, musicales, danza y ópera.
Su presidenta, Rosemary Squire, considera que en ese incremento ha jugado un papel importante los «realities» de televisión, como los promovidos en la BBC por Andrew Lloyd Weber para seleccionar a quien debía interpretar el papel principal de dos de sus musicales, «The Sound of Music», basado en la película del mismo título en inglés, que en castellano se conoce como «Sonrisas y Lágrimas», y «Joseph» (el título completo es «José y su sorprendente manto tecnicolor de sueños»), que recrea de un modo bastante libre la historia del bíblico personaje.
La reputación de Lloyd Weber
El compositor y productor Andrew Lloyd Weber, uno de los «reyes del musical», arriesgó la reputación de sus montajes con el compromiso de contratar a quien ganara «¿Cómo resuelves un problema como María?» y «Cualquier sueño ser realizará». Ambos programas congregaron una gran audiencia en televisión cada sábado por la noche, con un promedio de ocho millones de espectadores.
Los ganadores de los concursos, Connie Fisher y Lee Mead, arrastraron después a parte de los seguidores que tuvieron en televisión a las plateas y palcos de los teatros, para verles como María, la institutriz de la familia Trapp que en el cine encarnó Julie Andrews, y como José, el penúltimo hijo del patriarca Jacob. Lo mismo ha ocurrido con el musical «Grease». Ello ha permitido, además, ganar nuevas generaciones para obras ya creadas hace décadas, que así se perpetúan en la cartelera en nuevas reposiciones.
De acuerdo con las cifras anunciadas, un total de 13,6 millones de personas asistieron a los distintos espectáculos del West End durante 2007, lo que supone un récord tanto en número de entradas vendidas como en dinero que aportaron a las taquillas, 469 millones de libras (unos 700 millones de euros).
La Sociedad del Teatro de Londres reconoce que la ampliación de la oferta de la televisión privada, con mayor número de canales, supuso en su día una reducción de la audiencia en los teatros. El efecto, no obstante, quedó estabilizado en los últimos años, y ahora algunas iniciativas como las ya señaladas han permitido un cierto repunte.

El femení del Platges de Mataró s’encalla contra el Grup Barna (47-58)

www.capgros.com
27 gener 2008

La fluixa defensa unionista juntament amb la manca d’encert a cistella van condemnar les de Joan González a la sisena derrota de la temporada

per Aida Soriano Fiérrez
fotos Santi Flores

La vuitena victòria consecutiva no va poder ser. El Platges de Mataró va caure diumenge passat, dia 27, davant el Grup Barna per 47-58. Durat l’encontre, corresponent a l’última jornada de la primera volta de Copa Catalunya i disputat al Palau Josep Mora, les unionistes van anar sempre a remolc i no van poder fer res per evitar el cop sofert. I és que la feblesa defensiva de les locals, sumada al desencert en els tirs, sobretot de tres (1 de 12), van ser claus perquè les de Joan González consumessin la sisena derrota de la temporada que les fa baixar algunes posicions a la taula fins col·locar-se a la zona mitja.

L’encontre de diumenge, que s’encetava mitja hora més tard del previst, va començar amb un Platges de Mataró que deixava penetrar molt fàcil el rival, però a qui li costava un munt encistellar, doncs els tirs no entraven. Prova d’això és el 0 de 6 en triples intentats i el parcial encaixat de 14-22. El segon període no va ser millor en anotació i les locals amb un 10-14 en contra veien com el rival es distanciava cada vegada més (24-36). Per la seva banda, els àrbitres prenien decisions gens favorables als interessos unionistes. En la represa, les de Joan González aconseguirien retallar diferències i posar-se a set punts del rival (31-38), però la poca clarividència en atac les faria novament perdre de vista en el marcador el Grup Barna (35-50). En el definitiu i últim temps, un tir de tres de Roser Cuquet que quedava encallat entre el cercle de la cistella i el taulell era un clar exemple de la impotència que sentia l’equip cada vegada que arribava a cistella. Tot i així, a falta de sis minuts pel final, Cristina Bruna, la millor local amb 11 punts i onze rebots, juntament amb Laura Argemí (13 punts), col·locava el Platges a deu punts del rival (40-50). Però Deborah Carretero, una ex-unionista, amb un triple i una cistella posterior de dos, deixava sentenciades a les de Joan González a tres minuts pel termini del matx. I és que el Grup Barna, amb Joana Batet com a referent (17 punts i 7 rebots), va demostrar ser superior al Platges de Mataró, que després de la derrota per 47-58 toca de peus a terra i haurà de seguir treballant per recuperar el joc de les últimes jornades. Tot i així, les unionistes acaben la primera volta amb un balanç força positiu de nou victòries per sis derrotes.

A la conclusió de l’enfrontament entre ambdós conjunts, Joan González, el tècnic unionista, explicava: “Avui no ha sortit res, però se’ls hi ha de perdonar a les jugadores perquè portem molt bona ratxa”. “No hem defensat bé al principi i després s’ha accentuat perquè no hem estat encertades en atac”, afegia. Joan González assegurava que la derrota davant el Grup Barna “ens situa, perquè estàvem en una dinàmica excessivament eufòrica”. De cara a la segona volta, però, l’entrenador afirmava: “Hem de situar-nos, tornat a començar partint de zero i amb la perspectiva d’optimisme del que hem fet fins ara”.

I és que la setmana vinent, les noies de Joan González rebran a casa un rival directe com és el Segle XXI, que ja sap el què és guanyar les unionistes. Serà dissabte, dia 2, a partir de les 18h al Palau Josep Mora.

Fitxa
47 - Platges de Mataró (14+10+11+12): Anna Sala (8), Laura Argemí (13), Cristina Bruna (11), Roser Cuquet (1), Cristina Navarro (5) –cinc inicial-, Mireia Vila (0), Maria Massuet (2), Carla Badia (0), Andrea Climent, Cèlia Garcia Colominas (5), Teresa Gómez (0), Marta Solé (2). Entrenador: Joan González.

58 - C.B. Grup Barna (22+14+14+8): Míriam Palacios (4), Bego Echevarria (6), Joana Batet (17), Deborah Carretero (11), Sílvia Martínez (0) –cinc inicial-, Elena Cabanillas (0), Sílvia Pitarch (12), Anna Marsà (0), Meri Judez (1), Esther Dalmau (6), Núria Mariano (1), Guayarmina Peña (0). Entrenador: Nacho Ibáñez.

Incidències: 15a jornada Copa Catalunya Femenina. Palau Josep Mora, Mataró (Barcelona).

Jordi Oriol porta a l'Institut del Teatre la seva particular versió de «Hamlet»

www.osona.com
28 gener 2008

El proper dijous, dia 31 de gener, el cicle Dijous a l’Institut del Teatre ofereix un dels atractius de la temporada: “La caiguda d’amlet (o la caiguda de l’hac)”. Es tracta d’una versió particular de Jordi Oriol (autor i únic intèrpret) de “Hamlet” de Shakesperare. L’obra es va estrenar al Festival de Temporada Alta i ha estat programat a la Sala Becket de Barcelona.
Un espectacle poètic, dirigit per Xavier Albertí, que es centra en la musicalitat del propi text, ajudat d’un minuciós treball electroacústic que Albert Llanas ha ideat especialment per a la peça.
Dijous a l’Institut del Teatre
LA CAIGUDA D’AMLET (o la caiguda de l’hac)
Dia: Dijous, 31 de gener del 2008
Hora: A les 21:30 h
Lloc: Institut del Teatre, Centre d’Osona
Preu: 3 €
(Es poden comprar les entrades anticipades al Servei d’Estudiants de la UVic)

Hamlet, obra cabdal de la literatura dramàtica, que Shakespeare va reescriure a partir d’anteriors versions, és el motiu d’aquesta nova reescriptura. Versió de la versió. Perversió. Un monòleg en vers que es centra en la introspecció del mític personatge, en el moment que s’aïlla, que pren consciència de la seva consciència. Aquest Hamlet, doncs, està sol, o potser és sord o cec. És l’home i el seu destí. Condemnat a la llibertat. L’ésser que lluita per existir, intentant definir-se, delimitar-se, ser allò que no ha heredat, allò que és seu i només seu. Veiem quelcom que en Hamlet es precipita. És la caiguda de l’hac, la lletra que de l’anglès al català passa a no sonar; de la lletra que s’escriu però no es pronuncia; que hi és però no existeix; l’hac que no s’aspira; l’hac que pira; l’hac de l’Home en majúscula. L’H que ha caigut, i està caient.

FITXA ARTÍSTICA
Autor: Jordi Oriol
Direcció: Xavier Albertí
Intèrpret: Jordi Oriol
Compositor musical: Albert LLanas
Ajudant de direcció: Josep Maria Miró
Il•luminació i espai: Xavier Albertí
Tècnic: Xavier Amat
Producció executiva: Blanca Arderiu

25a MATINAL ESPORTIVA DE PASTORETS 2007-2008

El diumenge 27 de gener va tenir lloc com ja es tradicional els últims 25 anys la Matinal Esportiva de Pastorets.
Aquest any al complir-se el 25 é aniversari es va reunir gent que durant aquets últims anys s’han despenjat en algun moment a xutar la pilota. També amb motiu de l’aniversari un grup de noies i no tant noies es van reunir per fer el partit de bàsquet que anys enrere ja feien i que aquest últims any s’havia perdut.
Diplomes commemoratius i el corresponent pica – pica va tancar la vetllada esportiva amb “greus conseqüències” a la representació de la tarda.
Segons s’ha pogut saber el director dels Pastorets molt molest exigirà que a partir de l’any que bé per jugar la matinal es faci abans una revisió medica a la mútua a totes aquelles persones que vulguin jugar.

`Boscos endins': un cuento en el que no se comen perdices

www.guiadelociobcn.es
21 gener 2008


Dagoll Dagom se instala en el Victoria para confirmar lo que parece ser la recuperación del género musical en Barcelona. Bozzo y los suyos nos traen `Boscos endins', un texto tan naïf como mordaz del gran Stephen Sondheim

Llega un día en que uno se da cuenta de que los hermanos Grimm, que alegraron nuestra infancia con sus cuentos, eran en realidad unos tipos clasistas, sexistas y truculentos a más no poder. O al menos lo eran sus obras, y ellos en realidad se dedicaban a esconder mensajes cifrados tras sus historias de niñas harapientas y lobos con problemas digestivos. Han sido muchos quienes se han interesado por lo que se esconde tras los mitos de nuestra niñez, y el autor estadounidense Stephen Sondheim, uno de los grandes del musical contemporáneo, ha sido uno de ellos.

Un cuento sin final feliz
Sondheim tejió en Boscos endins, ampliamente reconocida por la crítica y con dos premios Tony de 1988 en su haber, una bella reflexión sobre el género humano a partir de las historias de estos hermanos culpables de tantos divorcios (ay, el príncipe azul). Le salió un cuento de hadas agridulce, en el que un matrimonio sin hijos se pierde por el bosque cuando huye del maleficio de una bruja, que llamó la atención de un Joan Lluís Bozzo ávido de emociones fuertes.

Fecha: A partir del 23 de enero. Lugar: Teatro Victoria (Avda. Paral·lel 67). Horario: De miércoles a viernes, a las 21.30 h. Sábado, a las 18 y 22 h. Consultar Cartelera de Teatro. Pág.143

La verdad de las mentiras

www.abc.es
20 gener 2008

CRÍTICA DE TEATRO
«Variacions enigmàtiques»
Autor: Éric-Emmanuel Schmitt. Dirección, escenografía y vestuario: Christophe Lidon. Traducción: Jordi Fité. Iluminación: Jean-Luc Chanonat. Intérpretes: Ricard Borràs, Nacho Fresneda.

La Villarroel, 18-II
SERGI DORIA

La obra del novelista y dramaturgo Éric-Emmanuel Schmitt propicia una recepción similar a la de Yasmina Reza. Sus textos se adornan de una pátina cultural que los prestigia sin resultar plúmbeos, lo que posibilita su éxito comercial. El autor francés gusta de la confrontación de caracteres, esquema que garantiza una tensión condensada en poco más de una hora sin que la trama se alargue como un chiclé. Como la buena cocina, platos sustanciosos y comedidos en su ración, evitando el empacho de sabores.
Si Bozzo llevó hace unos meses «El llibertí» al Poliorama, la tenacidad de Ricard Borràs ha hecho posible interpretar a Schmitt en la Villarroel. «Variacions enigmàtiques» constituye una pieza-tipo del teatro schmittiano. La referencia musical alude a la obra que Edward Elgar compuso a partir de una melodía popular subyacente que nunca llegaba a manifestarse del todo.
En esta partitura teatral, un escritor retirado en una isla del círculo polar (Ricard Borràs) y un periodista de diario de provincias (Nacho Fresneda). Dos caracteres en colisión: el cinismo del escritor que elogia la mentira como forma de supervivencia frente a la aburrida verdad y el sexo a oscuras y el buenismo del periodista que observa los asuntos humanos con los ojos del romanticismo.
Dos hombres que no tienen nada en común aunque, sin saberlo, han mantenido una relación simultánea con la misma mujer. Una mujer enigmática como las «Variaciones» de Elgar que nunca llegó a manifestarse tal cual es con ninguno de los dos. Ni con el escritor, con quien sostuvo una relación epistolar de quince años, ni con el periodista con quien estuvo casada. Y hasta aquí podemos leer...
Borràs borda al escritor que declara que «ser simpático es una desgracia» y se protege de la banalidad social con el exabrupto del misántropo en frases de brillante acidez. La interpretación -un tanto irregular y dubitativa- de Fresneda no perjudica a su personaje, dominado por una ambigüedad que el desenlace acabará resaltando. Un texto redondo sobre la autoría de las voces y las mentiras como paráclito de la existencia.... Sólo una pista más: ¿Recuerdan a la señora Francis, aquella voz femenina debida a un guionista masculino? ¿Aquella mujer escrita por un hombre? Estas «Variacions enigmàtiques» de Schmitt suenan bien. Una buena apuesta de Ricard Borràs.

Jordi Ventura: “Es veu que tenim un equip millor del que pensàvem a principi de temporada”

www.totmataro.cat
24 gener 2008

Parlem amb el capità del Platges de Mataró

Eloi Sivilla
Esports - Entrevista

Com veus l’equip després de la primera volta del campionat?
Bé, la veritat és que estem en una situació que no ens pensàvem que estaríem així a principi de temporada. Es veu que tenim millor equip del que creiem. La veritat és que estem amb molta moral, creiem en les nostres possibilitats i l’ambient en el vestidor és molt bo i això també ajuda molt. Personalment des que estic al primer equip crec que és la millor temporada perquè, per exemple, el primer any amb en Margall, que vam acabar sisens amb 16 victòries, i ara a la meitat de la lliga ja en portem 10 i encara en queden moltes jornades per acabar. A més dels 5 partits que hem perdut, dos d’ells ha estat a casa i contra els últims, per tant si els haguéssim guanyat, que seria el normal, ara aniríem segons.

Veus l’equip capacitat per lluitar per estar entre els tres primers i entrar als play off d’ascens?
Després de la primera volta que hem fet sí, em sembla que hem demostrat que podem guanyar a qualsevol. A més a fora estem aconseguint millors resultats que a casa i només hem perdut un partit fins i ara. Ara aquesta setmana anem a la pista del Montcada que és un rival directe que si guanyem podem superar-lo i guanyar el bàsquet average. Després també hem de jugar a la pista de l’Andorra que és un altre dels equips forts de dalt, i si juguem bé com hem fet fins ara a fora podem acabar en llocs d’ascens. Ara bé, també cal que les lesions ens respectin, perquè ja es va veure quan es van lesionar en Roger Joan i en Forcada que vam patir tres derrotes consecutives, i a mida que els hem recuperat la cosa ha tornat ha anar a millor.

Amb els pocs canvis que ha patit l’equip aquest any, com és que la situació és tant diferent a la de la temporada passada?
Crec que el factor decisiu ha estat el tècnic, perquè l’Albert Illa va bé perquè havia entrenat a les categories inferiors, o ens havia conegut fent de segon al primer equip, ens coneix molt bé a tots i ens sap portar molt bé. Ja sigui els plantejaments dels partits, les lectures que fa d’ells, o la dinàmica d’entrenaments la veritat és que ho porta molt bé, i ens respecta molt, i nosaltres a ell també. A més amb l’arribada d’Iki hem millorat molt en el joc interior, i en el joc exterior amb l’arribada d’homes com Jobacho i Roger Joan ens han reforçat molt, i crec que ara tenim molts més recursos tàctics amb ells.

Jornada rera jornada amb els teus números t’estàs convertint en un dels jugadors amb més valoració de la temporada, et sents més a gust aquest any a la pista?
Sí, em trobo més a gust, l’Albert em coneix molt bé i em dóna molta confiança, a més aquest any les defenses, a part de preocupar-se del meu tir exterior, han d’estar pendents d’altres jugadors, com l’Iki, en Roger Joan o en Marc Forcada, i això fa que juguem amb menys pressió a l’hora de tirar a cistella i que l’encert sigui més alt. Crec que aquest és un dels factors que fa que l’equip jugui millor, perquè aquesta temporada tenim molts més recursos a l’hora d’anotar.

Amb aquesta bona temporada que estàs fent, arribaran ofertes no?
Home, la veritat és que a aquestes alçades de temporada no, però al juny suposo, que com altres anys, sí que pot ser que en rebi, però en principi la meva intenció és quedar-me aquí molts anys més perquè em trobo molt a gust.

La temporada passada amb el descens gairebé certificat vas dubtar en marxar?
No, la veritat és que com altres cops tenia ofertes d’equips d’aquí de lliga EBA i de fora de Catalunya, però des del primer moment vaig dir al club que jugaria a Copa Catalunya. Creia que després de la mala temporada havia d’ajudar l’equip a recuperar la categoria on es mereix jugar. Després amb la renúncia d’un equip aragonès, es va saber que ens manteníem, i ara tornem a jugar a lliga EBA. Però per mi el més important és portar l’equip on he jugat sempre, des de petit, el més amunt possible.

El Teatre Romea acull el retorn dels Premis de la Crítica Teatral de Barcelona

www.lamalla.net
28 gener 2008

‘2666’, millor espectacle i Calixto Bieito, millor director, segons la crítica barcelonina
JOSE SOLER
Després de set anys sense celebrar-se, aquesta nit el Teatre Romea ha acollit la gala de lliurament dels XIV Premis de la Crítica Teatral de Barcelona. El muntatge 2666, dirigit per Àlex Rigola sobre textos de Roberto Bolaño ha estat la gran guanyadora en endur-se el Premi al Millor Espectacle, a la Dramatúrgia i a la Millor Escenografia. Calixto Bieto ha estat considerat el Millor Director pel seu espectacle Plataforma i els muntatges Arcàdia i Lúcid han obtingut 2 guardons cadascun.
La crítica teatral barcelonina ha emès el seu veredicte avui en una gala que s'ha celebrat al Teatre Romea per celebrar la tornada dels Premis de la Crítica Teatral de Barcelona, després de set anys sense organitzar-se. El muntatge 2666, coproduït pel Teatre Lliure, el festival Grec i el Teatro Cuyás del Cabildo de Gran Canaria, ha estat el gran guanyador en obtenir tres premis, entre ells els de Millor Espectacle de l'any i el de Millor Dramaturgia. L'obra, dirigida per Àlex Rigola i amb la col·laboració de Pablo Ley, també ha obtingut el reconeixement a la Millor Escenografia.

A diferència dels Premis Butaca o dels Max, en les que ha arrasat tant en guardons com en nominacions (en el cas dels Max), aquesta vegada el muntatge Plataforma no ha sortit tan ben parat per la crítica barcelonina. La peça només ha obtingut el guardó a la Millor Direcció per a Calixto Bieito.

Altres produccions guardonades han estat Arcàdia (Millor Traducció-Màrius Serra- i Millor Interpretació Femenina- Victòria Pagés) i Lúcid (Millor Interpretació Femenina-Cristina Cervià- i Millor Text).

El duo de la africana, de Lluïsa Cunillé i Xavier Albertí, ha estat considerat el Millor Musical de la Temporada mentre que Ritter, Dene, Voss de Thomas Bernhard, ha estat guardonat amb el premi al Millor Espectacle Internacional.

El Platges de Mataró cau a Montcada

www.totmaro.cat
28 gener 2008

MONTCADA - PLATGES DE MATARÓ 86-76

redacció Esports - Bàsquet

El Platges de Mataró va perdre diumenge passat a la pista del Montcada, un rival directe per la lluita per els play off d’ascens que ja va guanyar al Palau a la primera volta. Els locals que van fer un partit molt seriós van estar més encertat de cara cistella, però la clau del matx va ser la batalla sota els taulells on els de casa van aconseguir 36 rebots,13 d’ells en atac, fet que va fer que tinguessin segones opcions per anotar. El Platges va tenir a Jordi Ventura i Marc Forcada com a màxims anotadors del matx, però que en aquesta ocasió no van estar acompanyats dels punts dels jugadors interiors que no van tenir el seu dia.
El matx va començar molt igualat amb els dos equips inspirats en atac sense deixar que el rival agafes cap renta en el marcador, d’aquesta manera va acabar el primer quart amb empat a 22 punts. En el segon quart la dinàmica va ser la mateixa, però amb els dos equips buscant la cistella de maneres ben diferents, els mataronins llançant des de fora, sobretot des de la línia de tres des d’on no van estar gaire encertats, i el Montcada des de dins aprofitant les bones maneres dels seus pivots. Amb tot això es va arribar al descans amb l’equip de casa dos punts a dalt.

Els de casa van marxar en el marcador en el tercer quart
A la represa els locals van apretar més en defensa, aquesta pressió va obtenir els seus fruits amb els llançaments forçats que van tirar els jugadors grocs que van veure com l’equip del Vallès arribava a l’últim període amb una renta de nou punts. En l’últim tram del partit els homes d’Albert Illa ho van intentar però no van tenir el seu dia, davant un Montcada que en els moments claus de partit va estar més encertat que l’equip mataroní. A més els jugadors importants grocs van arribar als últims minuts carregats de faltes, com Ventura i Roger Joan, o Marc Forcada que va ser eliminat per cinc personals, cosa que va fer que l’equip no pogués defensar amb tota la intensitat desitjada.

MONTCADA – PLATGES DE MATARÓ 86-76

PLATGES: Jordi Ventura (18); Roger Joan (10), Marc Forcada (17), Sergi Homs (8), Iki (8) cinc inicial; Juan Antonio Jobacho (8), Carles Gómez, Miquel Gonzalez (3), Edu Alcaraz , Ignasi Ariño, Adrià Fradera (4).
Estadística: 26 de 55 en tirs de camp (47%), 10 de 26 en tirs de tres (38%), 14 de 19 en tirs lliures (74%), 29 rebots, 21 faltes comeses i 21 rebudes, 3 taps.
Marcador: 22-22, 42-40, 66-57, 86-76.

El Platges de Mataró perd a la pista del Montcada

www.capgros.com
27 gener 2008

Amb la derrota per 86-76, els d’Illa són cinquens a dues victòries del líder, l’UGT Aragó, que va entrebancar amb l’últim classificat

per Aida Soriano Fiérrez


Ni victòria, ni bàsquet average. El Platges de Mataró va tornar de la pista del Valentine Montcada amb les mans buides. El rival es va fer amb el triomf per 86-76 en el primer partit de la segona volta de Lliga EBA, un encontre que havia de servir als d’Albert Illa per donar un pas important en la classificació. La jornada era propícia per a això, doncs, menys el Valls, els demés equips de la zona alta havien perdut, inclòs el líder, l’UGT Aragó, en aquest cas contra l’últim classificat. Però als de la capital del Maresme se’ls hi va resistir novament el triomf davant el Montcada, un equip al que en els últims deu enfrontaments, inclòs el disputat diumenge passat, dia 27, el Platges de Mataró només ha aconseguit vèncer en dues ocasions. Així, aquesta temporada de moment, el Montcada li ha guanyat la partida als unionistes, que tot i remuntar un desavantatge de 12 punts i posar-se a dos a falta de tres minuts pel final del matx, no van poder aconseguir una victòria que hauria estat de prestigi pel rival que es trobava davant i importantíssima pel que hagués comportat a la classificació.

Al final del primer quart, la igualtat entre ambdós quadres es feia palesa en el marcador (22-22). Però durant els deu minuts següents els mataronins veurien com el rival començaria a marxar lleument (42-40). El domini de Griso (17 punts, 6 rebots) i Pons (12 punts, 11 rebots) sota taulell i en atac eixamplaria les distàncies abans del definitiu i últim quart a set punts (64-57). I durant l’últim període, el Platges de Mataró es va veure obligat a remuntar 12 punts per acostar-se a dos de l’adversari. Però fins aquí van arribar les forces unionistes i el Montcada es va endur el triomf per 86-76 malgrat les bones actuacions de Jordi Ventura (18 punts) i de Marc Forcada (17 punts).

Essent així, els grocs, que baixen una posició a la classificació i ara són cinquens amb deu victòries per sis derrotes, hauran d’esperar al pròxim encontre per avançar. Serà dissabte vinent, dia 2, a partir de les 20h al Josep Mora. El rival, l’Utebo.


La jornada

Fitxa
86 - Valentine Montcada (22+20+22+22): Dani Pérez (11), Unai (11), Raúl Ortega (10), Albert Griso (17), Jordi Pons (12) –cinc inicial-, Marc Maldonado (13), Jonel Paluo (3), Cristian Zapata (9). Entrenador: César Saura.

76 - Platges de Mataró (22+18+17+19): Roger Joan (10), Jordi Ventura (18), Marc Forcada (17), Sergi Homs (8), Iki (8) –cinc inicial-, Carles Gómez (0), Juan Antonio Jobacho (8), Miki González (3), Edu Alcaraz (0), Ignasi Ariño (0), Adrià Fradera (4). Entrenador: Albert Illa.

Àrbitres: David Hernández i Marc Latorre. Incidències: 16a jornada Lliga EBA (grup C). Pavelló Municipal Miquel Poblet, Montcada i Reixac (Barcelona).

L'estel de Natzaret o els Pastorets de Mataró

http://aixiitot.blogspot.com
24 gener 2008

A la Sala Cabañes de Mataró, s'hi representen uns dels millors Pastorets de Catalunya. El text L'estel de Natzaret és de Ramon Pàmies i es va representar a Mataró per primera vegada el 1916. És un espectacle, amb orquestra i cants en directe, on hi intervenen unes 350 persones. Tanta quantitat dóna molta força però suposo que també problemes de coordinació. Per tirar endavant tot això segur que hi ha un equip de gent molt capacitada. De fet, a la Coordinadora de Pastorets de Catalunya, els de Mataró són una de les veus importants.
Destaco el tracte rebut per part dels mataronins. Després de l'espectacle ens van fer una visita i explicació detallada de l'obra i la sala. Vam parlar amb els responsables de tramoia, atrezzo, maquinària. Un tracte molt amable i atent. Se'ls veia contents de mostrar els seus Pastorets. I nosaltres interessats en conèixe'ls.
Artísticament, em va agradar molt la interpretació femenina de Sant Miquel i em va cansar l'extremada comicitat del Mataties i Jonàs, els dos pastors protagonistes. Les coreografies dels balls estan molt treballades i integrades dins l'espectacle. Em van agradar especialment el Ball de Pedredes (a la casa de Naïm) i el de les dimònies a l'infern (són d'alguna escola de dansa, oi?). El vestuari és molt bonic i adient.
Són més uns Pastorets que una obra de teatre: molta gent participant-hi, segurament famílies senceres, una durada llarguíssima (3 hores i mitja), adreçat sobretot al públic infantil, més aviat conservadors i tradicionalistes, reticents a grans canvis. Els de Mataró són aquells Pastorets clàssics de tota la vida. Però ben fets.

Autocars per anar a veure el musical «Mamma Mia»

www.osona.com
16 gener 2008

L’Àrea de Joventut de la Mancomunitat la Plana organitza dos autocars pel proper 28 de febrer per anar a Barcelona, a veure el musical “Mamma Mia”, que es representa al Barcelona Teatre Musical. L’espectacle s’inspira en les músiques del grup Abba i està protagonitzat per Nina.
La sessió és a dos quarts de 9 del vespre. El cost és de 33 euros i inclou el trasllat amb bus i l’entrada.

El passat 14 de desembre, tot just després d’inaugurar el musical, ja es va organitzar un altre autocar, que es va omplir amb 55 persones. Com que molta gent es va quedar sense poder-hi anar, es va proposar aquesta nova data.

La Mancomunitat, des de l’Àrea de Joventut, continuarà impulsant aquestes activitats i ja està estudiant la possibilitat d’anar a veure el musical “Cabaret”.

Espert y Bosch a toda mecha, Lavaudant a medio gas

www.elpais.com
19 gener 2008

Media hora sensacional, media hora insuficiente y una abúlica estocada, salvada in extremis por la actriz, gloriosamente vulgar, y el actor, un rey de la comedia, que con dos frases recogen oreja y rabo en Hay que purgar a Totó, de Feydeau

Marcos Ordóñez

La Espert haciendo un vodevil? ¿Y en un teatro público como el Español?". Sí, a mucha gente le ha extrañado que escogiera Hay que purgar a Totó (On purge Bebé), de Feydeau. La verdad es que no es exactamente un vodevil. Totó/Bebé podría ser el prólogo, el entremés, de un programa doble completado por Play Strindberg, de Dürrenmatt, su anterior trabajo, también a las órdenes de Lavaudant. No están tan lejos: la desintegración de un matrimonio, allí en clave de helada comedia negra, aquí de farsa áspera, escatológica, casi pesadillesca. En sus últimos años, los años de On purge Bebé (1910), después de los exitazos de La Puce à l'oreille y Occupe-toi d'Amèlie, Feydeau sigue una ruta muy strindbergiana: divorcio, misoginia, pesimismo radical, sifilazo, locura. Sin camino de Damasco ni iluminaciones espirituales, lástima. No me sorprende, pues, la elección, sino, de entrada, el perfil de las zambullidas "humorísticas" de la Espert. Para mi gusto, esta dama está hecha (por elegancia, por aura, por temperamento) para Coward y Wilde, para la alta comedia, pero le encanta, cosa de retarse, saltar al otro lado, al Callejón del Gato, a la payasada feroz, a la Gorgona que sonríe mostrando hasta el último colmillo. Claro que eso también está en su temperamento, desde La Tuta i la Ramoneta. En Play Strindberg era una bicha enjaulada y aquí una marujona sueltísima, con bata y rulos, gloriosamente vulgar, paseando un cubo con sus eaux sales a guisa de estandarte, enamorada de su Totó, un crío tan tiránico y monstruoso como ella, empeñados ambos en arruinar la vida del señor Rebollo (Follavoine, en el original), pobre marido y padre, que quiere vender orinales al ejército en vez de limitarse a fabricar porcelana. Rebollo es un burgués fatuo e ignorante, pero un santísimo varón al lado de esa parejita. Como la Espert es una augusta de campeonato y Jordi Bosch (el pobre Rebollo) un rey de la comedia, y ambos tienen un timing a prueba de bombas, durante la primera parte se deslizan como patinadores por un texto magistral, que viaja de las Hébridas (¿con hache, con ese?) al desentendimiento absoluto, y que revela a Feydeau como el abuelo de Ionesco, de Ayckbourn, de las pièces grinçantes de Anouilh. Más tarde, cuando irrumpa el niño estreñido, anticipará, cómo no, a Vitrac.

El teatro fue la actividad con mayor seguimiento en Miranda el último año

www.elcorreodigital.com
21 gener 2008

ESTÍBALIZ LARGO

El programa propuesto reunió a 3.156 personas en las obras infantiles y a 2.893 en las de adulto, llenando en cinco ocasiones la Casa de Cultura

Los mirandeses han dejado muy claras cuáles son sus preferencias a la hora de disfrutar de las actividades propuestas desde la Concejalía de Cultura. En este sentido, el teatro es el claro favorito después de contar con un masivo respaldo en 2007, como así lo demuestran los 6.049 espectadores que estuvieron presentes en la Casa de Cultura en un total de 24 representaciones, la mitad de ellas dirigidas al público infantil.

Esto supone una asistencia media de 252 personas por representación y una media de ocupación del Salón de Actos del 65% del total de las butacas disponibles.

Los pequeños son los que han demostrado mayor entusiasmo por esta forma de hacer arte. Los números no mienten: en doce sesiones participaron 3.156 espectadores infantiles frente a los 2.893 adultos. Esto le permite una ocupación media del 68% frente al 62,1% de los más mayores.

Pero además, se ha convertido en la única actividad que ha permitido colgar el cartel de 'No hay entradas' en la Casa de Cultura y lo ha hecho un total de cinco veces con 'La gallina Marcelina', 'El zapatero y los duendes' y 'El disparatado mundo de Alonso y hermanas Rampín' dentro del teatro infantil así como 'Auto' y 'La cabra' en adultos.

Por su grado de aceptación dentro de las sugerencias llegadas de Cultura en su programación habitual, habría que destacar también las relacionadas con la música y el folclore.

En este apartado cabe destacar de una forma muy especial el 'I Certamen de Habaneras', que se convirtió en todo un éxito al rozar el lleno absoluto en su sesión del 30 de junio, y lograr parámetros que le situaron en aforos nunca inferiores al 81%.

En cuanto a la recaudación de todas las actividades destaca el teatro de adultos, con 25.861 euros; seguido del infantil, con 6.615 euros; la música, con 2.733 euros; y la danza, con 1.933 euros en total.

25a MATINAL ESPORTIVA DE FI DE PASTORETS

Ahir diumenge al matí es va celebrar la matinal esportiva de fi de Pastorets , hi ja son 25.
Per celebrar tant gran esdeveniment es van disputar dos partits de gran nivell: un de Bàsquet entre les noies de la Sala i un de futbol mixta nois i noies. El resultat final es el de menys però ha estat d’escàndol ... a favor d’uns i en contra dels altres clar. Moltes contractures musculars a deixat a mes d’un tocat per la tarda. Tant que hi havia persones que no es podien ni agenollar. Segons fons fidedignes hem pogut saber que cara l’any que bé cada dia abans de començar a assajar el director de l’espectacle ja te un pla de xoc per que això no passi. Donar 250 voltes a la “mançana” , com fan en els seus entrenaments els equips de l’esportiva. Bé ells fan tres voltes ...

El jurado del 12º Premio Cinematográfico “Familia” ha acordado conceder la Ola de Oro de trayectoria al actor de cine y teatro Joan Pera

www.cinemanet.info
20 gener 2008

“Doy más importancia a los valores humanos que a las grandes actuaciones”, declara

El jurado del 12º Premio Cinematográfico “Familia” ha acordado conceder la Ola de Oro de trayectoria al actor de cine y teatro Joan Pera. En el mundo cinematográfico destaca sobre todo por sus doblajes al castellano y al catalán de Woody Allen, Rowan Atkinson (Mr. Bean) o Jerry Lewis. Es la primera vez que gana el premio cinematográfico “Familia” una persona que en el cine haya destacado de forma especial por el doblaje.

El premio es concedido por la Asociación CinemaNet con la colaboración del Grup d’Entitats Catalanes (GEC) de la Familia y en él se reconocen los valores humanos, familiares, cívicos y educativos.

ACTOR CÓMICO

Joan Pera, que en la actualidad está haciendo una serie en TV3, desarrolló una gran actividad en los inicios de esta cadena, dada la falta de doblajes en catalán. Se comentaba que en TV3 sólo salía su voz doblando personajes, ante lo cual en ocasiones bromeó diciendo: “¡Es verdad. Y no hice de Sofía Loren de milagro!”.

Aparte del doblaje cinematográfico y de la televisión, Joan Pera es muy relevante como actor cómico teatral. Ha trabajado con los más destacados actores y actrices del país y son famosas en toda España sus actuaciones como pareja profesional con Paco Morán, con obras como La extraña pareja, La jaula de las locas, Matar al presidente o ¡Mamaaaa!, que se han interpretado ininterrumpidamente a lo largo de casi tres lustros y que superaron todos los records de éxitos en el teatro, así como “El show de la familia Pera” en un período en que Paco Morán estuvo imposibilitado a raíz de un accidente.

Ahora, y hasta Semana Santa, está interpretando en el Teatro Condal de Barcelona la obra “Una maleta, dos maletas, tres maletas”, junto a Lloll Bertran.

VALORES HUMANOS Y ARTÍSTICOS

Junto a destacados valores artísticos, el jurado ha destacado los valores humanos y familiares de Joan Pera, así como su sensibilidad hacia las personas y su cordialidad.

Nacido en Mataró en 1948, padre de seis hijos de los cuales alguno es también actor, toda la vida se dedicó al espectáculo. Joan Pera se ha sentido muy satisfecho cuando el director de Cinemanet y de la Cuarta Mostra Internacional de Cine sobre la Familia, Daniel Arasa, le he comunicado la decisión del jurado. Ha comentado: “Tengo una familia estructurada y ello me ha dado equilibrio fuera de mi trabajo y permitido estar siempre en contacto con la realidad de la vida, con los problemas cotidianos”,

Joan Pera ha añadido: “Más que un gran actor soy un actor cotidiano. Doy más importancia a los valores humanos que a las grandes actuaciones”. Afirmó también que “he nacido para hacer felices a las personas que me rodean y, al menos durante un rato, al público que acude a verme. Esto da sentido a mi vida”.

Comentó que le gusta el humor de Woody Allen, el personaje a quien ha doblado en mayor número de ocasiones, “por la proximidad de su humor a los problemas de la gente. El problema principal en las películas de Woody Allen es como el que puedes tener tú. Algo cotidiano”.

Els "ous" de Rubianes

www.elperiodico.cat
19 gener 2008

• Les fixacions del còmic apareixen en cada un dels seus espectacles, i no falten a 'La sonrisa etíope'

GONZALO Pérez de Olaguer

Geni i figura fins a la sepultura. Així diu el refranyer i em sembla aplicable a Pepe Rubianes, que ha tornat a casa seva, l'ex-Can Pistoles de la Rambla, amb un espectacle parit a l'Àfrica en què intervé un escultural grup de cinc joves ballarines de diferents zones d'Etiòpia. Cinc coreografies plenes de sensualitat i color i el Rubianes monologuista. Conec aquest singular còmic des del 1978 i he vist, després de la seva participació a l'Operació Ubú d'Els Joglars, tots i cada un dels seus espectacles en solitari. Des de Pay-Pay (Cúpula Venus) fins a aquest últim, La sonrisa etíope, passant per Ño i Rubianes solamente. El que he dit: geni i figura fins a la sepultura. Per cert: ¿per què no revela ara el president Pujol si va veure, convenientment camuflat, el corrosiu muntatge de Boadella sobre ell?
Els "ous" de Pepe apareixen puntualment des del seu primer xou monòleg i la COPE no falla en els últims. També sempre són motiu de la seva especial atenció Déu, la Verge i el Nen. Amb els primers l'actor fa tota mena de malabarismes de paraules i la imaginació es fa present, amb la corresponent alegria entre els entregats espectadors. Amb l'últim trio hi podem veure sempre un Rubianes entranyable.
Rubianes sap circular amb equilibri per la línia fronterera que separa el que ofèn i escandalitza del que és un mirada irònica i popular. Li agrada l'escatologia i l'humor negre i a l'escenari, sempre vestit tot de color fosc, és un paio francament sim- pàtic, que a més sap com ningú posar unes gotes de poesia i emoció en determinats moments. Ho fa a La sonrisa etíope i se't posa bé el cos.
Aquest gallec establert a Barcelona, que va provar la docència en un institut abans de dedicar-se a aquest ofici, és actualment una veu rebel, crítica, polèmica, actualitzada i molt divertida. Tinc la sospita que hi ha Rubianes per a una bona estona. Al Capitol té moments genials, com les imitacions d'animals (elefants, hienes, lleons, etcètera) i organitza jocs amb els espectadors. Per exemple: la història que explica sobre l'assetjament de lleons a Javier Sardà --desplaçat a Etiòpia per gravar amb ell un reportatge-- no té desperdici. Des de No hablaré en clase, espectacle de Dagoll Dagom sobre l'educació a l'escena franquista, fins avui han passat 30 anys. Un temps ben aprofitat --en tots els sentits-- per aquest actor i grandíssima persona.

Detall
Rubianes ha sabut trobar un espai propi i ha desenvolupat una manera de fer teatre del tot original. Des de Borrajo fins als últims apareguts, la galeria de còmics en solitari és bastant àmplia. Però tinc clar que fan falta actors, còmics, com Pepe, que sempre es fica on no el demanen, que oxigena el dia a dia. Des d'aquí, jo, que sóc un sentimental de cap a peus, li dono les gràcies pel que va fer a l'acabar la funció de l'estrena, amb el teatre del tot entregat. Perdonin: ell i jo sabem a què em refereixo. Els asseguro una cosa: si no existís Pepe Rubianes, ens l'hauríem d'inventar.

De Broadway al carrer del Sol… i molt bé, tu. O la mar de bé, que diria algú de per aquí.

www.fotolog.com/cristianom
13 gener 2008


Aquesta tarda de diumenge, sessió de musical al Teatre del Sol sabadellenc, amb un muntatge de “Joseph” molt digne, perfectament comparable amb alguna de les coses que es fan per allà on el carrer 42 i la 7a. avinguda es fan un garbuix amb Broadway, l’avinguda que va com les cabres.

Així que tres setmanes i un dia després de tornar de la Patata, m’he fet passar una mica la set de musicals; que ben mirat, és una bona manera de fer-se passar la ‘potatosickness’. I això no ha fet més que començar... D’aquí a un parell de setmanes, “Cabaret”. La setmana següent, “Boscos endins”. I la de després, “Cómeme el coco, negro”.

Jo no sé què faig que no em presento a un càsting.

Mor als 59 anys l'actor Jaume Sorribas, membre fundador d'Els Joglars

www.avui.cat
24 gener 2006

L'actor Jaume Sorribas (Sallent, 1948) ha mort aquesta nit als 59 anys. Va ser membre del grup fundador de la companyia teatral Els Joglars i va col·laborar en pel·lícules com 'El embrujo de Shanghai', 'Historias de la puta mili' o 'Mater amatísima

EUROPA PRESS
Sallent

Segons ha informat l'Associació d'Actors i Directors Professionals de Catalunya (AADPC) en un comunicat, la vetlla tindrà lloc aquest dijous a partir de les 17:30 hores al tanatori de les Corts, on demà s'oficiarà el funeral a les 15:30 hores.

Sorribas va ser integrant d'Els Joglars entre 1966 i 1976 i va participar en la creació d'espectacles com El Diari, El joc, Cruel Ubris Mary d'Ous i Àlies Serrallonga. També va actuar en l'obra Operació Ubú (1981) al Teatre Lliure.

En la seva faceta cinematogràfica, l'actor va participar en pel·lícules com el El embrujo de Shanghai, Historias de la puta mili, La Casita Blanca, La ciudad oculta, Mater amatísima i Vivir y soñar.

A la televisió, va treballar en sèries com Filiprim, on va interpretar el personatge de l'Encarregat, Tres i l'astròleg, i en episodis de les sèries Carvalho, La memòria dels cargols i La Odisea.

Pastorets infantils

http://blocalex.blogspot.com
27 gener 2008

Aquest cap de setmana vaig anar a veure els PASTORETS INFANTILS que van ser molt xulus, la Carla i el Jan hi surtien.

L'assaig genaral els hi va anar molt bé. No portaven maquillatge però em va agradar molt, estaven nerviosos, s’equivocaven una mica però això ja ho tenen els nervis.

Els vestits eren molt macos, ah!!!!! Jo em vaig haver d’amagar a dintre d’una cameta. Van acabar molt tard que jo ja m’adormia però quan venien les escenes de dimonis em despertava molt ràpid pel terrabastall que feien.

El dia de l’estrena van grabar l’obra; tot anava molt bè, algunes equivocacions però en resum bè, tambè hi havia el fill del Jordi. A le mitges parts als actors els hi donaven galetes i a mi no m’en donaven, de public hi havia el Bruel, la familia del Jan i la de la Carla.

El segon dia els hi van dir que tambè tenien de grabar un altre cop tambè va anar molt bè, amb menys errors quasi igual que el primer dia aqell dia; va venir el Marc, el Pau, l’Ona, la Anna i les seves families, tambè la familia de la Carla i la del Jan.

Avui a les 5 de la tarda penúltima representació dels Pastorets 2007-2008

Ahir dissabte nova representació dels Pastorets que a comptat amb la visita d’un grup de voluntaris de la llengua de Mataró, Aquest grup abans de començar l’espectacle va fer una visita guiada per el nostre teatre. També varem tenir persones vingudes de Vilassar de Mar , Argentona , Tàrrega , Arenys de Mar , Molins de Rei, Camprodon, La Garriga i per descomptat de Mataró.
El Sr. Lluís Jubinya president del Patronat local de la vellesa de Mataró també va assistir a la representació. Entre el públic varem poder observar el Quique de Benito.
Una altre novetat va ser en el sorteig , com la Paquita l’han operat varem tenir que buscar substituta i la Roser Rovira ahir i avui es qui ho farà.Paquita que tinguis una bona recuperació

"Els que entren a l'obra en surten molt torbats"

www.elperiodico.cat
21 gener 2008

UN HOME D'ESCENA ÉS EL RESPONSABLE DEL TEATRO ESPAÑOL A MADRID PREPARA 'LAS TROYANAS' I 'DON GIOVANNI'.

Foto: DANNY CAMINAL
IMMA FERNÁNDEZ
BARCELONA


Torna a casa amb l’aclamada ‘Homebody Kabul’, obra que sacsejarà consciències des de dimecres al Romea.


--El visionari Tony Kushner va escriure l'obra el 1998, abans de l'11-S, i el món li ha donat la raó: el xoc de civilitzacions ha esclatat. ¿Què veurà el públic?
--Una crítica ferotge de tots els fonamentalismes; des dels occidentals, que han massacrat les cultures mil.lenàries orientals, fins als talibans. Cada personatge té les seves raons i pateix aquestes superestructures totalitàries i brutals del poder. Els espectadors que entren a l'obra en surten molt torbats; són conflictes que apel.len a l'emoció.

--Són tres hores de teatre per a la reflexió. S'inicia amb un llarg monòleg d'una hora de Vicky Peña, que opta al premi Max.
--Sense Vicky no hauria fet el muntatge. Ella és una mestressa de casa adinerada de Londres insatisfeta amb la seva vida. No s'entén ni amb el seu marit ni amb la seva problemàtica filla i decideix anar-se'n a Kabul, on desapareix. La seva família viatja allà per buscar-la.

--Ella escapa de la seva confortable bombolla, ¿creu que l'home del primer món ha perdut la brúixola, com constaten tantes obres i films?
--És clar. En una societat tan liberal, tan de mercat i espoliadora d'altres llocs, on el poder està cada vegada més desideologitzat pel capitalisme i els individus són bombardejats per necessitats espúries que fomenten la individualitat, el mecanicisme... Són els conflictes, el malestar a què ens aboca el món ultraliberal, el consumisme, la insolidaritat.

--En el repartiment hi ha actors del Marroc, Algèria i l'Iran. Confrontació cultural dins i fora d'escena. ¿Com ha estat l'experiència de treballar amb ells?
--Ens hem enriquit mútuament. Hem après molt els uns dels altres. Són actors molt oberts i disciplinats. Un d'ells no parlava ni una paraula de castellà, i segueix sense fer-ho fora de l'escenari, però interpreta el text de forma increïble.

--També va haver de fer classes lingüístiques Gloria Muñoz, que en aquesta obra aborda un monòleg en cinc idiomes, entre ells el paixtu i el dari.
--Encarna una afganesa bibliotecària molt culta, confinada a casa sota la dictadura del seu marit. Ho fa tan bé que alguns es creuen que és una actriu marroquina.

--L'obra acosta al públic la realitat afganesa, però aquí cada vegada ens allunyem més d'ells i som més racistes. ¿Hi veu alguna sortida?
--És la por a l'estrany. Això se soluciona amb bones condicions de vida per a tothom i canviant el concepte que vénen a prendre'ns el que és nostre. Però quan s'estableix la relació emigració, marginació, delin- qüència, és difícil. I després hi ha el que passa als seus països, els màrtirs que s'immolen. Si tinguessin la panxa més plena i un altre ensenyament, tindrien motius per no fer-ho.

--¿Vostè s'ha sentit alguna vegada immigrant a Madrid, on dirigeix el Teatro Español?
--No, jo sempre dic que un és del lloc en què està en el moment. Madrid és una ciutat molt pròxima a mi, hi he treballat molt, i no m'hi sento gens un estrany. Conec Madrid millor que molts madrilenys encara que alguns de dretes han dit que m'haurien de regalar una guia de la ciutat.

--¿Vostè es veu al capdavant del teatre municipal molt de temps?
--Estem parlant de renovar quatre anys, però no més. Un no s'ha de perpetuar en un càrrec públic; si no acaba per creure's que allò és seu. I pertany a tots.

Rubianes va rebre els aplaudiments dels seus fidels en l'estrena de 'La sonrisa etíope' al Club Capitol

www.elperiodico.cat
18 gener 2008

Rubianes, amb dues de les ballarines que han acabat amb la seva soledat escènica.
Foto: VICENS FORNER
IMMA FERNÁNDEZ
BARCELONA
Pepe Rubianes ja no està sol. S'ha emportat un tros de l'Àfrica --cinc ballarines d'Addis Abeba-- per ambientar les seves anècdotes pel continent negre i animar l'espectador a visitar Etiòpia i conèixer el "meravellós
somriure" de la seva gent.
Al viatjat còmic se li ha acabat el descans. La sonrisa etíope li ha retornat l'estrès de què tant fuig, però el públic que l'ha acompanyat durant lustres en la seva soledat escènica el seguirà recompensant amb riallades i aplaudiments. Com els que dimecres van acollir la seva estrena oficial al Club Capitol.
Explica el protagonista que, en un dels seus nombrosos dies d'esbarjo per aquelles terres, va veure, a Addis Abeba, un xou de danses tradicionals que el va deixar "al.lucinat". Coneixent-lo, i a la vista de l'escultural quintet que presenta en escena (Helen Fikadu, Mesknesh Gebreselassie, Fitsum Kebede, Lemlem Mekonen i Samrawit Mitku), l'al.lucinació va anar més enllà dels balls. Unes danses --que combinen sensuals moviments amb fantàstiques fuetades de coll, tòrax i melena-- i uns ritmes ancestrals que sonen i llueixen molt moderns i vistosos. Però, segurament, la tribu femenina de la sala hauria agraït la presència d'algun ballarí negre, d'aquests de vertiginosos moviments que, com diu el tò- pic, ballen com Déu.
I de Déu, la Verge i el Nen; dels embolics lingüístics pel seu anglès macarrònic, i de les seves trobades i topades amb les feres i amb una dona que es va esfumar amb els seus quartos, va parlar ahir l'ateu xerraire, provocant la riallada dels seus fidels. Hi va haver, com sempre, humor negre, paraulotes, surrealisme i escatologia. I també els va tocar el rebre a algunes de les seves muses, com La Caixa (els seus interessos a l'1,7%, diu, sustenten la seva lúdica existència) i, és clar, la COPE.

Bromes en suahili
Rubianes juga en aquest nou muntatge amb la llum, amb les ballarines --fa bromes amb elles en inventat suahili-- i amb el públic. Els gags del monologuista s'entrellacen amb els números coreogràfics i la conya col.lectiva es dispara quan l'espectador entra en acció amb les seves onomatopeies.
Al públic li toca escenificar els udols de la sabana. A indicació del còmic "galaicocatalà", rugeix la marabunta simulant els sons de lleons --diferents si estan famolencs o farts--, hienes, elefants i cocodrils. L'Àfrica alegre, amb els seus sons i la seva gent, s'ha instal.lat a la Rambla. És l'homenatge de Rubianes, l'africà, a un continent que porta marcat al cor.

La Compañía Nacional de Teatro Clásico regresa con 'Del rey abajo, ninguno'

www.eldiariomontanes.es
21 gener 2008

La sala Argenta acoge esta semana el montaje de la obra de Rojas Zorrilla, una pieza que supone «la teatralidad en estado puro», bajo la dirección de Laila Ripoll

GUILLERMO BALBONA

Escena del montaje de la Compañía Nacional de Teatro Clásico. / DM

AGENDA
Viernes 25. y Sábado 26 SALA ARGENTA 20:30 h. Teatro

COMPAÑÍA NACIONAL DE TEATRO CLÁSICO

'Del rey abajo, ninguno' de Rojas Zorrilla.

Reparto: Elena Rayos , Miguel Cubero, José Luis Santos, Diego Toucedo Juan Meseguer Tello Pedro Almagro Víctor Rubio Ione Irazábal Joaquín Notario Pepa Pedroche Bras Toni Misó Iñigo Asiain Belardo, Francisco Piquer Montse Díez Sergio Mariottini

Alicia Lázaro, dirección musical

Escenografía, Miguel A. Coso y Juan Sanz.

Laila Ripoll, versión y dirección.«Es tan popular esta comedia en España, que apenas hay joven medianamente educado que no recite de memoria algunos trozos de ella». Eugenio de Ochoa, comenzaba así su prólogo a 'Del rey abajo, ninguno', en 1838, e incluía la obra entre las cuatro que, en su opinión, habría que salvar si ocurriese un espantoso naufragio universal en el que, por un inconcebible infortunio, desapareciera todo lo que el llamaba «nuestro teatro antiguo». La pieza, que hasta hace relativamente poco pertenecía a esa rara categoría de obras que combinaban «el gusto popular con la alabanza de los más exigentes estudiosos», propiciará esta semana el reencuentro del público cántabro con la Compañía Nacional de Teatro Clásico a través del escenario de la sala Argenta del Palacio de Festivales.

La obra 'Del Rey abajo, ninguno', de Francisco Rojas Zorrilla, es un montaje de la CNTC que dirige Laila Ripoll, y que el pasado año, por ejemplo, abrió el II Festival de Teatro Clásico de Olmedo. La Compañía, a las órdenes de Eduardo Vasco, recala esta semana en Santander. Tras la puesta en escena de 'Entre bobos anda el juego' en 1999, la CNTC ha vuelto a Rojas Zorrilla, pero esta vez llevando a la escena la obra que más fama le dio para incorporarla a su repertorio. Un homenaje que desde distintos estamentos ha tenido como fin «comprender y revitalizar a uno de nuestros dramaturgos más apreciados».

Según Vasco, 'Del rey abajo, ninguno' posee muchas de las recurrentes fórmulas de composición propias de la época, tan útiles dramatúrgicamente: «el contraste de la vida aldeana frente a la corrupta y frívola corte; personajes que viven con identidades ocultas, que parecen villanos pero son nobles; confusión de identidades para crear equívocos; el noble malvado, cercano al rey, que empaña su figura y al que parece imposible castigar; la venganza, tan lógica, tan necesaria, truncada por motivos insalvables; oportunos desmayos que marcan puntos de inflexión y un personaje, modelo para el espectador de entonces y asombro para el actual, que antepone la jerarquía del Estado a la vida de su amada».

Una obra, subraya el director, que «nos habla también del paraíso imposible, del frágil orden natural, que se ve alterado sin remedio cuando llegan los cortesanos».

Rojas Zorrilla, del que se celebró el pasado año los cuatro siglos de su nacimiento, fue un poeta muy activo en la Corte, a la que llegó en su infancia; allí participó en distintas academias literarias, homenajes, justas poéticas y sufrió sátiras, como era común en los poetas de su tiempo. Pero el corpus más importante de su obra lo componen los veinticuatro títulos que él mismo da a la estampa entre 1640 y 1645, dentro de las dos partes que llega a publicar, además de un conjunto, más o menos difuso, de obras propias, atribuidas o escritas en colaboración, que varía notablemente según el crítico que uno escoja para documentarse. «Un camino que, seguramente, le hubiera conducido a ser uno de los grandes del Siglo de Oro, de no ser por su prematura muerte a los 40 años y que todavía hoy continúa envuelta en un halo de misterio», apunta Eduardo Vasco.

La obra más nombrada de Rojas Zorrilla, que se pondrá en escena el viernes y el sábado en la sala Argenta, 'Del rey abajo, ninguno; El labrador más honrado, García del Castañar o El Conde de Orgaz' se publicó por primera vez en Zaragoza en el año de 1650. Muchos años han pasado desde que se alumbrara este texto con un título tan extenso como imposible. En opinión de Laila Ripoll, directora del montaje que se verá en Santander y autora de la versión, lo que más seduce del texto es tal vez su «apariencia, es decir, su ilimitada teatralidad. En un mundo bombardeado por la imagen hueca y vacía, en un mundo donde la mayor tontería tiene su minuto de gloria en las televisiones, donde el horror se nos hace cotidiano porque lo contemplamos, impasibles, mientras nos calentamos una lata de fabada en el microondas, necesitamos del teatro, un teatro que conmueva, que nos haga sentir. Necesitamos de un teatro, ahí es nada, teatral».

'Del rey abajo, ninguno' representa así, dice la directora, «la teatralidad en su estado más puro. Confluyen los palacios y las aldeas, los reyes y los porqueros, la música, el baile, el lirismo absoluto, el horror, el amor, el miedo, el honor y, sobre todo, la culpa».

El sènior femení del Platges de Mataró està imparable

www.capgros.com
25 gener 2008

Les unionistes van aconseguir el setè triomf consecutiu contra el Caldes (57-59) en un matx molt dur i amb un pèssim arbitratge

per Aida Soriano Fiérrez

L’equip femení del Platges de Mataró sembla que pot amb tot i ho demostra jornada rere jornada sobre el parquet. Imparable, així és com es podria definir com està a hores d’ara el conjunt dirigit per Joan González. L’últim rival en comprovar-ho ha estat el Caldes. Ahir dijous, dia 24, en la disputa del partit aplaçat de la catorzena jornada de Copa Catalunya, les mataronines van batre a domicili un Caldes que ocupa les darreres places de la classificació per 57 a 59. Un marcador enganyós, doncs en el partit disputat a la vila termal del Vallès Oriental, les unionistes van manar al marcador durant gairebé tot l’encontre. Només en un moment donat el Caldes es va posar per davant aconseguint una renda màxima de quatre punts. A falta de tres minuts pel final de l’enfrontament, el Platges de Mataró guanyava de 15 punts, però amb el rival pressionant tota la pista i els àrbitres permetent tot tipus de contacte, les locals van retallar diferències fins arribar al resultat final de 57-59. D’entre totes les jugadores cal destacar l’actuació de l’aler Anna Sala en atac i la de les dues bases Carla Badia i Cristina Navarro. L’única nota negativa de l’encontre va ser el tall que li van fer a Maria Massuet al nas fruit de la duresa del joc rival.

“Nosaltres volíem jugar, però el rival no”, així és com resumia Joan González, entrenador unionista, el matx davant el Caldes. Un partit en el que el míster del Platges assegurava haver vist un dels pitjors arbitratges de la temporada: "Ha estat esperpèntic". Malgrat tot, es mostrava molt content pel triomf aconseguit.

Diumenge, últim partit de la primera volta contra el Grup Barna
Amb la victòria davant el Caldes, les mataronines ja són terceres empatades amb Girona i Gramenet. Les de Joan González amb el setè triomf consecutiu, 23 punts i nou victòries per cinc derrotes a falta d’un encontre perquè finalitzi la primera volta, rebran al Grup Barna diumenge, dia 27, al Palau Josep Mora, a partir de les 12h. El rival, onzè a la taula, amb un balanç invers al del Platges (5 victòries per 9 derrotes), no ocupa el lloc que es mereix, segons el propi tècnic unionista. Joan González assegura que el Grup Barna és un molt bon equip, que exerceix una pressió molt gran a la pista i que això al seu conjunt no li va gens bé. Per aquest motiu creu que la clau per derrotar el rival, algo “molt complicat, però no impossible”, segons González, és necessari que les seves noies, més tècniques que l’adversari, juguin dur.

El Platges inicia la segona volta amb un desplaçament complicat a Montcada

www.totmataro.cat
25 gener 2008

De deu visites la UEM només ha aconseguit dues victòries a la pista d’un conjunt que ara per ara és segon

Redacció Esports - Prèvia
Després de jugar a la pista del Valls, el Platges de Mataró es desplaça a Montcada, a jugar contra el segon classificat, davant una de les plantilles més potents de la categoria i que ja es va endur la victòria del Palau. Els d’Albert Illa esperen fer el paper que van fer a Valls i igualar el números de victòries que l’equip del Vallès.

És un partit clàssic de Lliga EBA, ja que només va faltar la temporada passada degut al “desterrament” mataroní al grup valencià. De 10 partits jugats fins ara l’equip mataroní només ha aconseguit dos triomfs, el primer la primera temporada (1996-97) per 85-91 i el segon la temporada 2003-04 amb el resultat de 79-86. La resta són 8 derrotes. A la darrera victòria van jugar Jiménez (30), López (2), Blanch (28), Querol (10), Ventura (7), Cervera (3), Davesa, Fabregat (2) i Vaca (4). Només han passat quatre temporades, però a l’equip ja només queda Jordi Ventura.

El camí definitiu del Platges de Mataró cap a l’ascens comença a Montcada

www.capgros.com
26 gener 2008


Els d’Albert Illa volen iniciar la segona volta amb una victòria contra el segon classificat i convertint el bàsquet 'average' advers en favorable

per Aida Soriano Fiérrez

Davant el Montcada i al Palau Josep Mora és com el sènior masculí del Platges de Mataró donava el tret de sortida el 22 de setembre de 2007 a la seva participació a la Lliga EBA. Una competició que gràcies a la seva ampliació en nombre de conjunts participants (de 14 a 16) i a la renúncia a la plaça per part de l’Stadium Casablanca, la Unió Esportiva Mataró podia disputar en recuperar la categoria perduda a la pista la temporada 2006-2007. Amb el debut d’Albert Illa a la banqueta com a primer entrenador, secundat per Pere Chico “Pepo”, i amb una plantilla de casa, amb algun que altre retorn (Roger Joan), un fitxatge promesa (Iki) i un d’inesperat, però molt positiu (Jobacho), el Platges de Mataró presentava la seva candidatura a la permanència. Per llavors, Albert Illa ho deixava clar: “No sóc ni optimista ni pessimista, sé que tinc un equip jove, però hem de fer que ells juguin com saben i que l’equip s’equilibri per poder ser regulars”.

Ara, quatre mesos després, i amb la filosofia Illa del “partit a partit”, l’equip es troba lluitant amb els més forts a la part alta de la classificació: els unionistes són quarts amb un balanç de 10 victòries per només 5 derrotes, de les quals quatre han estat com a locals i una com a visitants, precisament contra el líder, l’UGT Aragó. “Estem competint millor del que ens pensàvem”, afirma l’entrenador unionista. Però la fam d’aquest equip sembla no estar saciada i Albert Illa assegura: “Estem supercontents, però volem més; el que no sabem és si podrem fer-ho”. I és que com a jugador que ha estat i com a tècnic que és, Illa sap que cinc derrotes seguides t’envien al fons de la taula. Per aquest motiu, només val el seguir treballant per aconseguir estar entre els tres primers classificats al final de la lliga regular quan l’11 de maig aquesta acabi.

Forts fora, irregulars a casa
El Platges de Mataró, però, toca de peus a terra i sap de la dificultat de la gesta; i és que un cop completada la primera volta i en els quinze partits jugats fins el moment, els unionistes les han passades de tots colors: l’estrena a casa davant el Montcada va estar marcada per les bones sensacions, però per la primera de les quatre derrotes encaixades com a locals i la més àmplia a casa, per cinc punts (70-75). Sobre aquest aspecte Albert Illa és conscient que sí haguessin estat millor al Josep Mora, estarien més amunt a la classificació, malgrat que possiblement siguin un dels pocs conjunts que només ha perdut un compromís com a visitant. Els sis partits següents contra Utebo, Granollers, Viladecans, Figueres, Olivar i Olesa estarien marcats per una ratxa de sis victòries, el bon joc, l’espectacle d’un increïble Iki dominant sota taulell i aportant en atac, i per les confirmacions de jugadors com Sergi Homs i Adrià Fradera. L’Andorra, però, va frenar el bon moment en el que es trobava l’equip mataroní, i UGT Aragó i Ramon Llull es van encarregar de deixar tocat un conjunt unionista que havia perdut pel camí, com a conseqüència de les lesions, Roger Joan i Marc Forcada. Dos homes que juntament amb Jobacho, en paraules d’Albert Illa, són polivalents i aporten seguretat als seus companys quan estan a pista. Tres triomfs abans del Nadal contra Santfeliuenc, Navàs i Monzón permetrien la revifada dels grocs, que seria aturada en els últims 33 segons del primer partit de l’any, novament a casa, davant l’Igualada. I és que malgrat els retorns de Roger Joan i Marc Forcada, i l’excel·lent moment de forma de Jordi Ventura (amb una mitja de més de 20 punts per partit en els últims encontres), sobre el parquet planejava l’ombra de jugadors que a principi de temporada havien estat revulsius.

La primera volta es tanca amb honors
L’última prova abans de tancar la primera volta, però, no semblava la més idònia per recuperar el terreny perdut. Sorprenentment i contra tot pronòstic, els pupils d’Illa, entre ell i els quals existeix un respecte fonamental i a qui el tècnic reconeix que no pot tractar per igual donada la singularitat de cadascú, van superar les expectatives i van donar-se una festival contra el tercer classificat, el Valls, fent-se amb el triomf per 28 punts (67-95) i situant-se quarts a dues victòries del líder, l’UGT Aragó.

Ara, Illa, a qui molts assenyalen com a clau en el rendiment de l’equip, i els seus jugadors es preparen per començar la segona i definitiva volta que els pot portar a jugar la fase final. El primer dels quinze obstacles que es trobaran en aquest camí serà el Montcada, segon, amb una victòria més i amb l’average favorable per cinc punts. Albert Illa està “hipermotivat” de cara al matx. Diumenge, dia 27, a partir de les 18:15h, al Pavelló Municipal Miquel Poblet, els unionistes s’enfrontaran a un dels favorits del grup C de Lliga EBA, juntament amb UGT Aragó, Andorra, Valls, i segons Illa, Granollers. Diumenge, serà fonamental que el rival no es faci amb el ritme del partit, que Griso i Pons no dominin el rebot i que Dani Pérez no jugui còmode, ni tiri fàcil. A Montcada comença la lluita definitiva per l’ascens, en la mà del Platges de Mataró queda arribar-hi o no.