www.avui.cat
20 de maig de 2010 Entrevista a Jorge Picó, director i coautor amb Sergi López de ‘Non solum’, premi Max al millor text en català 2010, i director artístic del Teatre Principal de Vilanova
Teresa Bruna
Vilanova i la Geltrú
Va coincidir amb Sergi López a l’escola de Jacques Lecoq, a París. Allà un va ser raptat pel cinema i l’altre pel teatre, però la vida els va tornar a ajuntar i van crear Non solum. L’envergadura del projecte va portar Picó a instal•lar-se a Vilanova, on l’han nomenat director artístic del teatre públic de la vila. I continua escrivint i dirigint a França, i acompanyant de tant en tant el Sergi, que avui torna al Poliorama amb Non solum després de rebre el premi Max.
Com neix Non solum?
Vaig tenir la sort de tenir dues coses. Una, temps. Ni el Sergi ni jo teníem pressa i això en teatre cada vegada costa més, i en la vida també. I l’altra va ser tenir el Sergi amb unes ganes enormes d’escriure. Això és com tenir un autor prenyat. El Sergi tenia tantes coses a dintre, estava tan prenyat, que jo només havia de fer de llevadora i coordinar. A més, el Sergi és autor, té una escriptura quan improvisa, i s’identifica amb la situació que ha creat, tant si ha de fer de gàngster com de lampista. I té la distància per escriure. Això ho tenen molt pocs actors.
Escrivíeu alhora que assajàveu?
Normalment ell va xerrant. Però escriure també és improvisar. És el mateix mecanisme que quan ets a escena: les coses ressonen i no saps ben bé on vas. Escrivint també passa això, almenys a nosaltres, que no fem una escaleta o no tenim una història; el Non solum no té una estructura clàssica, sinó que vas vomitant i després cal ordenar. Hi ha coses escrites, provades i reescrites. A la sala d’assajos hi havia una taula, paper i llapis.
Es va estrenar el 2005 al Temporada Alta. El text ha evolucionat?
És el mateix amb petites variacions. Retallem coses que ara tenen menys sentit. La vida evoluciona i el text també, però l’estructura és la mateixa. És com quan expliques una història moltes vegades i li poses un altre color. És molt oral. El treball està molt lligat a l’actor i com que ha sofert traduccions al francès i al castellà, hem agafat expressions del francès que ens convenien. En la versió francesa és on el Sergi està més ajustat, té menys llibertat, té més partitura. En català té més llibertat perquè és la seva llengua. El text està publicat per Columna, és un llibre, el podia haver escrit un altre.
Què ha significat guanyar el Max?
Jo no tenia consciència que era un premi molt important en el sentit que et feliciten els polítics. Mai havia rebut un telegrama de Zapatero ni de Montilla! I a més, et feliciten els polítics que són realment polítics. A València ningú no m’ha felicitat i jo sóc valencià, per tant, hi ha un 80% de Max català, però també hi ha un 20% de valencià al Non solum. M’ha felicitat el Sergi Belbel, que és un gran director i escriptor... Crec que el Max és bo si ajuda a fer que el teatre tingui més visibilitat. Fa 40 anys hi havia en Jean-Paul Sartre, que era un crac, que escrivia de teatre perquè pensava en teatre. Abans escrivia gent molt important. Avui la gent que pensa, els filòsofs de debò, s’allunyen una mica del teatre. No ho sé, els Max els dóna la SGAE, té més ressò del que jo pensava, la gent et felicita... Però jo sóc fan del Sartre i ell no va agafar el Nobel ni res, saps?
Ets actor, oi, també?
Ho he deixat estar perquè la resta es menja el vessant d’actor. Sempre m’han trucat per dirigir o per escriure i no tant per actuar. Fa poc vaig fer Un tramvia anomenat desig amb l’Ester Nadal, però la gent em diu: “Tu has de dirigir, has d’escriure”. I és que per actuar fa falta un equip i un director que et vulgui dirigir.
I el Sergi no s’ha tornat a quedar embarassat?
Últimament ha treballat molt. L’any passat va fer sis o set pel•lis i la gira de Non solum, i esclar, per embarassar-te has de fer l’amor, has de tenir temps, sortir... Hi ha un principi, una llavor. Estem començant, eh! Però no serà el mateix, serà més conscient. Non solum és un part. És un: “Vull crear”. Va arribar com un rampell. Tenim interès per l’escriptura, però jo també estic força enfeinat.
Dirigeixes el Teatre Principal de Vilanova! Com va anar, això?
Visc a Vilanova i m’hi vaig presentar. Aquí hi ha gent molt coneguda, el Sergi, el Toni Albà, Els Estaquirots... Hauria pogut fer-ho qualsevol d’ells, però jo era l’aposta menys coneguda, més neutra, tinc un tarannà més tècnic en el sentit que no tinc vilanovismes. No ho sé, hi vaig anar perquè algú coneixia referències meves de
França, suposo que va ser això, bàsicament.
Heu optat per una programació de risc intercalada amb comercials de qualitat...
Sí. Però jo crec que el teatre de risc s’ha d’introduir. Has d’anar a buscar el públic i dir-li que s’està arriscant. I que quan s’arrisca, s’està defensant una idea de teatre que és molt important. I cal preparar-lo. És com tenir una cita amb una amant. Si saps què li agrada, ho treballes més. Al teatre no s'hi pot arribar cinc minuts abans, has d’arribar-hi amb temps, té alguna cosa de ritual, de preparació. És una cita única. Saps que aquest grup o aquesta persona només estarà per tu una hora trenta. Nosaltres hem inventat l’Escola de l’Espectador i hi fem la introducció als espectacles. El que no sap, no viu. Si no saps, és que estàs vivint a mig gas. I davant del teatre, davant d’un quadre, davant d’un poema, si tens mes referències, ho disfrutes més. Això no vol dir tornar-se un intel•lectual. Si vas a veure La Zaranda, que van venir al Principal, si coneixes Valle Inclán o el teatre del Segle d'Or espanyol ho gaudiràs més perquè reconeixeràs els referents.
Dissabte vindrà Jos Houben, oi?
Això és un luxe! Però s’ha de fer un treball perquè la gent ho sàpiga. És una estrena a Espanya. S’ha fet al Teatre Nacional d’Escòcia, al Bouffes du Nord de París, que és el teatre de Peter Brook, i ara ve a Vilanova. El treballem com a final de l’Escola de l’Espectador. Es diu The art of laughin (L’art de riure) i és un espectacle en què Houben està instruint i a la vegada està fent espectacle. Està donant una master class i al mateix temps fa de cobai de la seva master class. És un tio molt interessant, no és espectacular, no el coneix ningú, però estem parlant d’un actor que va ser fundador de Théâtre de la Complicité, que va venir fa poc al Temporada Alta amb Peter Brook. És com si vingués la Cecilia Bartoli en música, algú amb molt de prestigi. La gent que el vingui a veure, quan després vagi a veure humor, tindrà més eines per reconèixer el que vegi, serà un públic millor. El teatre millora si el públic millora. Crec que va lligat, teatre i societat. Jo només puc portar espectacles més arriscats si el públic va formant-se i va demanant cada vegada coses millors.
Funciona, l’escola?
Hi ha interès pels cursets. Només n’hem fet tres. Vam introduir el Nacho Duato, La Zaranda i ara Jos Houben. Hi vénen unes 40 persones, que no està malament per a un dilluns a la nit. És que anem a poc a poc! És una lluita amb comptagotes. Sobretot el que és molt important és la memòria d’un teatre. Que els espectacles que van passant, vagin nodrint la memòria del Principal.
Encara dirigeixes a França?
Actualment tinc un lligam molt fort amb un antic membre de la companyia Philippe Genty, Damien Bouvet. És una companyia que fa dansa, titelles... La primera vegada que vaig actuar aquí va ser al Mercat de les Flors amb ells. Amb en Bouvet he fet tres espectacles. És artista resident del teatre Le Grand Bleu a Lilla, que és un dels més potents per a públic jove. D'altra banda, ara acabo de fer un espectacle que es diu On est pas d’ici, que l’he escrit amb tres companys més del Lecoq, entre ells el Sergi. Entre d’altres coses, hi surt Sarkozy, molt.
Amb el Sergi us vàreu conèixer allà, oi?
Si, a l’any 90. Només vam treballar junts al final de la carrera. Després Poirier va veure el Sergi i a mi em va veure el Genty. A ell el van fitxar per al cinema i a mi per al teatre. Ara ell té una casa gran i jo una de més petita.
I què més fas, ara?
Estic preparant una producció amb la companyia La Baldufa, de Lleida. Estem muntant El príncep feliç, d’Oscar Wilde. Crec que revolucionarà el món infantil! [Riu.] I he d’anar a Lió a repassar On est pas d’ici, que anirà a l’agost a un festival... l tinc el teatre de Vilanova, i el Non solum... És per això que a mi i al Sergi ens costa trobar temps per fer alguna cosa més. Estem tots dos molt enfeinats.
Què és el que cal que sàpiga un programador?
Moltes coses, però realment el que fa que la gent cregui en un teatre és que tingui qualitat. Després hi ha coses exteriors que ajuden molt, com per exemple saber comunicar el que es fa dins del teatre. El teatre no és un garatge on van a actuar uns senyors, sinó que hi ha activitats al voltant, cal qualitat, cal que cada muntatge tingui alguna cosa. I no pots, per exemple en dansa, pensar només en contemporani. Hi ha molts estils. Si ara es fa hip-hop, has de portar hip-hop que estigui bé, has d’intentar portar alguna cosa d’espanyol, i, si poguéssim, portar clàssic del bo. És fonamental al teatre que cada any hi hagi un autor de repertori ben fet. Jo tinc una tendència al teatre de creació d’humor, però no és un teatre especialitzat. S’hauria d’especialitzar la qualitat. I has d’arriscar, has de buscar coses que d’altres tenen més por de programar. La gran troballa al teatre seria que hi pogués anar gent de classes socials diferents a veure el mateix espectacle. A Vilanova hi ha uns consumidors de cultura que es desplacen d’un lloc a l’altre, però el que també cal és atreure públics nous.
