www.elperiodico.cat
20 octubre de 2008
• Dagoll Dagom converteix la novel.la de Mercè Rodoreda en un musical intimista
Anabel Totusaus, Julia Möller (al centre) i Carme Sansa.
Foto: ÁLVARO MONGE
I. F.
BARCELONA
Ens en haurem d'anar de casa... La hipoteca venç aviat... No sé què fer". Paraules de rabiosa actualitat que va escriure Mercè Rodoreda el 1938. Ara les deixa anar l'actor Josep Julien en el musical Aloma de Dagoll Dagom que, sota la direcció de Joan Lluís Bozzo, arribarà al Teatre Nacional de Catalunya dijous vinent.
Una tarda d'assaig, Julien no l'encerta amb l'entonació d'aquestes paraules del desnonament destinades a la seva germana Aloma. "Desprèn-te del to amenaçador. Has de despertar compassió. ¡No fas pena!", li requereix Bozzo. I és que, a diferència de la resta de musicals en cartell (excepte Què), aquí es canten més penes que alegries. "No hi ha res més fals que pensar que cantar és sinònim d'alegria", afirma Alfonso de Vilallonga, el creador de la vintena de cançons que integren la versió. El director ho ratifica: "El musical és un llenguatge i pot explicar qualsevol història, com Mar i Cel o Els miserables. Aloma és un melodrama íntim i psicològic, que explora personatges amb qui molts es poden identificar". Per Bozzo, el repte és "aconseguir el difícil punt màgic de l'emoció".
PÈRDUA DE LA INNOCÈNCIA
"El món és ple d'Alomes", diu Bozzo. "De púbers que perden la raó i la innocència en mans d'homes madurs. Com les col.legiales que s'enamoren del profe". Pulsions edípiques que porten a aquell primer desengany amorós que Rodoreda, després del seu relat del 1938, va revisar, ja des de la seva maduresa a l'exili, el 1969. Aquesta reescriptura es plasma en l'adaptació que firma Lluís Arcarazo amb el desdoblament de la protagonista en dues veus: l'Aloma adolescent i ingènua (Julia Möller) i l'Aloma veterana (Carme Sansa).
La funció comença amb projeccions que ens endinsen en aquella Barcelona del tramvia en què va viure la novel.lista. La veu desencantada de Sansa assumeix el paper de narradora que visita el seu passat, la casa on habita la jove Aloma amb el seu germà i la seva família. L'arribada des de l'Argentina de Robert (Carlos Gramaje), germà de la seva cunyada, li desperta la libido i inicia el ball d'emocions.
"¡L'amor em fa fàstic!", va escriure Rodoreda. "Era una autora molt dura. Fugia del sentimentalisme", sub- ratlla Bozzo, que el 1972 ja va fer un guió d'Aloma, que encara guarda, junt amb l'estudi zodiacal que una amiga va fer dels personatges. Tots desgraciats. Fins i tot el de Gisela, la dona fatal que remena la cintura per l'escenari amb el seu luxe i el seu menyspreu, però també la seva infelicitat. Per Sansa, hi ha molta tinta autobiogràfica a les pàgines de l'autora. "Escrivia de si mateixa. Va ser una autodidacta, intel.ligent, un gran talent; si hagués sigut home hauria aconseguit el reconeixement fa temps. Es va haver d'espavilar i va ser valenta, com Aloma".
20 octubre de 2008
• Dagoll Dagom converteix la novel.la de Mercè Rodoreda en un musical intimista
Anabel Totusaus, Julia Möller (al centre) i Carme Sansa.
Foto: ÁLVARO MONGE
I. F.
BARCELONA
Ens en haurem d'anar de casa... La hipoteca venç aviat... No sé què fer". Paraules de rabiosa actualitat que va escriure Mercè Rodoreda el 1938. Ara les deixa anar l'actor Josep Julien en el musical Aloma de Dagoll Dagom que, sota la direcció de Joan Lluís Bozzo, arribarà al Teatre Nacional de Catalunya dijous vinent.
Una tarda d'assaig, Julien no l'encerta amb l'entonació d'aquestes paraules del desnonament destinades a la seva germana Aloma. "Desprèn-te del to amenaçador. Has de despertar compassió. ¡No fas pena!", li requereix Bozzo. I és que, a diferència de la resta de musicals en cartell (excepte Què), aquí es canten més penes que alegries. "No hi ha res més fals que pensar que cantar és sinònim d'alegria", afirma Alfonso de Vilallonga, el creador de la vintena de cançons que integren la versió. El director ho ratifica: "El musical és un llenguatge i pot explicar qualsevol història, com Mar i Cel o Els miserables. Aloma és un melodrama íntim i psicològic, que explora personatges amb qui molts es poden identificar". Per Bozzo, el repte és "aconseguir el difícil punt màgic de l'emoció".
PÈRDUA DE LA INNOCÈNCIA
"El món és ple d'Alomes", diu Bozzo. "De púbers que perden la raó i la innocència en mans d'homes madurs. Com les col.legiales que s'enamoren del profe". Pulsions edípiques que porten a aquell primer desengany amorós que Rodoreda, després del seu relat del 1938, va revisar, ja des de la seva maduresa a l'exili, el 1969. Aquesta reescriptura es plasma en l'adaptació que firma Lluís Arcarazo amb el desdoblament de la protagonista en dues veus: l'Aloma adolescent i ingènua (Julia Möller) i l'Aloma veterana (Carme Sansa).
La funció comença amb projeccions que ens endinsen en aquella Barcelona del tramvia en què va viure la novel.lista. La veu desencantada de Sansa assumeix el paper de narradora que visita el seu passat, la casa on habita la jove Aloma amb el seu germà i la seva família. L'arribada des de l'Argentina de Robert (Carlos Gramaje), germà de la seva cunyada, li desperta la libido i inicia el ball d'emocions.
"¡L'amor em fa fàstic!", va escriure Rodoreda. "Era una autora molt dura. Fugia del sentimentalisme", sub- ratlla Bozzo, que el 1972 ja va fer un guió d'Aloma, que encara guarda, junt amb l'estudi zodiacal que una amiga va fer dels personatges. Tots desgraciats. Fins i tot el de Gisela, la dona fatal que remena la cintura per l'escenari amb el seu luxe i el seu menyspreu, però també la seva infelicitat. Per Sansa, hi ha molta tinta autobiogràfica a les pàgines de l'autora. "Escrivia de si mateixa. Va ser una autodidacta, intel.ligent, un gran talent; si hagués sigut home hauria aconseguit el reconeixement fa temps. Es va haver d'espavilar i va ser valenta, com Aloma".
