31 d’agost 2008

assaig general


www.assaiggeneral.com

Benvolguts

Ens resulta molt difícil comunicar-vos que la revista digital Assaig General es veu obligada a desaparèixer. Després d'anys lluitant per intentar mantenir en peu una publicació digital amb contingut cultural divers que pugui donar abast a l'interès de diferents sectors i, malgrat la bona resposta obtinguda pels seus usuaris, la direcció de la nostra entitat s'ha vist obligada a tancar el portal amb motiu de la incapacitat per subsistir econòmicament.

Malgrat la potencia d'internet com a mitjà de comunicació, la inversió que s'exerceix en publicitat és mínima, amb la qual cosa, resulta impossible continuar mantenint l'equip del que disposàvem fins ara per continuar tirant endavant aquest mitjà.

Encara i així, Assaig General com a entitat no desapareix. Continua apostant per internet i per la difusió de la cultura, que tan poc espai ocupa als mitjans de comunicació massius. Intentarà trobar una altra via que sigui rentable per poder oferir informació cultural d'interès.

Gràcies a tothom per la vostra col·laboració.

Agost 2008

La versión teatral de 'El Ángel Exterminador' resaltará su lado más cómico e irónico

www.lukor.com
18 agost de 2008

ZARAGOZA
18 (EUROPA PRESS)

La versión teatral de la película 'El Ángel Exterminador', del cineasta aragonés Luis Buñuel, se representará mañana, 19 de agosto, hasta el próximo viernes, 22 de agosto, en el Palacio de Congresos de la Exposición Internacional de Zaragoza. Será su estreno en la capital aragonesa, aunque la obra se representó por primera vez en el 'Festival Grec' de Barcelona, el pasado 10 de julio.

El director de la adaptación al teatro, Joan Ollé, destacó esta mañana, en rueda de prensa, que "la versión teatral trata de resaltar el lado más cómico e irónico" de la película 'El Ángel Exterminador'.

El director catalán reconoció que hace 25 años descubrió en la Filmoteca de Zaragoza que "lo mejor que se puede hacer con el cine de Buñuel es mearse de risa y aplaudir su baturra inteligencia y eso es lo que buscamos con esta adaptación".

Ollé explicó que esta película del cineasta aragonés "ha pasado a la historia como la obra cinematográfica en la que Buñuel desnuda a la alta burguesía y asistimos a su degradación". Sin embargo, el director reconoció que a él, le "cuesta centrarlo" en esta clase social, "porque no creo que sean mejores ni peores" y dijo que prefiere "resaltar la ironía".

El director aseguró que con esta película "Buñuel rodó un culebrón negro, un drama, aunque si se lee el guión detenidamente, se ve que todo es humor y está lleno de pequeños chistes inteligentes".

El argumento de 'El ángel Exterminador' versa sobre una veintena de personajes de alta sociedad que son invitados a una cena y a la hora de recoger los abrigos, una fuerza extraña les impide atravesar y abandonar el salón.

Muchos han tachado este guión de surrealista; sin embargo, Ollé opinó que él no la considera dentro de este género, porque "hay unidad de tiempo y acción y se basa en un hecho real".

La versión teatral es una producción de 'Britò Produccions', y está coproducida por la Exposición Internacional Zaragoza 2008 y el GREC 08 Festival de Barcelona, de ahí que el estreno fuera en este espacio de la capital catalana.

La adaptación al teatro de la película de Buñuel, que dura 90 minutos, está dirigida por el catalán, Joan Ollé, y en ella participan hasta 14 actores de distintas nacionalidades, como latinoamericanos, alemanes y españoles, y entre ellos, se encuentra un aragonés, Ricardo Joven.

LA SEXTA PERLA.

El director artístico de Expo Zaragoza 2008, Paco Ortega, se refirió a esta adaptación como "la sexta perla del Palacio de Congresos, que se estrena en la Muestra, tras el ciclo Berna".

Ortega explicó que la idea original de hacer una versión teatral de esta película de Buñuel fue de Jordi Mesalles, "que me lo propuso cuando yo era director del Centro Dramático de Zaragoza", matizó Paco Ortega.

Sin embargo, la propuesta no fue posible por la muerte de Mesalles y porque Ortega dejó la dirección de este centro. Al ser nombrado director artístico de Expo Zaragoza 2008, "vi en este espectáculo la posibilidad de rendirle homenaje a mi gran amigo Mesalles".

Además, recordó esta obra teatral se suma al homenaje que la Muestra Internacional de la capital aragonesa está rindiendo al cineasta aragonés "más conocido". Ortega dijo que con esta adaptación "culmina el ciclo Buñuel".

El coreógrafo de la obra, Andrés Corchero, resaltó, por su parte, que "no hay grandes salto ni piruetas", sino que se trata de "movimientos sutiles de los actores".

Asimismo, uno de los intérpretes, Ricard Borrás, dijo que "a Buñuel no se le puede entender si no es a través del humor" y añadió que "el concepto de la sorna es clave" para entender el espectáculo que se estrena mañana en el Palacio de Congresos.

Las entradas el espectáculos pueden ya adquirirse en la red de cajeros de Ibercaja, en www.ibercaja.es, y a través del teléfono 902 10 76 76.

La 17ena edició de festival Temporada Alta comptarà amb 72 espectacles de 16 països diferents

www.avui.cat
20 d’agost de 2008

El festival Temporada Alta, el Festival de Tardor de referència a Catalunya, comptarà en la seva dissetena edició amb 72 espectacles de 16 països diferents i arrencarà el pròxim 2 d'octubre

ACN
Salt

Enguany, els organitzadors han apostat per un nou director, Pau Miró, per estrenar el festival. El lloc escollit serà la Sala del cafè-teatre de la Planeta, on només hi caben 60 espectadors. El cartell d'aquest edició ha estat dissenyat per l'artista Antoni Tàpies. Dels 72 espectacles, 30 són estrenes i 30 més, coproduccions amb d'altres sales catalanes. Ja estan confirmat noms que repeteixen al festival, com l'estrena a Catalunya de l'última creació del veterà Peter Brook, 'Warum, warum'

«Miles Gloriosus», con Viyuela y Pepe Sancho como protagonistas cómicos

www.abc.es
15 agost de 2008

CHIARA TORINOS
VALENCIA.
El festival de verano de las artes escénicas de Teatros de la Generalitat -Sagunt a Escena- presentará hoy y mañana la obra romana del año 25 antes de Cristo «Miles Gloriosus», una de las mejores comedias de todos los tiempos para el disfrute de los espectadores de la Comunidad, tendrá lugar en el Teatro Romano de Sagunto a partir de las 22.30 horas.
Esta creación del comediógrafo latino, Plauto, es una representación que reviste una doble visión. Por un lado, muestra al público su lado más clásico de la comedia donde el amor y las traiciones son los ingredientes habituales. El actor valenciano, José Sancho, en el papel de «Centella», será el encargado de manipular y desnudar al protagonista de la obra, Pepe Viyuela, representado a «Gallomximus». Este último será un soldado fanfarrón y mentiroso con pocas luces. Cesáreo Estébanez y Melania Olivares completan el reparto de esta pieza, coproducida por el Centro de Producción del Festival de Mérida y la empresa Marquite.
La otra visión da a conocer algunos de los defectos históricos del ser humano. Los protagonistas bordarán la autocomplacencia, la prepotencia y el ego que tan presentes se encuentran en el día a día de las personas. «La sociedad no ha cambiado tanto en estos 2.000 años», afirmó su director, Juan José Alonso, y añadió «en las cosas más profundas del pensamiento y del actuar humano la diferencia es casi mínima».
Además, es una obra que no resulta «pesada», en ocasiones la lentitud no deja lugar al goce de la pieza teatral y el espectador se abstrae. Pero «Miles Glosiosus» posee una agilidad y rapidez que unidas a la intriga y a los vistosos diálogos no permite que el público se vaya insatisfecho.
El prestigio de Viyuela y Sancho avalan una obra que mediante un diálogo vivo hará las delicias de los amantes del teatro que acudan a Sagunt Escena. A pesar de llevarse casi 20 años, ambos poseen un largo recorrido tanto en televisión como en la gran pantalla.
El Teatro Romano
Viyuela se encuentra en la exitosa serie Aída en el papel de «Chema» como dependiente de una tienda de ultramarinos. Sancho continúa interpretando a «Pablo», un empresario franquista en la famosa serie «Cuéntame cómo pasó».
El Teatro Romano de Sagunto intenta año tras año superarse y mostrar a los espectadores lo mejor de cada casa. Obras clásicas que llevan al espectador a vivir experiencias únicas cada temporada estival.
Con «Miles Gloriosus» el público se verá recompensado tras la diversión y las risas que provoca un enredo amoroso en clave de humor. Una versión del dramaturgo extremeño Juan Copete que no decepcionará.

30 d’agost 2008

Balanç i opinió sobre el Festival Grec 2008


www.ciutatoci.com
20 agost de 2008

Article d'opinió sobre cultura

A principis d’agost quan el Festival Grec ja estava a punt d’acabar, el seu director Ricardo Szwarcer, acompanyat del Delegat de Cultura Jordi Martí i de l’Alcalde en funcions Carles Martí, van presentar un cert balanç del festival.

Segons les xifres aportades, van ser aproximadament 66.000 persones les que van comprar entrades pels espectacles. Això equival a dir un 57% de les entrades posades a la venda. En aquesta xifra no s’inclou els espectacles gratuïts que ven tenir un seguiment més important: Orchestra di Piazza Vittorio, Interferència, Dies de Dansa, Converses, Juliol a les biblioteques, CaixaForum, La Caldera. També cal destacar que els espectacles procedents del Regne Unit i agrupats sota l’etiqueta Panorama UK han tingut un 75% d’entrades venudes. Les Nits del Circ van ser dels espectacles de més èxit arribant al 79% de l’aforament. En termes generals el festival haurà tingut al voltant de 80.000 espectadors d’acord amb les dades aportades per l’organització del festival. L’any 2007 les xifres van ser similars i el volum de localitats venudes va ser del 58%.

A partir d’aquestes dades el director del Grec va considerar que els resultats havien estat excel•lents i va definir el que la direcció considera que han de ser els objectius del festival: "El Grec no és un laboratori d'assaig per a la temporada alta, sinó que ha de tenir el seu propi perfil, promoure la qualitat i la creativitat, i contribuir a les obres noves i a la imatge de Barcelona a l'estranger".

Crítiques al festival
Moltes de les veus crítiques s’han centrat en l’espectacle inaugural “Història del soldat” que va tenir un començament molt polèmic i va aconseguir vendre només un 25% de les entrades. Potser l’obra no era l’adequada com a espectacle inaugural, però sembla difícil creure que aquest fet influeixi en el comportament general dels espectadors respecte el festival.

També hi ha hagut opinions que consideren que la producció catalana era insuficient (9 de 20 muntatges). Aquesta és una qüestió complicada, on ha de ser el llistó? Si es vol un festival amb vocació internacional també s’han de portar muntatges estrangers.

En general, però, les valoracions en els mitjans de comunicació han estat positives ja que sembla que tenen en compte el fet que el festival arrisca més que en el passat i intenta tenir una projecció internacional. Com exemple de les opinions de dos diaris d’ideologia diferent publiquem els titulars del diari El Mundo “El público da la razón al nuevo modelo de Grec” o de El Periódico “El Grec manté el públic amb la seva oferta més arriscada”.

Opinió personal
Jo no tinc aquesta mateixa visió optimista del Festival Grec. No entenc que una ocupació del 57% sigui un resultat excel•lent. No sé si és una deformació provocada pel nostre sistema educatiu, però per a mi un resultat que supera el 50% és un aprovat o a molt estirar un resultat correcte. No penso que el festival s’hagi de mesurar estrictament per les xifres d’aforament, però si volem jugar el joc de les xifres com a mínim hauríem de saber llegir-les. Hi ha coses relacionades amb l’evolució del festival que trobo potser més preocupants. No és un esdeveniment que generi masses notícies, ni controvèrsies ni opinions. De fet, fins i tot costava trobar valoracions en els mitjans de comunicació que estiguessin una mica treballades. Al meu parer, el festival va tancar portes quasi sense fer soroll. Com si no hagués passat res. Tampoc és un esdeveniment que generi grans vincles amb la majoria dels ciutadans de Barcelona, probablement aquest no sigui un dels objectius del festival. Per altra banda tampoc és un esdeveniment que aconsegueixi generar notícies internacionals.

No crec que el problema vingui de la gestió d’aquests dos darrers anys. Al contrari crec que algunes de les idees portades a terme són molt bones. Com per exemple ampliar els espectacles gratuïts. Jo respecte el Grec tinc un prejudici que arrossego des de fa anys, quan intentava anar-hi sent estudiant el trobava extremadament car. I quan aconseguies anar a algun espectacle, en alguns més que no pas altres, l’ambient tenia un punt elitista. De la xifra dels 66.000 espectadors pagant m’agradaria saber quants han repetit en més d’un espectacle i també m’agradaria saber quants d’ells eren turistes o persones de pas. Aquestes dades m’agradaria saber-les ja que potser al final fem el festival per uns pocs milers de persones de la ciutat i la resta viuen totalment al marge d’un esdeveniment que, sempre segons el meu parer, hauria de ser alguna cosa més per a tota la societat catalana.

La imatge que acompanya l’article és de l’espectacle “Aquesta criatura” de Jöel Pommerat presentat en el passat Festival Grec 2008.

LA DANSA MÉS MULTIDISCIPLINAR A FIRATÀRREGA 2008


20 d’agost de 2008

Es representaran muntatges que mesclen la dansa amb la performance, el circ, els audiovisuals i la música

La dansa pren protagonisme en la 28a edició de FiraTàrrega. Deu companyies nacionals i internacionals - de les 80 que participaran al certamen- portaran a Tàrrega els seus darrers muntatges que, amb la dansa com a element principal, també beuen d’altres disciplines com el circ, els audiovisuals o la performance.

Un bon exemple d’aquesta mescla de disciplines l’oferirà la companyia de les Illes Balears, Au Ments, amb el seu muntatge Accions/Reaccions, a cavall entre el teatre visual, la performance i la dansa. L’espectacle planteja un viatge, una travessia en quatre etapes que fa escala en les emocions i en els estats d’ànim que provoquen diverses accions i reaccions. Tomeu Gomila i Andrea Cruz, amb la complicitat de quatre esplèndides ballarines-actrius, ens transporten a un món on impera la tendresa, la tristor, la sensualitat, la nostàlgia i, fins i tot, un grotesc sentit de l’humor.

AU MENTS

La companyia catalana Senza Tempo també s’endinsa en el llenguatge mestís, més enllà de la dansa, amb el muntatge de carrer A+, cosas que nunca te conté, un espectacle que parla de la utopia, de la llibertat i del nomadisme, i ho fa a través de la dansa, la música i el vídeo per construir un espectacle poètic, d’una gran bellesa i plasticitat en la dramatúrgia del qual ha participat Pablo Ley.

A mig camí entre la dansa contemporània i el circ, la també catalana Claire portarà a Tàrrega l’espectacle Barco de Arena, un solo de dansa que recull l’esperit del muntatge De paseo (2004). Claire fa una proposta poètica per explicar un viatge deliciós entre dues ribes, entre somriures i llàgrimes, amb un muntatge basat en la simplicitat escenogràfica i en la presència d’un element evocador –un pont-vaixell– que contribueix a reforçar la coreografia. Una proposta rigorosa però que deixa espai per a la improvisació i la interacció amb el públic, per a la màgia d’un espectacle que es desenvolupa al carrer.

Dansa i humor es barregen a l’espectacle de carrer Un poco Carmen, de la companyia La Guardia Flamenca, una curiosa formació de majorettes flamenques de Flandes (Bèlgica) que teatralitzen el mite de Carmen en un espectacle itinerant i festiu.

Els francesos Osmosis Cie. traspassen els límits de la dansa amb el muntatge Alhambra Container. A mig camí entre la dansa i el teatre físic, és una gran coreografia concebuda per a tres ballarins, tres carretons elevadors i tres contenidors de mercaderies sobre els quals es projecten imatges de les interpretacions de tres cantants creades per a l’ocasió. L’espectacle parla de les fronteres, de la divisió, dels moviments migratoris, de l’exili, i fa un cant a l’esperança, una reivindicació del somni. El muntatge és una producció del projecte Meridians, una xarxa europea que integra els sis festivals referents de les arts de carrer a Europa per col•laborar en la producció d’espectacles i que lidera FiraTàrrega.

La pintura es mescla amb la dansa i fins i tot li pren el protagonisme al muntatge El pintor y la modelo, de l’andalús Roberto Martínez Losa. Un pintor balla i pinta damunt de l’escenari i en una tela de grans proporcions. Una reflexió sobre l’art i la realitat d’un creador multidisciplinar format en les belles arts.

La música clàssica (amb músics procedents de l’Orquesta Sinfónica de Tenerife i de la Filarmónica de Galicia) i la dansa contemporània estableixen un diàleg en la creació Suite Nómada, de la companyia canària Nómada.

El teatre gestual i la dansa són els protagonistes del muntatge de carrer El jardí de les meravelles, de la companyia Factoria Mascaró, una sàtira sobre l’home i el seu entorn natural i urbà. L’espectacle és una coproducció amb dos festivals anglesos, fruit de la projecció de la companyia en el mercat britànic, després del seu pas per FiraTàrrega 2005.

Dansa, circ i humor convergeixen a Gira, l’espectacle de Jorge Albuerne i Cecilia Colacrai. Es tracta d’un espectacle de carrer basat en conceptes com la llibertat i el joc, el respecte i el diàleg, que explora en els límits de la individualitat i la reciprocitat per confegir un intens espectacle poètic i visual.

Els aragonesos Teatro Che y Moche presenten Metrópolis, un espectacle multidisciplinar, que amalgama música i dansa, cinema, vídeo i teatre. Basat en la mítica pel•lícula de Fritz Lang, la companyia porta als escenaris una superproducció amb una banda sonora original de Víctor Rebullida enregistrada per la orquestra Enigma (Orquesta de Cámara del Auditorio de Zaragoza). L’espectacle es una coproducció amb el Centro Dramático de Aragón.

A banda dels espectacles de dansa, la programació de FiraTàrrega 2008, que tindrà lloc de l’11 al 14 de setembre, inclou també els muntatges d’altres disciplines escèniques, com el clown, el circ, el teatre infantil o el teatre d’humor, tant de carrer com de sala, de més de 80 companyies nacionals i internacionals (entre la Programació Oficial i els Espais d’Empresa).

Entrades per als espectacles de sala

Les entrades per als espectacles de sala de FiraTàrrega 2008 es poden adquirir a través del Tel•Entrada (al telèfon 902 10 12 12, al web www.telentrada.com o a tota la xarxa d’oficines de Caixa Catalunya). Fins al 7 de setembre totes les entrades tindran un 20% de descompte.

Telèfon d'informació de la Fira: 973 500 039
www.firatarrega.com
Font:Servei de premsa FiraTàrrega

"El teatro es un oficio duro e injusto"

www.eldia.es
17 agost de 2008

MARGA MARRERO
Tenerife

De La Guancha a Madrid. Juan José Afonso "Cuco" (La Guancha, 26-1-1958) está afincado en la capital española desde hace más de veinte años vinculado al teatro. Su último éxito fue hace pocos días en el Teatro Romano de Mérida, donde dirigió a Pepe Sancho y Pepe Viyuela en la obra de Plauto "Miles gloriosus", con la que se congregó en la noche de su estreno a 2.010 espectadores. Esta cifra sitúa la pieza dirigida por el canario como la segunda más vista en la historia de este festival.

Aunque "Cuco" asegura que el mundo del escenario "es adictivo", comenta que "si tuviera la oportunidad de partir de cero de nuevo, no sé si me volvería a dedicar a esto".

-¿Cuándo tomó la decisión de afincarse en Madrid?

-Yo era maestro de Educación Primaria en Tenerife. Compaginaba esta tarea con mis primeras apariciones en el grupo de teatro Tibicena que llegó a ser una compañía muy conocida gracias a la obra "Cuentos de la Guancha de Abajo" con la que hicimos más de 700 representaciones en todas las Islas del Archipiélago. Mientras tanto, todos los veranos hacía cursos de teatro en Madrid junto a José Carlos Plaza. En uno de mis viajes, me comentó su intención de realizar el montaje de "Carmen, Carmen" con Concha Velasco y me propuso trasladarme a la capital. Acepté su ofrecimiento en el año 1989.

-¿Qué le hizo dejar Tenerife para dedicarse al teatro en la capital española?

-El teatro es un mundo muy atractivo y deslumbrante en principio. Es muy difícil salir de este entorno, porque engancha. Es adictivo, se sufre mucho. Sin embargo, los momentos buenos compensan cuando el público te acompaña. Es una profesión muy injusta y difícil; si partiera de cero no sé si me volvería a dedicar a esto.

-¿A qué se debe?

- He perdido la entrega, aunque las horas y la dedicación son las mismas. Pero va pasando el tiempo y ya no es lo mismo. A pesar de ello tengo que decir que ahora me va francamente bien. Esta es una profesión que absorbe mucho, se pueden hacer cosas más importantes en la vida, nosotros simplemente nos dedicamos a entretener. Es un oficio duro e injusto.

-¿Qué tipo de injusticias padecen los profesionales del teatro?

-Muchas veces el público no reconoce el trabajo bien hecho en el que se emplea mucho tiempo y esfuerzo. No es una profesión muy glamourosa.

-Después de tantos años y conocedor del sector a escala nacional, ¿cree que el teatro sigue vivo en España?

-Es un milagro, pero sigue vivo. Lo digo porque hay muchas cosas en su contra, como el poder del Estado, por ejemplo. La mayoría de las producciones están orientadas hacia lo políticamente correcto y parece que el teatro "culto" es el que hay que hacer. Poco a poco se ha acabado con el teatro privado, pues la gran mayoría de las piezas que salen a escena se montan con dinero público. Dependemos de lo que a los políticos les guste.

-¿Cómo fue la experiencia en la última edición del Festival de Teatro de Mérida?

-Fue un gran éxito, pasaron más de 26.000 personas por las diez funciones de la obra de Plauto "Miles gloriosus". Ni soñándolo hubiéramos imaginado este triunfo.

-Hace cuatro años se pasó a la dirección teatral con "Almacenados". ¿Cómo fue esta primera experiencia?

-La dirección siempre fue mi objetivo. Se trata de otra faceta del teatro que siempre quise desempeñar y, la verdad, es que me va muy bien. Ahora estoy colaborando en la programación, asesoramiento artístico y producción de los teatros Príncipe y Marquina de Madrid.

-¿Qué opina de la producción teatral canaria?

-La sigo mucho y creo que le hace falta salir más exterior para ser reconocida. En la actualidad hay muchos canarios en Madrid, más que nunca. Creo que el teatro es de calidad, pero depende excesivamente de la administración pública.

-¿Cree que se paga caro el coste de la insularidad?
-Sí, hay mecanismos que ayudan a la exportación de algunos productos, pero están mal orientados porque lo que en ocasiones hace falta es publicitar las producciones.

29 d’agost 2008

'Nines' s'estrena al Versus Teatre de Barcelona


www.lamalla.net
19 d’agost de 2008

L'espera en una mateixa habitació de dues germanes és la base de la història de Nines que es representa des d'aquest dimarts al Versus Teatre de Barcelona. El text, escrit i dirigit per l'autor gallec José Luis Prieto, ha estat confeccionat expressament per a les dues actrius que l'interpreten, Elisabet Vallès i Berta Giraut, i ja ha estat representat a Galicia. Ara l'obra arriba a Barcelona traduïda al català i es podrà veure fins el 14 de setembre.

La història reflecteix una mena de carrusel, que condueix a l'espectador per diferents estats d'ànim passant així de l'amor a l'odi o de la vida a la mort. L'argument gira al voltant d'aquestes dues germanes que aprofiten per relacionar-se deixant sortir els seus impulsos i febleses que en el fons són la seva pròpia veritat. El recorregut per diversos sentiments es fa a través dels jocs que estableixen les dues protagonistes i que ofereixen una realitat molt particular que està present en els nostres dies.
De la mateixa manera com canvien els estats d'ànim representats, a l'obra també hi tenen cabuda canvis en el registre, barrejant així apunts còmics amb d'altres de dramàtics. Les protagonistes s'enfronten al joc teatral d'aconseguir ser privat en públic, amb la intenció de mostrar certa intimitat dels personatges però oferint veritat, calidesa i crueltat a l'espectacle.

La història avança en un escenari esquitxat per diversos objectes, des d'unes sabates de taló vermelles fins a un bagul antic, amb la música de fons de Pascal Comelade, així com un bolero argentí de Chabela Vargas o una cançó de Los Secretos, entre d'altres.

Nines és el segon espectacle teatral estrenat per la companyia Les Mateixes formada per les dues actrius, Elisabet Vallès i Berta Giraut, i que va néixer d'un projecte de final de carrera a l'Institut del Teatre.

El teatro, un arte en minoría


www.laverdad.es
17 agost de 2008

CÉSAR OLIVA

Decía, días atrás, que la crisis económica aparecida este año venía a incidir en la crisis de las artes de la representación. Aludía entonces a los cambios experimentados en el siglo XXI en el cine y en la televisión, y dejaba para hoy los relativos al teatro, arte que, digámoslo sin ambages, apenas si significa algo para la ciudadanía en este principios de siglo. Hace apenas treinta años sí que incidía en la vida pública del país. Hace cien, todavía más: era capaz de retrasar sesiones de las Cortes. ¿Qué ha sucedido en los últimos años para este paulatino declive?

Tres argumentos aparecen como fundamentales a la hora de medir tal mudanza: la educación de la gente, las competencias entre las artes de la representación, y la entidad del teatro como arte minoritario. Empecemos por estos últimos, ya que el tema de la educación merece capítulo aparte. Hemos gastado un montón de energía durante las últimas décadas en decir que el cine era el peor rival del teatro, la televisión del cine, los grandes acontecimientos deportivos del cine y del teatro, sin reparar en que hubiera sido mucho más sensato redefinir la personalidad de cada una de estas actividades. Una vez advertido el problema, ¿para qué insistir en que la masa prefiere ver un partido a las diez de la noche en vez de ir a una obra de Ibsen? Eso es así, y en paz. Pero, ¿todos? Aquí pasamos a otra de las cuestiones planteadas. Casi todos prefieren ver el fútbol en la tele, pero no todos. Es decir, hay una minoría que, al mismo tiempo que España ganaba a Alemania en un acontecimiento social, fueron a ver teatro en una plaza de Cáceres, en una sala de Logroño, o en diversos espacios del Festival de Almagro. Claro que no eran dieciséis millones de televidentes, pero ¿acaso han ido al teatro de una vez un millón de personas, o medio, o cien mil siquiera?

Las competencias entre esos medios han desembocado en la victoria de la televisión y sus componentes subsidiarios: juegos interactivos, MPEG 3, MPEG 4, etc. etc., relegando a las minorías al teatro y, ya en buena medida, al cine. El cine venció en un momento dado al teatro, gracias a su facilidad de transporte, espectacularidad de sus escenas y baratura de sus localidades. Pero también el cine sucumbió ante la televisión, por la enorme versatilidad de ésta, que ha llegado a extremos sorprendentes. Sin embargo, cuando hablamos de televisión, no nos referimos ya a programas dramáticos o aquéllos que necesitaba del actor para su elaboración; en el momento en el que aparece un actor, un guión dramático y un procedimiento de elaboración que recuerde al cine o al teatro, el programa se suele emitir en horario intespectivo, si es que se programa. Los gustos han sufrido tales cambios que hasta las carreras de coches (actividad reservada a una selecta minoría) han pasado a ser seguidas por personas que jamás lo hubieran imaginado. Aquí tenemos un ejemplo de cómo un espectáculo pasa de minoritario a mayoritario por efecto de los nuevos tiempos.

Pero estábamos hablando de que el viejo arte de la escena ha de resignarse a ser entretenimiento de minorías, sin sonrojo alguno, sin humillaciones, sin prejuicios. Las cosas son como son y en paz. Por otro lado, no debemos de olvidar que los mayores éxitos de la historia de la escena jamás alcanzaron cifras como las que se manejan en los nuevos tiempos. Estamos ante un arte de minorías que, ocasionalmente, se convierte (o se convertía) en un fenómeno de masas, pero de masas minúsculas, si lo comparamos con las que se meten en un partido de fútbol o en un concierto de viejo roquero.

Un arte de minorías. Ese arte de minorías que siempre fue. Cuando Ortega publicó La deshumanización del arte (1925) necesitaba definir las minorías como público que gusta de unas vanguardias no aptas para todos. No es exactamente lo que pasa ahora, ochenta años después. Lo que pasa ahora es que, una vez que las vanguardias han sido relegadas al olvido más absoluto, el teatro ha ocupado su reducido espacio de minorías.

El final del siglo XX se caracterizó por la irrupción de los espectáculos de masas, incluidos los deportivos, los cuáles, mediante la televisión, se han puesto al alcance de todos, es decir, de las mayorías. También algunos grandes festivales europeos se atreven a hacer grandes cifras con una Orestiada o un ostentoso Fausto, pero, no lo dudemos, a cambio de algo tan importante como la intimidad, la cercanía que muestra el arte escénico. Hoy día, por ejemplo, es absolutamente normal ver a Macbeth con un inalámbrico pegado al rostro, lo que desvirtúa absolutamente el concepto de caracterización del personaje. Por más que se explique que es para que el público lo oiga mejor, nadie puede evitar que se adultere el concepto de drama. Y no sólo eso. Demuestra que el teatro necesita la distancia corta. Los teatros románticos, algunos con más de mil localidades, estaban pensados para que a los actores se los oyera hasta en la última fila del paraíso.

El teatro es hoy cosa para pocos, por mucho que nos guste que todos (funcionarios, profesionales liberales, profesores, tenderos, dependientes, deportistas ) fueran a ver comedias como la cosa más normal del mundo. Ya vemos que no. Normalmente van (vamos) los de siempre: una minoría.

Tàrrega honra el crític Gonzalo Pérez de Olaguer

21 d’agost de 2008

GEMMA TRAMULLAS
BARCELONA

La 28a edició de la Fira de Tàrrega, que començarà l'11 de setembre, serà la primera que no comptarà amb la presència de Gonzalo Pérez de Olaguer, crític teatral d'EL PERIÓDICO, des de la fundació del diari, l'any 1978, i una de les poques persones que no es va perdre ni un sol any la cita amb aquest aparador de les arts escèniques. Gonzalo Pérez de Olaguer va morir el mes de juny passat, als 71 anys, i l'organització de la Fira li ha preparat un simbòlic homenatge. L'acte se celebrarà l'últim dia del festival, el diumenge 14, a la plaça Major, on s'invitarà els assistents a escriure en un globus una paraula que resumeixi el desenvolupament de la 28a edició. Posteriorment, tots els globus escrits es deixaran volar per proporcionar al crític les claus que li permetin escriure la seva crònica.
"Volem que sigui un acte obert i participatiu", deia ahir el cap de premsa de la mostra, Carles Gómez, que durant els últims deu anys va crear forts llaços d'amistat amb Pérez de Olaguer. Aquesta bona relació amb els organitzadors era extrapolable a la ciutat de Tàrrega, que el va escollir per escriure el llibre dels 25 anys de la Fira i un dels pregons de la seva festa major.
Pérez de Olaguer era dels pocs que recordaven el poeta Joan Brossa, a principis dels 80, seguint de prop els espectacles de la Fira del Teatre al Carrer de Tàrrega "amb una cadira sota el braç, pantalons curts i camisa cridanera", i així ho va deixar escrit en el llibre dels 25 anys.
En els inicis del festival, va ser testimoni d'actuacions històriques de Comediants, La Fura dels Baus, Dagoll Dagom, Tricicle, la Cubana, VolRas i altres, però en la seva última crònica de la Fira (publicada el 10 de setembre de 2007), el crític va preferir atorgar el protagonisme anònim a l'ambient del carrer.

Carme Elías: ´El teatro es una respiración conjunta entre actores y público´

www.laopinion.es
16 agost de 2008

La actriz catalana piensa que el teatro es una respiración conjunta entre actores y público, en la que la aportación del espectador es "esencial", pues se genera una combinación de emociones que determina el resultado final, lo que define como un "estado emocional maravilloso".

EFE

Elías, de 57 años y natural de Barcelona, es una actriz veterana que llega estos días a la escena del Teatro Romano de Mérida para encarnar la figura de Yocasta, la mujer de Edipo en el clásico de Sófocles "Edipo rey", dentro de la LIV edición del Festival de Teatro.

En una entrevista con Efe defiende que cada función de teatro es una experiencia irrepetible, un acto que nace y muere y que puede terminar de manera muy diferente en función del público que crea esa "respiración conjunta" junto a los actores.

Confiesa que ha cumplido uno de sus sueños, actuar en el escenario de Mérida, después de que hiciera de figurante en una versión de "Las Troyanas" cuando era una niña recién salida del Instituto de Teatro.

El tiempo ha pasado y llega ilusionada a Mérida, donde la interpretación de Yocasta le ha aportado "una de las experiencias más nutritivas de su carrera profesional".

Aunque es una actriz acostumbrada al cine, el teatro y la televisión, reconoce que necesita volver cada cierto tiempo al teatro, un lugar donde se centra y su cuerpo se alimenta, entre otros motivos porque "el teatro obliga a liberar ciertas emociones ocultadas en el interior que, además, se comparten de manera generosa con el público".

De su personaje valora la independencia de Yocasta, que actúa con contundencia y se convierte en una especie de "librepensadora" al margen de las creencias del momento y de la que "los espectadores sienten el dardo de la verdad en sus frases".

Como ejemplo de esta actitud, destaca la frase: "¿Por qué han de sentir temor los hombres sobre los que imperan antojos de fortuna, si no saben qué va a pasar mañana?", ya que, según ella, desvela a una mujer que se rebela ante la sociedad de su época.

Por otro lado, hace referencia a los oráculos, los intermediarios entre los dioses y los humanos que auguran los trágicos destinos de Edipo y de Yocasta, y que Elías define como "la creencia".

Su personaje, según explica, los desprecia por considerarlos intermediarios, aunque mantiene su fe en los dioses, algo que hace a la actriz sentirse "muy próxima" a la Yocasta clásica.

En concreto, explica que los intermediarios de las religiones "juegan un papel desvirtuado respecto a la verdadera comunicación" que se establece entre una persona y su Dios, entre su profeta y su espiritualidad.

Carme Elías muestra su gran admiración por el director del montaje que estos días se representa en el Teatro Romano de Mérida, Jorge Lavelli, al que define como un director que "va a la caza de lo esencial" y que no permite que los pequeños sentimientos de los humanos, ni de los actores, se mezclen en la obra.

Con respecto a sus planes de futuro, está a la espera del estreno de la película "Camino", que acaba de rodar con Javier Fresser, y que se estrenará en la LVI edición del Festival Internacional de Cine de San Sebastián.

También le espera una producción de Bernard Shaw en el Teatro Nacional Cataluña, mientras que ahora graba unos capítulos en la serie "Herederos", junto a Concha Velasco.

28 d’agost 2008

Prova superada

2008 : el rei Lear

www.capgros.com
21 d’agost de 2008

L'OPINIÓ A ESCENA
per Quique de Benito, llicenciat en art dramàtic


El Shakespeare ha canviat de lloc. Aquest ha estat un any de trànsit i el canvi, a priori, no ha estat traumàtic. Can Ratés és un lloc idíl·lic per a la celebració del Festival però Can Ribot, en una altra escala, menor, ha demostrat tenir un important encant. Els pins, la gespa, la piscina, la casa i les vistes al mar feren encara més atractiva l’oferta teatral. La copeta de cava d’abans de les funcions i els càterings a preu assequible (gratuïts els de les respectives inauguracions) que se n’oferiren van ajudar a fer les nits rodones.

Hi ha però d’altres aspectes que caldrà plantejar-se seriosament com és la contaminació acústica provinent de l’autopista C-32, que afecta de manera constant a la banda esquerra de l’espai pati (escenari gran), fent-se més evident en moments de silenci o de veu baixa a escena, i la provinent de la carretera de Mata, que afecta a la banda dreta de l’espai jardí (escenari petit), on el soroll és més puntual degut al menor trànsit de vehicles. L’obertura total de l’escenari, a més, dificulta la bona recepció de les veus dels intèrprets, sobretot per part de les darreres files d’espectadors, cosa que implicaria millorar el sistema d’amplificació per micro o escollir espectacles amb actors amb excel•lent projecció de veu. Una mica més d’espai entre els seients seria d’agrair, malgrat la conseqüent disminució de l’aforament.

Pel que fa als espectacles val a dir que la qualitat artística dels estrangers ha estat molt per sobre de la majoria dels de casa. Les excepcions van venir de la mà de la companyia Dei Furbi, que obriren el Festival, i del recital de Xavier Sabata i Laberintos Ingeniosos, que van aixecar el nivell.

El Festival, s’inaugurava, com fins ara, a Santa Susanna. Després de les paraules del seu alcalde i de la directora artística, Montse Vellvehí, “Homes de Shakespeare” aconseguia una obertura deixant el llistó ben alt. Dues violoncel•listes acompanyaren tres joves i bons actors acabats de sortir, com aquell que diu, de tres promocions diferents de l’Institut del Teatre, que van deixar el públic amb un pam de nas intentant seguir els seus divertits i intel•ligents jocs de paraules frenètics basats en diversos personatges shakespearians. Un treball molt corporal, sense gaire pausa, que barrejava tècniques de Comedia dell’Arte, bufons i clowns, amb tastets de cant i de lluita d’armes. Malgrat el sentiment de raresa per part dels actors fruit de la conjunció de la pressió implícita de la inauguració i de ser el primer “bolo” a l’aire lliure, la funció va ser un èxit.

Dos dies després, les paraules de la Montse, en aquesta ocasió acompanyada de la Sandra Monclús (nova adjunta a la direcció que agafa el relleu de la Clara Segura), tornaven a inaugurar simbòlicament el festival a la seva nova ubicació, Can Ribot, a mig camí entre els nuclis urbans de Mataró i Llavaneres. La Norah Krief, poqueta cosa però elegant i amb molta presència i complicitat, i els seus tres músics, es van encarregar de mantenir el llistó allà on era fent una magnífica versió cantada d’alguns sonets de Shakespeare. La cantant francesa, en tot moment descalça i amb ganes de sensual ballaruga, va interpretar dos dels sonets en anglès, sense traducció projectada (a diferència de la resta). Nit estelada agradable, amb cants de grills, on es comencen a patir, per moments, els sorolls de cotxes, motos i alguna sirena d’ambulància.

L’endemà a la tarda, la cita era l’ermita de Sant Simó. Les condicions feren trontollar el llistó. L’excessiva calor (que va robar massa protagonisme a la música), la concurrència, la petitesa de l’espai i la manca de ventilació van fer patir de valent tots els assistents. Gràcies a que la professionalitat i qualitat dels músics, que van suar la cansalada, havent de sortir cap a la sagristia bastant sovint en busca d’aire, va compensar l’aclaparament del moment. Sabata, amb millor aspecte que a la fotografia promocional i que xop, com la resta de companys, a mig recital va haver-se de canviar la camisa, ens va transportar d’una manera encantadora a l’època isabelina, amb la seva veu de contratenor, dolça i ben impostada, autèntic regal per a l’oïda. Molts i forts aplaudiments per a la interpretació i l’estoïcisme.

Al vespre, tornàvem a Can Ribot, on l’espectacle de dansa “Les dones i Shakespeare” estrenava l’espai petit amb un estrany “overbooking”. Primera baixada del llistó, que oscil•larà com una muntanya russa fins a final del Festival. Shakespeare es converteix en un pretext per a quatre solos de dansa que funcionaren millor en el seu origen i a la capella de l’antic Hospital on es va representar per primer cop a Mataró. Podríem arriscar-nos a dir que el que millor encaixa és el de la Maria Garriga, pel component teatral i la varietat en el joc i els recursos. Al primer, la veu no és a l’alçada del xelo i el cajón en directe, el recurs del trampolí queda en anècdota, tot i que la coreografia amb armes li aporten interès. El segon té un component visual interessant que cobra el màxim significat dins la capella que comentàvem. El darrer acaba cansant per la seva duració; el videomuntatge i la música, que saturen, s’acaben cruspint la Sol Vázquez, que interaccionava amb la projecció d’una manera molt més ajustada i interessant dins la capella. A favor, la divertida introducció del conjunt de ballarines amb aires d’“Ángeles de Charlie”, no tant com la passarel•la del final on es peca de pedanteria.

Divendres, 1 d’agost. Fantàstica interpretació a càrrec de la companyia francesa L’instant d’une Résonance de “Peines d’amour perdues”, la funció més llarga de tot el Festival. Una posada en escena que malbarata enginyosos moments que es tornen sublims amb la tècnica i l’energia dels actors que demostren un domini en diferents disciplines. La caracterització grotesca dels personatges secundaris junt amb la seva riquesa gestual i el control del gag van fer gaudir l’auditori de moments inoblidables. A ressaltar, potser, el personatge de l’Armado i el d’en Préssec, per la seva especial vis còmica. Els sobretítols en català eren massa elevats i el sopar a mitja funció va fer decaure una mica els ànims generals que l’elenc va saber fer remuntar.

Al principi de la funció de dissabte, el sol cremava però en Tortell Poltrona s’ho va muntar bé per fer-nos oblidar la calor i centrar-nos en el riure. Més d’el mateix, si fa no fa. Els músics, la seva dona (la senyoreta Titat) i ell, seguint el mateix ritual, amb els mateixos rols. Per justificar l’actuació dins l’entorn Shakespeare, als tres quarts d’hora de funció va integrar el número del Juli Cèsar i en Marc Antoni. Que no sigui dit. Les improvisacions amb públic aporten sempre un grau d’improvisació que agrada. En aquesta ocasió un dels voluntaris a dit fou un dels coneguts de la ciutat, en Pep Comas, a qui li va tocar rebre una part del pastís d’escuma d’afaitar que poc abans havia estampat a la cara del mestre, cosa que per a més d’un fou com una katarsi (i no parlo per mi). Diversió familiar a preus populars per a diversificar l’oferta. Potser una mica massa “bèstia” l’explosió de la bomba que va provocar la por i el plor de més d’un. Segur que hi ha una altra manera de fer el gag...

La transgressió arribava al vespre, a l’escenari petit. “Burguer King Lear”, una versió en portuguès i anglès per a dos actors de “El rei Lear”, amb projecció de la traducció catalana a la part esquerra, dins l’escenari. Dos clowns amb pintes d’indigents fan avançar l’acció sense gaire temps per a respirar. Brutal, salvatge, orgànica i més que intensa va ser la interpretació de l’actor portuguès, el més baixet, que carregà amb el pes de gairebé tots els personatges, masculins i femenins, que donen rèplica a Lear, interpretat pel seu company. Mentre el segon portà el pes del protagonista d’una manera més escatològica, tot i que digna, el primer no va parar de metrallar amb força el text, de canviar de registres i de transformar amb fúria, certa violència i un treball molt físic l’espai escènic, servint-se de la pila de cadires metàl•liques que adquiriren diversos simbolismes al llarg de l’obra. Una columna de paper cartró també els ajudà en la interlocució, acabant convertint-se en Cordèlia, la petita de les filles. Una versió ferotge que, per instants, demana més actors.

I tot plegat acabava diumenge, amb la versió que en Broggi feia de Lear. Una versió molt dubtosa que espero que funcionés millor a la Biblioteca de Catalunya perquè a Can Ribot, a l’espai gran, va tenir molts problemes. Per començar, suposo que amb la intenció de ser originals, l’elenc va iniciar els seus parlaments des de l’altre punta de la piscina, al darrera de l’escenari, provocant les primeres reaccions adverses del públic, ja que no se sentia res. Els problemes de so i l’amplificació defectuosa van perdurar tota la funció. L’elenc demanava indulgència per haver condensat tota l’obra en unes dues hores, però això no els va salvar de la crema per part dels espectadors menys conformistes. Després anirien arribant altres temes: el xic de llum natural que encara quedava no permetia veure la projecció dels núvols en moviment (necessària?) del fons de l’escena; el vent movia la tela de les ombres distorsionant les siluetes; en molts moments els actors estaven fora de llum, en penombra;... Pel que fa a la versió em plantejo algunes preguntes: cal fer parlar al rei de França en francès (i amb aquell accent!)?; a l’escena de la tempesta, cal que, a banda del so de pluja, surtin dues persones que no tenen res a veure amb l’obra ruixant contínuament als personatges???!!! I no vull entrar en la manera de resoldre algunes morts i en alguns personatges que travessen l’escena de manera fugaç, etc. Em costa d’entendre com l’Oriol, que va fer un desplegament de recursos teatrals al Brecht del TNC, demostrant escola i saviesa, i va encertar amb Vània i Antígona es capaç d’oblidar-se de la convenció teatral en molt moments d’aquest Lear seu i permetre que instants profundament tràgics es converteixin en lleugerament còmics, distorsionant, així, el missatge del text. Una llàstima que s’emfatitza amb el morro que li va posar l’Anguera a l’hora de forçar el quart aplaudiment de la grada. Penós. Sap greu que aquest fos l’espectacle de clausura. Caldrà filar més prim en properes edicions. Els pressupostos no haurien de ser l’excusa per no encertar.

De totes maneres, però, el Festival, a banda d’oferir espectacles de teatre, música i dansa al voltant de l’autor que li dona nom, també ha ofert formació, en diferents nivells: conferències i cursos. Sempre es interessant sentir els entesos i aquesta vegada en Salvador Oliva, traductor de l’obra dramàtica completa i els sonets de Shakespeare, va donar dues conferències d’una horeta, el dijous i el divendres a la tarda. A la primera va parlar dels sonets i dels temes que s’hi poden trobar. La vintena d’assistents afortunats vam poder sentir alguns d’ells en l’idioma original, enregistrats dins un CD que duia, i uns altres llegits per ell i per la Montse Vellvehí, a banda de directora del Festival bona actriu. A la segona, que va començar un pèl tard a causa d’un problema tècnic amb una projecció que ens volia mostrar com a exemple del que no ha de ser una posada en escena de l’obra, va parlar de Treballs d’amor perduts. Ens va donar algunes pistes per captar millor la finalitat de divertiment amb que es va escriure el text.

Pel que fa als cursos, sembla ser que el que havia d’impartir en Bruce Myers, segons La Nave Va (organitzadors), fou anul•lat tres setmanes abans del Festival en veure que no s’arribava al mínim d’alumnes desitjable pel professor, optant, aquest, per altres compromisos laborals.

El què sí que va tirar endavant fou l’impartit per Paco Alberola, professor d’esgrima teatral de l’ESAD de Múrcia: “Armes en escena de Shakespeare”. El curs es va plantejar com un taller intensiu d’esgrima teatral i creació coreogràfica d’escenes de combat amb armes. Set participants, la majoria de Mataró i la resta de Terrassa, Barcelona i Premià de Mar. Tres d’ells (en Marc, l’Oriol i en Damià) amb vinculacions a l’Aula de Teatre; altres tres (l’altre Marc, l’Àlex i la Brisa) vinculats al Col•legi del Teatre; i una (la Nadezda), al grup premianenc Kampikipugui. Per tots set va ser la primera experiència d’aquest tipus i gràcies al bon saber fer d’en Paco es van quedar amb ganes de més.

El procés: cada dia incloïa una petita part teòrica i una part pràctica, que sempre començava amb un escalfament i posada a punt del cos (coordinació, concentració,...) i acabava amb estiraments. En Paco, sempre seguint de primera mà l’evolució dels alumnes i corregint in situ posicions i qualsevol dubte que pogués sorgir. El primer dia, després d’uns principis bàsics d’esgrima, la presentació de les armes i d’alguns exercicis corporals grupals, els participants ja van practicar amb bastons curts. L’objectiu: una manipulació controlada i l’assimilació de frases per convertir-les en coreografies de combat. A finals del segon dia, dels bastons ja es va passar a les armes pròpiament dites. I a partir del tercer dia es van introduir els textos proposats pel professor, fragments d’obres de Shakespeare amb nuclis forts d’energia per a l’enfrontament, per tal de coreografiar per parelles les escenes que es presentaren el darrer dia. Aquest any es va treballar Macbeth, el duel final, amb espases medievals de mà i mitja o bastardes; el rei Lear, l’enfrontament fingit entre els germans, amb sables; i Otel•lo, l’escena del mocador, amb espasa robera o de tassa espanyola i daga. En cinc matins, el mestre d’armes, d’una manera pràctica i molt didàctica, va aconseguir que els alumnes fessin una demostració dels coneixements adquirits, amb prou dignitat i confiança, a un públic reduït, composat per familiars, amics, i alguns tècnics i personal d’organització que corrien per la casa, que va gaudir de les escenes. Tot plegat fou un èxit que dona un valor afegit al Festival i que esperem que es pugui repetir en properes edicions.

A propòsit del VIè FESTIVAL SHAKESPEARE
Masia Can Ribot – Ermita Sant Simó, Mataró
Masia Can Ratés, Santa Susanna
del 28 de juliol al 3 d’agost del 2008

Un Lavelli minimalista brilla en Mérida


www.elpais.com
16 d’agost de 2008

El director francoargentino estrena 'Edipo Rey' con Ernesto Alterio, Galiardo y Carmen Elías

ROSANA TORRES
Mérida

Edipo no es extranjero en Mérida. Este personaje nacido de la mitología griega se ha paseado dieciocho veces por el Teatro Romano de esta ciudad, de la mano de su mentor Sófocles (495 a.c.- 406 a.c.) , tanto en Edipo en Colono, así como en Edipo Rey. Por primera vez con Paco Rabal en 1956, bajo las órdenes de José Tamayo. La última se estrenó el pasado jueves dentro del festival de teatro, especializado en textos grecolatinos y bajo la dirección de uno de los gurús mundiales de la escena, el francoargentino Jorge Lavelli que ha logrado aunar éxito de público (se le puso en pie ovacionando), de taquilla (cerca de 3.000 espectadores) y de crítica, ya que las voces son unánimes a la hora de elogiar el trabajo. Que tomen nota de cómo se hace más de un festival, incluido el de Mérida, sin olvidar programadores varios.

A ello han colaborado Ernesto Alterio en su difícil, antinaturalista y comprometido papel de Edipo; Carmen Elías como una Yocasta que deja claro que puede enamorar a hombres de muy distintas generaciones, incluida la de su propio hijo; Juan Luis Galiardo que enfundado en una camisa de fuerza se metió al público en el bolsillo a pesar de la brevedad de su papel, un Tiresias que abordó lleno de verdad y un solvente Paco Lahoz como Creonte.

Junto a ellos un impresionante coro de quince tebanos, cuya aparición recordaba estéticas de la nueva escena japonesa e impactaba especialmente ya que parecía que las esculturas de hombrecillos chinos del artista madrileño Juan Muñoz habían cobrado vida para incorporarse a este montaje. A ello contribuía que ese coro también llevaba la cara pintada de blanco y con pelucas, de manera similar a como se presentan las clases dominantes en este montaje en el que también participan otros sobresalientes actores (Guillermo González, Francisco Olmo, Txema Blasco y Manolo Caro), y treinta y cuatro figurantes, que hacen las veces de pueblo, además de dos pequeñas aspirantes a actrices que llevan sobre sus hombros el peso de ser las hijas de Edipo y Yocasta, que en su futura vida adulta se convertirán en la literatura griega y otras posteriores ni más ni menos que en Ismena y Antígona.

Pero sobretodo brilló la versión que el dramaturgo José Ramón Fernández, de la mano del propio Lavelli, ha realizado del texto más popular de Sófocles. Un primoroso trabajo de limpieza y despojamiento en el que han desaparecido todas las referencias innecesarias, superfluas y alejadoras de la trama central de esta tragedia, que se puede decir que popularizó Sigmund Freud a partir del siglo XIX, pero en la que aparecen excesivos enlaces con dioses y personajes de la mitología griega, lo cual contribuye, en el original, a que el espectador se haga líos y se le ponga la cabeza como un bombo.

Lavelli ha aprovechado sin autolimitaciones de ningún tipo las posibilidades de este espacio natural, tan excepcional desde el punto de vista escénico, para hacer de las suyas. Es decir, su casi fobia hacia el naturalismo y realismo aquí la ha alimentado a base de bien, como antes no lo había hecho, y se ha dejado arrastrar brillantemente por un minimalismo llevado a las últimas consecuencias. Algo que el propio Lavelli decía, nada más terminar la representación, hubiera sido imposible hacer fuera de Mérida y de este escenario.

Por lo pronto no ha incorporado ni un solo elemento escenográfico. Ni uno. Y en lo que a la interpretación de los actores se refiere, está marcada por entonaciones y movimientos que incluso pueden llegar a parecer espasmódicos, sobre todo en Alterio, lo que acerca el trabajo interpretativo a una suerte de casi danza butoh o expresionismo alemán, para, desde esos presupuestos, tratar de rescatar y amplificar la riqueza interior latente en cada individuo y encaminarla a descubrir el espacio expresivo del propio cuerpo como si partiera del teatro antropológico de Jerzy Grotowski.

En cualquier caso quien permanece en el montaje es Sófocles, poeta trágico griego nacido en Colona (hoy parte de Atenas), que a los dieciséis años fue elegido director del coro de muchachos para celebrar la victoria de Salamina y que en el 468 a.C. se dio a conocer como autor trágico al vencer a Esquilo en el concurso teatral que se celebraba anualmente en Atenas durante las fiestas dionisíacas, en las que habitualmente ganaba a Esquilo.

Lavelli ha remarcado su propuesta rotundamente moderna, pero curiosamente exenta de anacronismos, con la música de Zygmunt Krauze que interpreta magistralmente ese inquietante coro, que, como el resto de actores, llevaba micrófonos incorporados, a pesar de lo cual se vio una de las pocas representaciones del teatro romano en las que la ecualización era perfecta, sin fallos, y con la que, inusitadamente, se conseguía que la voz se oyera en el sitio donde se encontraba quien emitía el sonido, lo cual podía ocurrir en el escenario, en el proscenio o incluso en medio del público ya que Lavelli, tal que descubrió este espacio en el que ha trabajado por primera vez, decidió que la historia se contaría en diferentes zonas de todo el espacio del teatro romano, el único donde se podrá ver el espectáculo hasta el 24 de agosto.

La Feria de Teatro de Castilla y León cumple 10 años con 242.430 espectadores y 1.319 actores


17 agost de 2008

EFE
Ciudad Rodrigo (Salamanca)

La Feria de Teatro de Castilla y León, que se celebrará en Ciudad Rodrigo (Salamanca) del 26 al 30 de agosto, cumple diez años desde su creación con un balance de 242.430 espectadores y 1.319 actores, que han tomado algunos de los rincones monumentales más bellos del casco histórico.

(EFE)

La Feria de Teatro de Castilla y León, que celebrará su undécima edición del 26 al 30 de agosto próximos, cuenta ya con un balance de más de 240.000 espectadores y de 1.319 actores, que han escenificado sus papeles en los recintos históricos de Ciudad Rodrigo (Salamanca).
El director de producción de la Feria de Teatro de Castilla y León, Javier de Prado, ha avanzado hoy a Efe que "el número de solicitudes de las compañías de teatro para participar en la Feria se han incrementado en un 2000%, desde que en 1998 se iniciara este evento cultural en Ciudad Rodrigo".

En 1998 hubo 20 solicitudes, frente a las 400 del año pasado y a las 600 para participar en la undécima edición, que arrancará el próximo 26 de agosto.

La progresión que ha experimentado, sobre todo a partir del año 2003, arroja una media de solicitudes de 248 compañías, "lo que demuestra la importancia de esta feria, donde todos quieren venir ya que es el escenario ideal para comprar y vender teatro", asegura de Prado.

La Feria de Teatro de Castilla y León tiene interés más allá de la península Ibérica y del 26 al 30 de agosto próximos participarán 38 compañías de Chile, Brasil, Portugal y España, que estrenarán 8 obras.

Javier de Prado asegura que "compañías de 20 países solicitaron su presencia en la undécima edición" y también explica que "a lo largo de estos diez años se han escenificado 268 espectáculos con 179 compañías diferentes".

Para la directora de la Feria de Teatro de Castilla y León, Rosa García Cano, "esta feria interesa al productor, al distribuidor y al programado, ya que se escenifican productos de altísima calidad".

Desde 1998 han pasado por la feria 1525 profesionales, entre productores, programadores y distribuidores.

Entre las actividades complementarias que ofrece la Feria de Teatro, destacan la orientadas al público infantil, conocidas como "Divierteatro".

"El esfuerzo para que los niños se metan en el teatro ha sido tal que en estos diez años han pasado por Divierteatro 39.906", asegura Javier de Prado.

A través del "Divierteatro", los monitores inculcan al público infantil mediante talleres que se instalan en las plazas céntricas de Ciudad Rodrigo los valores principales de las artes escénicas.

"En esta ocasión, la programación infantil estará enfocada a la concienciación sobre el reciclaje y la preservación medioambiental", afirma Rosa García Cano.

En el primer año pasaron por "Divierteatro" 1.112 niños, mientras que en 2007 el público infantil fue de 5.700.

"De media, han pasado 4.000 niños cada años en este primer decenio de vida", matiza el director de producción.

Otro de los logros de la Feria de Teatro, que desde su inicio está coordinada por los responsables de la asociación cultural mirobrigense Cívitas Animación Teatral, es la formación de monitores para el "Divierteatro", que en estos 10 años ha sido de 394 con un total de 20 curso donde, además, se han formado a 610 personas en materias relacionadas con el mundo de las artes escénicas.

"El primer año contamos con un total de 16 monitores y en 2007 fueron 61 los jóvenes monitores que estuvieron al frente de la programación infantil de la feria", explica de Prado.

Entre la actividades complementarias des esta año, también habrá una exposición del fotógrafo vallisoletano Gerardo Sanz, la proyección del documental "Diario de guerra de un payaso" y, como en ediciones anteriores, los encuentros y reuniones entre profesionales con el fin de fomentar el intercambio teatral.

El tirón que tiene la feria entre las gentes de Ciudad Rodrigo es tal que desde su inicio se completaron todos los aforos, con un récord de espectadores de 30.800 en la pasada edición

Un total de tres empresas de artes escénicas acuden a la Fira de Teatre de Tàrrega

www.lamanyana.es
17 agost de 2008

Tàrrega
Redacción

Un total de tres empresas de artes escénicas mostrarán sus últimas propuestas teatrales dentro del denominado Espais d’Empresa dentro de la próxima 28 Fira de Teatre al Carrer de Tàrrega, que tendrá lugar entre el 11 y el 14 del próximo mes de setiembre.

Los Espais d’Empresa dan la oportunidad de disponer de un espacio propio y autogestionado en el marco de la Fira para presentar las propuestas que forman parte de su catálogo de espectáculos.
El objetivo, señala, Jordi Colomina, director artístico del certamen, “es implicar a las empresas del sector de las artes escénicas en el desarrollo de las industrias escénicas a través de FiraTàrrega”.
En esta 28 edición son tres las empresas que participan en el evento del 2008, 23 Arts, Produccions Edúcats y Accés Teatre, las cuales ocuparán con sus respectivos montajes tres espacios bien diferentes y alejados Así, la empresa 23 Arts gestionará el párquing posterior a la estación ferroviaria, presentando 11 montajes de teatro, circo y títeres.
La empresa Produccions Edúcats gestionará el espacio situado en el patio del Colegio Jacint Verdaguer, y traerá hasta la FiraTàrrega un total de las siete producciones dirigidas al público familiar, entre las cuales destacan Sketchofrenia, de Guillem Albà y Dejà Vu, del Mag Edgard. También se podrán ver los montajes de compañías como Cia La Remoreu, Unics Produccions, Cia ADMB, Pepe Mantilla y Poca Conya.
Humor inteligente

Finalmente, la empresa Accés Teatre presentará un total de cuatro montajes de humor inteligente en el espacio escénico situado en el interior del patio de la Escola d’Arts i Oficis Ondara.
Se trata de Hendaya, Mon Amour, de los gallegos Bacana; Radiografies, de la compañía mallorquina La impaciència; Canvi climàtic Circus, de los valencianos Pot de Plom, y Los ángeles no tienen hélices, del catalán Dani Pérez. La Fira de Teatre ya calliente motores.

El Platges de Mataró perfila la plantilla amb un nou fitxatge


www.capgros.com
25 d’agost de 2008

José Cabrera arriba de la República Dominicana per reforçar el joc interior del conjunt unionista

per S.F

Cabrera rebut pel cos tècnic i el president de l'entitat
El Platges de Mataró ha cobert la plaça que ha deixat Iki amb un nou fitxatge: José Francisco Cabrera. Pívot de 24 anys i 205 centímetres que arriba amb ganes d’aprendre i de formar-se. Joan Ventura, president de la UE Mataró, ha explicat que les expectatives respecte Cabrera no poden ser molt altes des d’un començament, ja que “fa poc que juga a bàsquet i no serà resolutiu des d’un bon principi”. El pívot ja havia jugat en un equip gallec la temporada passada, fet que ha anat a favor de la seva contractació ja que en haver tingut llicència federativa, els tràmits ara no haurien de ser massa llargs. “té bones condicions però se l’ha de formar per aprendre a com jugar en la seva posició, millorar la mecànica de tir, etc. Si tot va bé, al febrer serà un altre jugador diferent al que arriba ara”, ha afegit Ventura, qui recorda que ocupa la plaça d’Iki però que “no és un altre Iki”. Al menys d’entrada.

El tècnic unionista, Albert Illa, compta ara amb una plantilla de dotze jugadors, pel que veu difícil que hi hagi cap incorporació nova. Illa no descarta que, segons les expectatives dels jugadors o del cos tècnic i rendiment, pugui haver-hi alguna variació en el conjunt abans de començar la temporada regular. De moment, comptarà amb Miki com a segon base i amb Carles Gómez com a un dels cinc pívots e l’equip tot i que tindran fitxa del sènior B. L’altre cas especial és el de Jaume Solans, ala-pívot procedent del Joventut en edat júnior de qui Illa espera molt. Soler tindrà dinàmica de primer equip i doblarà amb aquest i el corresponent a la seva edat. Els vuit jugadors que completen l’equip són: Jordi Ventura (base), Edu Alcaraz i Nacho Ariño (escorta), Forcada i Jobacho (alers), Paco Hernández, Adrià Fradera i Marc Coll (pívots).

L’equip tot just fa una setmana que va començar a entrenar-se de cara a una nova temporada a la lliga EBA. Les sessions s’han repartit fins ara entre part tàctica i dies d’entrenament físic. Aquest dilluns, dia 25, s’incorporarà Cabrera al grup, però fins el 7 de setembre no es podrà veure en acció aquest nou Platges de Mataró. Els unionistes jugaran el seu primer amistós a Malgrat tot just abans d’iniciar la Lliga Catalana EBA. Illa no vol fer gaires amistosos, ja que el tècnic vol fer pinya i, aquesta estratègia, ja li va anar bé la temporada passada. De totes maneres no descarta que es faci algun partit més abans de jugar davant el River Andorra a la Lliga Catalana.

27 d’agost 2008

LA FIRA REALITZARÀ UN HOMENATGE A GONZALO PÉREZ DE OLAGUER


21 d’agost de 2008

L’acte tindrà lloc l’últim dia de certamen, el 14 de setembre

La 28ª edició de FiraTarrega, que tindrà lloc de l’11 al 14 de setembre, realitzarà un acte de reconeixement a la figura del cronista de El Periódico, Gonzalo Pérez de Olaguer (Gènova 1926 – Barcelona 2008).

L’acte s’ha organitzat com un homenatge popular i participatiu a un dels crítics teatrals més importants del país, el qual va assistir de forma ininterrompuda a totes les edicions de la Fira. Per aquesta raó, el dia 14 de setembre –última jornada de la 28ª Fira- l’organització del certamen convocarà a tothom a la Plaça Major de Tàrrega perquè redacti –tal i com hauria fet el periodista- la seva pròpia crònica sobre la present edició del certamen i l’enviï de forma simbòlica al cronista mitjançant un enlairament de globus.

Pérez de Olaguer va ser un periodista estretament vinculat a la Fira i a la ciutat de Tàrrega. A part de donar a conèixer la Fira arreu a través de la seva tasca periodística, Pérez de Olaguer també fou l’encarregat d’escriure el llibre que repassa els 25 primers anys del certamen. La seva relació amb la ciutat també va ser molt intensa, fet que el va portar a ser el pregoner d’una de les festes majors de Tàrrega.

Font:Servei de premsa FiraTàrrega
FiraTàrrega - Pl. St. Antoni, 1 - 25300 Tàrrega
Tel. 973 310 854

Galiardo dice que los políticos emiten sonidos de mamíferos más que de humanoidesGaliardo dice que los políticos emiten sonidos de mamíferos más que d


www.soitu.es
17 d’agost de 2008

EFE
Mérida

El veterano actor Juan Luis Galiardo cree que el don más precioso de un actor es ser transmisor del buen uso de la palabra, de ahí que considere que los políticos emiten sonidos de mamíferos más que de humanoides, ya que a su juicio, hablan sin pensar ni sentir.

(EFE)


Juan Luis Galiardo durante entrevista concedida a Efe en Mérida donde interpreta estos días en el Teatro Romano de Mérida al ciego Tiresias en "Edipo Rey", la tragedia clásica de Sófocles, versionada por José Fernádez y dirigida por Jorge Lavelli, en la LIV edición del Festival emeritense.
Galiardo (San Roque, 1940) interpreta estos días en el Teatro Romano de Mérida al ciego Tiresias en "Edipo Rey", la tragedia clásica de Sófocles, versionada por José Fernádez y dirigida por Jorge Lavelli, en la LIV edición del Festival emeritense.

El actor, en una entrevista con EFE, ha aconsejado a los parlamentarios españoles que acudan a un psicoanalista, porque según dicen sus psiquiátricas, el uso inadecuado de la palabra es el comienzo de la locura.

Se define como un cachondo mental y bromista, pero en esta ocasión habla en serio, los políticos, en su opinión, lo único que hacen es lanzar titulares "a lo loco" y confusos para la sociedad, en lugar de buscar soluciones reales sobre la crisis económica.

Galiardo ha propuesto elaborar una octavilla de ocho a diez páginas con todas las razones de la crisis, aunque piensa que "vivimos en una sociedad capitalista, donde los ciudadanos hablan de perder porque sus ganancias son tropélicas y abusivas".

El actor, que ha visitado cinco veces Mérida a lo largo de los 75 años de la historia del certamen, ha considerado que el Teatro Romano es el marco idóneo para representar cualquier espectáculo, porque dispone de la grandeza de la obra del hombre y la miseria incomparable.

Por ello, cree que la representación del mito "Edipo Rey", mediante un escenario desnudo, no eliminará el paso del tiempo en esas "hermosas piedras".

En cuanto a su papel del ciego Tiresias, ha asegurado que es un personaje rotundo, que con cláusulas propias de un sabio emitirá la verdad a Edipo Rey, interpretado por Ernesto Alterio, aunque el éste está "encaprichado" en escuchar la mentira, y le tildará de loco.

Con la boca llena de jamón ibérico de la tierra y zumo de naranja recién exprimido, Galiardo se lanza a emitir uno de sus consejos a Edipo: "he aquí te digo, tu aunque tienes vistas no ves cuales son tus males, ni donde habitas, ni con quien compartes la morada ¿sabes acaso de dónde procedes?".

Tras esta pequeña interpretación, ha señalado, emocionado, que se dedica al teatro como terapia emocional, porque le ayuda, junto con técnicas de respiración profundas y sonoras, a vivir el presente y no el pasado.

"Mérida es un lugar muy importante para mí, porque a 50 kilómetros se encuentran los cadáveres de mis padres, y con ellos, toda mi infancia", y actuar "en mi tierra es homenajear a mi infancia, sin pensar en el dolor que me causó la muerte de mi madre", ha agregado.

Para Galiardo, uno de los personajes que más le ha marcado a lo largo de su carrera artística ha sido Don Quijote, no porque fuera quien le lanzó a la fama, sino porque es un personaje al límite "como me gustan a mí".

En su opinión, el canon digital debería ser explicado mejor, y "no hacer delincuentes a los que no lo son pero subrayar quienes lo son".

'Se sienten, coño'


www.laverdad.es
15 agost de 2008

ANTONIO ARCO

FESTIVAL DE TEATRO Y DANZA SAN JAVIER CRÍTICA

Uno de los terroristas se dirige al público durante la representación, el miércoles en San Javier, de Boris Godunov.
E. MARTÍNEZ BUESO

Obra: Boris Godunov. Texto original: David Plana. Idea original y dirección artística: Álex Ollé. Dirección escénica y dramaturgia: Álex Ollé y David Plana. Compañía: La Fura dels Baus (Pedro Gutiérrez, Sara Rosa Losilla, Pep Miras, Juan Olivares, Francesca Piñón, Albert Prat, Óscar Rabadán, Fina Rius, Manel Sans). Vídeo: Frank Aleu / Urano. Representación: San Javier, 13 de agosto. Calificación: Muy interesante.

Algunos espectadores presentes en la primera representación de Boris Godunov en San Javier, entre ellos una parlanchina oronda que devoraba caramelos sin parar y que, lamentablemente, no se atragantó de cuajo, se equivocaron de lugar, porque si lo que querían era vivir una emoción al límite que les pusiera el corazón al borde del infarto, deberían haber probado a tirarse de un avión sin paracaídas o a bañarse desnudos a la hora de la cena entre tiburones blancos, ya que lo que La Fura dels Baus hace es teatro, con un gran control del espacio y el debido respeto hacia el espectador, y no fusilamientos en directo. Teatro a partir de una muy buena idea, con un resultado final no ya tan bueno, y con una interpretación global aún menos buena todavía, pero todo ello englobado en una puesta en escena muy interesante y apetecible, que rompe con rutinas ya establecidas y explora nuevas formas de contacto emocional entre público e intérpretes.

Un público que acudió en abundancia, una vez más, al reclamo de la internacional compañía catalana, que en esta ocasión ofrecía la posibilidad de vivir en directo la experiencia de un secuestro a manos de un grupo terrorista. Unos terroristas que salieron triunfantes del reto que suponía dominar el enorme Auditorio del Parque Almansa sin que las desventajas del aire libre restara demasiada tensión a su arriesgada propuesta.

Una propuesta que se sigue con más expectativas que emoción verdadera y que deja algunas preguntas importantes flotando en el aire enrarecido por tanta muerte final de víctimas inocentes. La primera y principal: ¿Se posiciona claramente La Fura dels Baus en contra del terrorismo en su último y, a ratos, espléndido montaje Boris Godunov? Pues hombre, digamos que: o bien les ha salido el tiro por la culata o, desde luego, que no por igual frente a todo tipo de terrorismo. O se hacen un pequeño lío.

Y eso, claro, choca; choca y puede estallar(les) en cualquier momento como una potente, inquietante y muy bien trabajada, con la utilización de la última tecnología punta, bomba de relojería escénica; puro teatro generador de sorpresas, momentos emotivos, algún escalofrío, algún que otro interrogante y, también, inquieto teatro que no se sabe muy bien lo que pretende: ¿No todos los terrorismos son iguales?, ¿no todo acto terrorista está igual de injustificado?, ¿no son del todo justos quienes condenan sin más cualquier asesinato fruto del terror? No parece que La Fura tenga muy claras del todo-todo las respuestas.

Condiciones

En Boris Godunov, los espectadores que asisten a la función son hechos presos, tomados como rehenes por los miembros de un grupo terrorista defensor de un territorio que está invadido, y sometido, por las tropas del país donde se encuentra el teatro asaltado en espera de que el Gobierno invasor acepte las condiciones que ponen los terroristas para no hacer saltar a todos por los aires.

La idea de este montaje, ya conocida, le surgió a Álex Ollé en 2002, año en que el teatro Dubrovka de Moscú fue asaltado por terroristas chechenos y, tres días después, liberado por sorpresa por las fuerzas de seguridad rusas con un saldo de varias docenas de espectadores y terroristas muertos. A partir de ahí, Ollé se propuso la creación de un montaje con el que el espectador se enfrentase, de la forma más real posible, al tremendo miedo contemporáneo de ser víctima de un atentado terrorista. Y el resultado final de su primer impulso creativo es este Boris Godunov de potente factura, ritmo algo decaído, excelente trabajo del creador de videos Frank Aleu, texto claro y sin hallazgo alguno de David Plana, y reivindicación de una de las grandes obras de la literatura rusa, el Boris Godunov de Alexander Pushkin, todo un tratado sobre las perversiones del poder y la ambición desmedida de aquellos a quienes seduce y embrutece.

Y es que, aunque Ollé y Plana manifiesten su total rechazo a la violencia, «sin excepciones de ninguna clase», lo cierto es que el montaje de Boris Godunov está plagado de matices, tantos matices que, al final, el líder de los terroristas que han asaltado el teatro, llamado Óscar e interpretado con enorme convicción por el actor Pedro Gutiérrez, casi termina convertido en un héroe/víctima, en un valiente/comprometido con su pueblo, en un defensor del mal menor para conseguir el bien común de los suyos, en un idealista cuya humanidad no está corrompida, en un claro objeto de reflexión, al modo en que Albert Camus analiza la naturaleza criminal de Calígula, sobre las verdaderas causas del crimen.

Humanidad

Porque lo que sí que está muy claro es la crítica de La Fura al poder político y sus desmanes, porque se pone el acento, con ahínco e incluso poesía, en que no es lo mismo terrorismo que defender el derecho a la rebelión armada cuando un pueblo se ve sometido; porque el nivel de humanidad, de sensibilidad, incluso de generosidad que muestran la mayoría de los terroristas a los que le dan voz en este montaje es tan alto que, por un momento, incluso parece que alguno de ellos se va poner a recitar, dulcemente, una de las hermosas canciones de amor de John Donne justo antes de darnos un beso de buenas noches. Estaría bien ver qué imagen se da de los terroristas en Pornografía, uno de los montajes más esperados estos días de la oferta alternativa del Festival de Edimburgo, que se centra en los artífices de los atentados de Londres de julio de 2005.

Pues eso, esperemos a verlo y ya hablamos. Porque eso sí que no hay que dejar nunca de hacerlo: hablar, dialogar, conversar, debatir, buscar acuerdos. Incluso, si no hay más remedio, con la oronda que devora caramelos sin dejar de hablar.

Calella acull una representació teatral amb una obra de Rodoreda

http://diarimaresme.com
29 agost de 2008

El teatre de petit format arriba aquest dijous 28 d’agost, a les 8 del vespre, al pati de la Biblioteca Can Salvador de la Plaça de Calella. Es representarà l'obra de Mercè Rodoreda "Senyores i minyones", a càrrec d’Assumpta Mercader i Rosa Pou.

Senyores i minyones

De tot l'univers literari de Mercè Rodoreda, els personatges de les senyores i les minyones apareixen a l'obra de l'autora catalana amb històries plenes d'amors i odis, i amb la presència d'un element sovint obviat en referir-se a Rodoreda: l'humor. Així, durant l'obra, prenen protagonisme contes protagonitzats per minyones, com "Zerafina", i històries en què destaquen els personatges de les senyores, com "Viure al dia". Davantals i plomalls que conviuen amb joies i vestits, i que comparteixen, en el fons, les mateixes alegries i les mateixes penes.

Organització

La representació és al preu de 3 euros i està organitzada per l'Ajuntament de Calella a través de la Regidoria de Cultura.

La Fira de Tàrrega muestra la vida de las prostituta a pie de carretera

www.lamanyana.es
14 d’agost de 2008

Tàrrega
Redacción

Una carretera local próxima a Tárrega será el escenario para, dentro de la próxima Fira de Teatre al Carrer, presentar Kurva, un espectáculo experimental de la Reial Companyia de Teatre de Catalunya que busca reflejar las vivencias de las prostitutas que ejercen a pie de carretera.

A un lado de la carretera se situarán las prostitutas y al otro, los espectadores, que presenciarán los conflictos que surgen en la práctica de ese tipo de prostitución visible junto a las vías españolas, todo ello en una recreación teatral que se ofrecerá el próximo mes de setiembre en la Fira de Tárrega.
La recreación de los problemas humanos y conflictos que tienen esas mujeres, interpretadas por las actrices Julia Mora y Martina Cabanas, se representará a unos tres kilómetros de Tàrrega, en una pequeña carretera o camino al que se habrá trasladado previamente en autocar a medio centenar de espectadores. El espacio escénico estará formado por la carretera y el descampado que la rodea, hasta donde pueda alcanzar la vista del espectador, y la escenografía incluirá básicamente un sillón viejo abandonado y una sombrilla de colores.
Los espectadores seguirán la acción teatral a unos diez metros de distancia, en principio sentados en sillas de cámping como las que utilizan algunas prostitutas en las carreteras, “para que puedan experimentar las condiciones en las que trabajan esas mujeres”, explica Laia Alsina, que dirige el espectáculo junto a Jordi Comellas.
Las prostitutas hablan entre sí en castellano y polaco, idioma éste en el que la palabra prostituta tiene una fonética muy parecida a “curva”, una alusión a las curvas del cuerpo femenino y de las carreteras y con lo que se recuerda también que muchas de las prostitutas de carretera proceden del Este de Europa. La obra habla de la vida y del día a día de las prostitutas de carretera, de su trabajo.

26 d’agost 2008

Unes 2500 persones gaudeixen de primer Shakespeare a Mataró

www.capgros.com
19 agost de 2008

L'Ajuntament calcula que s'ha assolit un 90% de l'ocupació en la primera edició del certamen que se celebra a la ciutat

per capgros.com

La nova proposta teatral d’estiu a la ciutat, el Festival Shakespeare, ha caigut en gràcia a la ciutat. Així sembla confirmar-ho la xifra de prop de 2500 persones que van assistir a algun dels espectacles que van tenir lloc a la masia de Can Ribot i a la parròquia de Sant Simó. Segons dades facilitades per l’Ajuntament, aquesta xifra d’espectadors representa un 90% de l’ocupació, un resultat que el govern municipal valora molt positivament en tractar-se de la primera edició del festival que se celebra a Mataró i que vol consolidar-se com una oferta cultural d’estiu a la comarca.

El festival Shakespeare, nascut a Santa Susanna, ha desdoblat en la seva sisena edició els seus escenaris i ha ofert, aquest any, part de la programació a Mataró. Unes 2500 persones van seguir tant els espectacles internacionals com la producció pròpia de Xavier Sabata presentada en aquesta edició. A Mataró s’ha pogut una selecció d’espectacles de dansa, teatre, circ i música. Norah Krieg va ser l’encarregada d’encetar el certamen amb el seu espectacle a base del Sonets de Shakespeare. Posteriorment, es van poder veure les obres “Peines d’amour Pedues” d’Hélène Cinque; i “Burgher King Lear” del portuguès Joao Garcia Miguel, així com la producció pròpia “The concord of sweet sounds” de Xavier Sabata. El muntatge d’ “El Rei Lear”, d’Oriol Broggi, va clausurar el festival diumenge 3 d’agost.

Segons fonts municipals, el Festival Shakespeare ha atret l’atenció del públic autòcton i d’espectadors provinents de l’àrea metropolitana de Barcelona. A banda, també ha obtingut una excel•lent resposta per part del públic pel que fa a les conferències i cursos dins del marc del propi Festival.

Produccions del Mar y Au Ments representarán a Balears en la Fira de Carrer de Tàrrega

www.diariodemallorca.es
8 d’agost de 2008

M. E. V.
PALMA.

Produccions del Mar y Au Ments son las dos compañías de teatro que representarán a Balears en la 28 edición de la Fira de Tàrrega, que se celebrará del 11 al 14 de septiembre.
Produccions del Mar llegará a la localidad leridana con el espectáculo Seqüències, en el que cuatro de los creadores escénicos baleares más destacados proponen cuatro piezas, cuatro historias y cuatro miradas a la realidad actual en un espectáculo caleidoscópico que se expresa a partir de diversos lenguajes teatrales.
La creación de Au Ments Accions/Reaccions, a caballo entre la danza y la performance, explora las formas más inquietantes para cautivar al público y hacerlo participar. El espectáculo intenta huir de los convencionalismos textuales y de las propuestas escénicas tradicionales.
Además de estas piezas autóctonas, se presentará también el material Acústic Antiaïllant.

Tretze companyies de dansa catalanes participen a la fira Tanzmesse de Düsseldorf

ACN
Barcelona

Tretze companyies de dansa catalanes participaran en la setena edició de la Fira internacional de dansa Tanzmesse, que se celebra del 27 al 30 d'agost a la ciutat alemanya de Düsseldorf. La dansa catalana participarà sota l'etiqueta Catalan! Dance, una marca creada per la Generalitat per promocionar el sector a l'estranger, sota l'impuls de l'Institut Català de les Indústries Culturals (ICIC) i l'Entitat Autònoma de Difusió Cultural, que segueix la política de promoció internacional de la cultura catalana a l'estil de Catalan! Music o Catalan! Theatre. Entre les companyies que representaran Catalunya hi ha CobosMika Company i Color Dansa o els ballarins Sol Picó i Dominik Borucki.

25 d’agost 2008

Roger Pera s’estrena com a director amb l’obra ‘Quina Vida!’


www.capgros.com
22 agost de 2008

La comèdia es pot veure fins el 21 de setembre, de dimecres a diumenge, al Teatre Gaudí

per Salva Fernàndez
fotos Teatre Gaudí

Una imatge del muntatge
L’actor Roger Pera comença a fer els seus pinets en el món de la direcció junt a la jove productora Set d'Acció. L’obra ‘Quina Vida’, escrita originalment per Howard Korder, ha despertat l’interès del mataroní per posar-se darrera de l’escenari: “Em vaig sentir molt identificat amb el text quan el vaig llegir a una biblioteca de Londres i això em va empènyer a dirigir-la”. “Normalment un actor està esperant a casa a que el truquin per fer una feina, però en aquest cas em va interessar i per això vaig decidir fer una cosa que sempre havia tingut la intenció de fer”, afegeix. Si Pera no ha dirigit abans una peça, ha estat bàsicament per “falta de temps i perquè no m’atrevia a fer-ho, però ara és el moment de tirar-ho endavant i la veritat és que m’encanta dirigir i m’ho estic passant molt bé”. De cara al futur, l’actor i director té plans amb altres espectacles: “Al març si tot va bé dirigiré un musical”.

“L’obra parla de la por a créixer i el desengany que ens dóna la vida: de nens ens prometien de tot i després, quan se’t passa l’arròs, veiem que de tot el que volíem fer, hem fet poquíssimes coses”. Pera tenia “moltes ganes” d’explicar aquesta història sobre “personatges de la meva generació”. “Tot i això, no crec que sigui una obra per una sola generació, perquè tots hem passat per aquí i per les mateixes sensacions”, assegura. Pera reflexiona sobre el missatge de l’obra, i explica que davant el desengany “busquem culpables, ens fem preguntes i no trobem respostes”. Per això, destaca una frase d’una psicòloga que l’ha marcat: “La intel·ligència ens fa més tontos”. “I és cert, perquè com més capacitat tenim de raonar, acabem raonant tant que arribem a espatllar-ho tot; vivim amb molts problemes imaginaris i pocs de reals”. Pera destaca també sobre l’obra que remarca com “desaprofitem un regal únic com és la vida i que no sabem viure”. “Aquesta comèdia també toca molts aspectes com l’amistat, la infància i la nostàlgia” entre d’altres.

La mà d’en Roger

El text, original de Howard Korder, ha estat adaptat per Lluc Potrony, amb qui Roger Pera ha treballat per adaptar-lo a la seva visió. “Tant en el paper com en el muntatge hi ha coses meves, la meva vida està allà representada”. Per això, Pera ha “reforçat voluntàriament” aspectes de l’obra. Entre aquests retocs, el director remarca l’estil cinematogràfic que adopta ‘Quina Vida!’, amb crèdits inclosos, i també la banda sonora utilitzada: “és la de la meva vida”. L’obra, que es va estrenar a mitjan mes d’agost, ha tingut èxit de públic, un fet que encoratja encara més al director a tirar endavant. “La gent ha omplert gairebé sempre el teatre, i després surten i et comenten que s’ho han passat molt bé, els interessa el tema, et pregunten coses, se senten identificats... tot això et fa estar molt content”.

L'elenc d'actors que formen part en 'Quina Vida!' són: Pep Papell, Joan Franc Charansonnet, Joel Minguet, Estel Solé, Yaneys Cabrera, Gemma Badia i José Bailón.

Un dels millors dramaturgs moderns
Howard Korder (New York) està considerat un dels millors dramaturgs moderns. La seva obra 'Boy's Life' -Quina Vida!- va estar nominada al Premi Pulitzer l'any 1988. Entre les obres de Korder destaquen: ' Buscar i destruir' (Los Angeles Drama Critic's Award a la millor obra nova), 'Diversión' (Premi Heideman a la millor obra d'un acte), 'Nadie' (HBO Writer's Award) i 'Las Luces' (Premi Obie per l'escriptura teatral).

Encetem temporada, comença l'espectacle!

Amb la celebració de la Festa Major de Manresa,  donem el tret de sortida a la nova temporada del Kursaal.  Us hem preparat una tardor que a...