http://avui.elpunt.cat
20 de juliol de 2010
MONTPELLER
JORDI MALUQUER
Maria Riccarda Wesseling, en primer terme, a l'òpera ‘Andromaque', del Festival de Montpeller.
Foto: MARC GINOT.
Un gran tercer acte va justificar la reposició del drama musical ‘Andròmaca'
El Festival de Radio France et Montpellier Languedoc-Roussillon és una immersió musical de dinou dies.
Vam triar les manifestacions musicals dels primers dies per prendre el pols de la proposta d'enguany. Una Andromaque d'André Grétry (1741-1813) representava la reposició de l'únic drama musical d'aquest compositor, que s'havia distingit més aviat per les seves òperes còmiques lleugeres. A l'Opéra Comédie, els 12 i 13 de juliol, ha estat l'única òpera escenificada enguany i n'han confiat la direcció escènica al prestigiat director de teatre Georges Levaudant, l'escenografia i vestuari al conegut Jean-Pierre Vergier i la direcció musical a Hervé Niquet amb el seu conjunt Le Concert Spirituel. Disposaven a més de la notable aportació d'un reduït i excel•lent cor de la SWR Vokalensemble Stuttgart.
El caràcter variable dels personatges, que volen i dolen i dubten entre fidelitat, conveniència i desig, fa que la interpretació teatral sigui difícil, i només la soprano que interpretava Andròmaca, Judith van Wanroij, va estar a l'altura, en una actuació emotiva i convincent. La bella veu i l'apassionament final del baríton Tassis Chrystoyannis en el paper d'Orestes, més d'una sola peça, també va ser destacable. Més freda i indecisa la vocalment segura Maria Riccarda Wesseling en el rol d'Hermione i insubstancial el Pirros de Sébastien Guèze. El discurs tràgic era incompatible amb l'acció escènica simplificada i de vegades còmica malgrat que les taules multifuncionals que caracteritzen les escenografies de Vergier i un decorat com un embut de plom ple de finestres, mantenien el to greu. Un gran tercer acte va justificar la reposició d'una obra d'èxit que es va estroncar per l'incendi de l'Òpera de París el 1781 i que, fins ara, no s'havia tornat a representar.
La segona proposta arriscada era donar en versió de concert a l'Opéra Berlioz les tres hores de música que dura Wuthering Heights (Cims borrascosos), un títol de 1951 del compositor americà Bernard Herrmann (1911-1975) inspirat en la cèlebre novel•la d'Emily Brontë, amb llibret de Lucille Fletcher, que relata parcialment l'obra fins a la mort de Catherine. Herrmann elabora una música efectiva, sense pretensió innovadora però que produeix un encís especial. Potser hi va tenir molt a veure la direcció decidida d'Alain Altinoglu de l'Orquestra de Montpeller i la superba interpretació que en van fer el baríton Boaz Daniel, que veurem en el Parsifal liceístic la temporada vinent; la soprano Laura Aikin, protagonista de l'Arbre de Diana al Liceu de la temporada passada; el baríton Vincent Le Texier i la revelació d'una magnífica i jove mezzo, Marianne Crebassa. La vella criada Nelly, ben interpretada per Hanna Schaer, és el nexe de l'obra que circula entre les mansions veïnes de Wuthering Heights i Trushcross Grange, ja que en el pròleg explica la tragèdia a un nou propietari, MrLockwood, també un excel•lent Nicolas Cavallier.
Quartet Casals
Abans de l'òpera de Herrmann vam poder sentir una actuació del Quartet Casals, amb obres d'Arriaga i Smetana, molt aplaudida per un públic que abarrotava la sala Pasteur. El tercer dia vam assistir a un concert de l'Orquestra National de France, també a una pleníssima Opera Berlioz, que dirigia Juanjo Mena i que va incloure un concert per a dos pianos i orquestra de Joan Albert Amargós, Paisajes sonoros de España, de trenta minuts, que interpretat per Katia i Marielle Labèque i els percussionistes Isaac Vigueras i José David Domínguez, va tenir un èxit esclatant. La sessió la completaven l'obertura d'una òpera, Ramuntcho, de Gabriel Pierné (1863-1937), sobre temes populars bascos, i una suite de El amor brujo de Falla en la qual no va comparèixer l'inicialment prevista Mayte Martín com a cantaora i que es va desnaturalitzar en interpretar-la amb un conjunt molt ampli –Falla la va compondre per a una orquestra petita– i sense cantant. La darrera obra va ser la suite núm. 2, de tres moviments, sobre El sombrero de tres picos, també de Falla, que si bé va poder lluir la subtilesa de l'orquestra en l'inicial Los vecinos, va caure en el deixatament i en un joc de volums exacerbats tant en la Danza del molinero com en la jota final. Sorprenentment, els músics d'una orquestra primmirada van esclatar en aplaudiments cap al director que just abans els havia reverenciat.
