75 anys aixecant el teló: 16 abril de 1933 – 16 abril 2008
Joan Salicrú i Maltas
La meva àvia materna va viure bona part de la seva infantesa a les actuals instal•lacions del Centre Catòlic, a la Sala Cabañes. A la seva memòria perviuen referències als Pastorets de la Saleta, a la inauguració de la pròpia Sala Cabañes que bufa enguany 75 espelmes i al moment, just a l’inici de la Guerra Civil, en què va haver deixar el Centre amb la família. A casa –sobretot a casa l’àvia-, per tant, parlar de la Sala Cabañes, de Pastorets, d’en Malé, d’en Segura… era cosa ben natural. Un tema habitual de conversa.
A les sales on ella va aprendre a viure –en una època duríssima- jo estudiaria molts anys després –seixanta- piano, solfeig, harmonia i altres matèries musicals seguint els cursos de l’escola de música que el 1966 van fundar els mestres Josep Canals i Pere González. Va ser el meu primer contacte amb el Centre Catòlic. La Sala Cabañes en si, el principal col•lectiu que s’acull dins el Centre, la vaig conèixer uns quants anys abans, de molt petit, anant a veure-hi Els Pastorets en companyia de la família i de l’àvia, sobretot.
Ens hi portaven any rere any, a veure L’Estel de Natzaret: el llibre que s’obre, la veu de Josep Maria Malé, les nimfes, la lluna, el foc... Anar a aquella majestuosa Sala Cabañes, a aquella grandíssima Sala Cabañes... era tot un esdeveniment! Com a tots els nens, l’espectacle em fascinava alhora que se’m feia insuportablement llarg. Una contradicció interessant, vist amb ulls d’ara. Però tots ens fem grans i, malgrat sentir-lo com una cosa ben familiar (o precisament per això), hi va haver-hi un moment en què el meu cap va deixar-se de fixar en les paraules de Jonàs i Mataties, en els diàlegs entre l’Àngel i el Dimoni, en els cants dels pastors i en la llum que projectava l’estel...
Al cap d’uns quants anys, sortosament, tot va canviar. Veient Pastorets, curiosament. Els mateixos de sempre. Dalt l’escenari actuava Pep Plaza, fent de Jonàs o Mataties (no sóc capaç mai de recordar qui és qui). Ho feia tan bé, tenia tanta gràcia, que va aconseguir provocar-me un canvi en la percepció que jo tenia de l’espectacle. Els Pastorets de la Sala van ressuscitar en mi. Temps després, un escrit d’en Ramon Bassas em va ajudar a avançar en aquest procés de redescoberta de l’obra (i d’un mateix). Els Pastorets van passar de ser una obra “cutre” a una peça popular, amb el valor afegit de mantenir el caràcter artesanal. D’una història simplista de bons i dolents a una reflexió profunda sobre la psicologia humana, un magnífic punt de partida a partir del qual construir-se. I la Sala Cabañes, de ser aquell teatre vetust de tota la vida a un espai on la creació i la il•lusió s’erigien com a protagonistes. Els Pastorets i la Sala van esdevenir un baluard, un refugi, un lloc familiar, per a mi, sobretot en moments de tristesa o incertesa. Més encara a partir del moment en què vaig començar a participar-hi –al cor dirigit per Genís Mayola o a l’apartat de promoció comercial sota les ordres de Xevi Ribas-. La Sala Cabañes va ser durant un temps una segona casa, tal com ho és pels de “la sala”. Viure l’espectacle des de dins em va ensenyar a estimar-lo més encara.
Vuit o nou anys enrere, doncs, els Pastorets van deixar de ser un tediós record d’infantesa per esdevenir un clàssic de les trobades familiars del diumenge. Des de llavors, dinant a casa l’àvia, els hem cantat, recitat, escarnit i reversionat en centenars d’ocasions. I les converses sobre “la Sala” i els que la integren una manera de salvar la fractura entre joves i grans que sovint es posa de manifest a la taula. Fins ara que l’àvia ha caigut malalta, la salutació del seu germà quan arribava a casa seva els diumenges era de tots coneguda: “Salut i pau a tots!”, deia a la manera de Jonàs i Mataties en tornar a casa l’amo. I en marxar de casa l’àvia, el seu comiat era també esperat: “Pensa en ta mare, pensa en ta mare que prega des del cel...”, ironitzava recordant el reclam de l’Ángel a Naïm. Era la seva manera de demanar-me que pensés en ella durant els dies que no la veuria, durant la setmana.
Ara fa dies que no cantem, recitem ni conversem, sobre Pastorets. Però encara aquest dimarts, des del llit de l’hospital, l’àvia em deia que –si Déu vol- aquest any que ve tornarem a la nostra estimada Sala Cabañes a veure aquesta “bella litúrgia d’arqueologia teatral”* que ens té el cor robats a ella i a tots els de casa. La Sala és per ella, la seva primera casa. Ho serà sempre. I per extensió, també la meva.
* Expressió usada per Josep Maria Clariana en un especial de Mataróescrit amb motiu dels 75 anys de L’Estel de Natzaret (desembre 1991).
Joan Salicrú i Maltas
La meva àvia materna va viure bona part de la seva infantesa a les actuals instal•lacions del Centre Catòlic, a la Sala Cabañes. A la seva memòria perviuen referències als Pastorets de la Saleta, a la inauguració de la pròpia Sala Cabañes que bufa enguany 75 espelmes i al moment, just a l’inici de la Guerra Civil, en què va haver deixar el Centre amb la família. A casa –sobretot a casa l’àvia-, per tant, parlar de la Sala Cabañes, de Pastorets, d’en Malé, d’en Segura… era cosa ben natural. Un tema habitual de conversa.
A les sales on ella va aprendre a viure –en una època duríssima- jo estudiaria molts anys després –seixanta- piano, solfeig, harmonia i altres matèries musicals seguint els cursos de l’escola de música que el 1966 van fundar els mestres Josep Canals i Pere González. Va ser el meu primer contacte amb el Centre Catòlic. La Sala Cabañes en si, el principal col•lectiu que s’acull dins el Centre, la vaig conèixer uns quants anys abans, de molt petit, anant a veure-hi Els Pastorets en companyia de la família i de l’àvia, sobretot.
Ens hi portaven any rere any, a veure L’Estel de Natzaret: el llibre que s’obre, la veu de Josep Maria Malé, les nimfes, la lluna, el foc... Anar a aquella majestuosa Sala Cabañes, a aquella grandíssima Sala Cabañes... era tot un esdeveniment! Com a tots els nens, l’espectacle em fascinava alhora que se’m feia insuportablement llarg. Una contradicció interessant, vist amb ulls d’ara. Però tots ens fem grans i, malgrat sentir-lo com una cosa ben familiar (o precisament per això), hi va haver-hi un moment en què el meu cap va deixar-se de fixar en les paraules de Jonàs i Mataties, en els diàlegs entre l’Àngel i el Dimoni, en els cants dels pastors i en la llum que projectava l’estel...
Al cap d’uns quants anys, sortosament, tot va canviar. Veient Pastorets, curiosament. Els mateixos de sempre. Dalt l’escenari actuava Pep Plaza, fent de Jonàs o Mataties (no sóc capaç mai de recordar qui és qui). Ho feia tan bé, tenia tanta gràcia, que va aconseguir provocar-me un canvi en la percepció que jo tenia de l’espectacle. Els Pastorets de la Sala van ressuscitar en mi. Temps després, un escrit d’en Ramon Bassas em va ajudar a avançar en aquest procés de redescoberta de l’obra (i d’un mateix). Els Pastorets van passar de ser una obra “cutre” a una peça popular, amb el valor afegit de mantenir el caràcter artesanal. D’una història simplista de bons i dolents a una reflexió profunda sobre la psicologia humana, un magnífic punt de partida a partir del qual construir-se. I la Sala Cabañes, de ser aquell teatre vetust de tota la vida a un espai on la creació i la il•lusió s’erigien com a protagonistes. Els Pastorets i la Sala van esdevenir un baluard, un refugi, un lloc familiar, per a mi, sobretot en moments de tristesa o incertesa. Més encara a partir del moment en què vaig començar a participar-hi –al cor dirigit per Genís Mayola o a l’apartat de promoció comercial sota les ordres de Xevi Ribas-. La Sala Cabañes va ser durant un temps una segona casa, tal com ho és pels de “la sala”. Viure l’espectacle des de dins em va ensenyar a estimar-lo més encara.
Vuit o nou anys enrere, doncs, els Pastorets van deixar de ser un tediós record d’infantesa per esdevenir un clàssic de les trobades familiars del diumenge. Des de llavors, dinant a casa l’àvia, els hem cantat, recitat, escarnit i reversionat en centenars d’ocasions. I les converses sobre “la Sala” i els que la integren una manera de salvar la fractura entre joves i grans que sovint es posa de manifest a la taula. Fins ara que l’àvia ha caigut malalta, la salutació del seu germà quan arribava a casa seva els diumenges era de tots coneguda: “Salut i pau a tots!”, deia a la manera de Jonàs i Mataties en tornar a casa l’amo. I en marxar de casa l’àvia, el seu comiat era també esperat: “Pensa en ta mare, pensa en ta mare que prega des del cel...”, ironitzava recordant el reclam de l’Ángel a Naïm. Era la seva manera de demanar-me que pensés en ella durant els dies que no la veuria, durant la setmana.
Ara fa dies que no cantem, recitem ni conversem, sobre Pastorets. Però encara aquest dimarts, des del llit de l’hospital, l’àvia em deia que –si Déu vol- aquest any que ve tornarem a la nostra estimada Sala Cabañes a veure aquesta “bella litúrgia d’arqueologia teatral”* que ens té el cor robats a ella i a tots els de casa. La Sala és per ella, la seva primera casa. Ho serà sempre. I per extensió, també la meva.
* Expressió usada per Josep Maria Clariana en un especial de Mataróescrit amb motiu dels 75 anys de L’Estel de Natzaret (desembre 1991).
