www.elperiodico.cat
19 de març de 2010
• És inusual que un teatre repeteixi obra en un mateix curs. Ho ha aconseguit el duo de ‘Dos menos’: Héctor Alterio i José Sacristán.
Héctor Alterio.
Foto: SERGIO LAINZ
JOSÉ CARLOS SORRIBES
BARCELONA
–Van obrir la temporada del Poliorama i hi tornen uns mesos després. D’això se’n diu haver-la encertat amb aquesta comèdia.
–Ja vam estar tot un any en un teatre de Buenos Aires, on vam estrenar abans de venir a Espanya. Però no sabíem que l’obra duraria tant. Hem fet 360 representacions en dos anys i mig.
–¿Podia imaginar al començar un triomf d’aquestes dimensions?
–Mai s’imagina una cosa així. Perquè seria molt fàcil tenir un èxit sense arriscar. Nosaltres vam apostar com a actors i els productors van fer el mateix. Que teatres de diferents ciutats estiguin plens abans que arribem és una gratificació que ens porta a no repetir-nos com lloros 360 vegades.
–¿Com es manté la tensió a l’escena tant de temps sense caure en la temptació del pilot automàtic?
–El primer que ens manté vius a Pepe i a mi és que no es notin aquestes 360 funcions. S’ha d’intentar que l’espectador vegi una estrena. Això s’ha anat consolidant al llarg de dos anys i mig. Hi ha una complicitat entre tots dos que fa que el públic es diverteixi davant una proposta que podria ser incòmoda, amb dos malalts en estat terminal. Però es tracta amb un humor respectuós, que surt de la quotidianitat. L’espectador se sent bé i quan passa això se li transmet a un altre mitjançant el boca-orella.
–L’èxit de la parella Alterio-Sacristán és una de les armes del muntatge, però curiosament no havien estat junts en un escenari.
–Ens coneixíem per haver treballat en mitja dotzena de pel·lícules. Però el teatre crea una relació constant, molt diferent de la del cine. Hem d’estar pràcticament convivint cada dia. Així s’ha consolidat amb Pepe una complicitat, una cosa permanent, un acceptar propostes de l’altre i un divertimento.
–¿Havia viscut res similar amb un altre intèrpret?
–A Buenos Aires fa molts anys. Ja s’ha diluït en el record.
–¿Què significa el teatre a aquestes altures de la seva enorme carrera?
–Per a la meva condició d’actor, el teatre és més important que el cine i la televisió, que poden donar-te una visibilitat més gran. El teatre em concedeix la possibilitat d’estar viu en la meva professió. Surto a l’escenari i no hi ha marxa enrere possible. Estic totalment nu davant l’espectador i l’he de convèncer, sense poder dir: «Parem, repetim».
–Aquesta obra ha estat un regal, ¿no?
–A la meva edat, em revitalitza. Estic aprofitant una circumstància que em manté viu en una professió en què treballo des de fa més de 50 anys. Considero el teatre com una gimnàstica vital per a mi, de cap a peus. Però és clar que no puc desdenyar una oferta televisiva o de cine. Si parlem obertament guanyo més diners en el cine o en una sèrie.
–¿És dels que pensen que el teatre planta cara a les crisis?
–Curiosament sí que sobreviu i això que obliga a un esforç més gran que el cine. La gent ja no va a les sales. Fa poc vaig anar amb la meva dona a una a Madrid i estàvem sols. No és que la gent no vegi pel·lícules, sinó que ho fa d’una altra forma.
–¿Com valora que molts col·legues mirin al teatre més que abans?
–No hi ha una gran oferta de producció cinematogràfica, i els actors han de buscar altres sortides.
