www.totmataro.cat
15 de juliol de 2010
'Tempête!' dóna el tret de sortida al VIII Festival Shakespeare
Comas Soler
Ple com un ou estava dimarts passat l'Hort del Rector mentre feia de rebedor a l'eixam de convidats que s'hi van anar aplegant per assistir a la cerimònia inaugural de la vuitena edició del Festival Shakespeare. Lluny dels fastos de Can Ribot, aquest any l'austeritat va ser-ne la nota obligada. Copa de cava i quatre canapès, que ja està bé. Els discursos del regidor de Cultura, de la directora artística i de l'alcalde també van ser sobris, en durada i contingut: aposta de la ciutat per la cultura, vocació d'obertura cap enfora, satisfacció per la continuïtat del Festival malgrat les dificultats del moment i expressions de gratitud a les institucions, empreses i persones col•laboradores, amb mencions especials a les companyies i al públic. Entre l'auditori d'invitats, a més dels provinents de l'entorn municipal i de les entitats de la ciutat, destacava la presència ostensible de la professió teatral catalana, de la crítica i de mitjans de comunicació, cosa que s'esdevé per primer cop a Mataró i que s'ha d'interpretar com un bon símptoma.
Irina Brook repeteix
Després, a l'Hort del Campaner, es va poder assistir a la representació de 'Tempête!', que Irina Brook ha dirigit a partir de l'adaptació de 'La tempesta' encarregada a Jean-Claude Carrière. L'obra va ser creada a França mesos enrere, però la funció mataronina de dimarts tenia els honors d'estrena a l'estat espanyol. Per tant, un altre mèrit del Festival.
Irina Brook i seva troupe venien precedides per l'exitàs que van aconseguir entre els espectadors mataronins, quan van cloure l'edició de l'any passat amb una versió inoblidable del 'Somni d'una nit d'estiu' que responia al títol de 'En attendant le songe'.
En aquesta ocasió la directora ha volgut abordar una altra obra de Shakespeare que té també connotacions d'irrealitat, de màgia i de joc. Però 'La tempesta' ofereix molta més dificultat. Molts estudiosos coincideixen a dir que aquesta peça densa, curta i tardana és de les més críptiques de tot el repertori de l'autor anglès. El seu argument, a més de ser inversemblant, pot prendre's de maneres molt distintes i cap arriba mai a ser prou concloent. Per això, al llarg dels temps, molts directors que s'han atrevit a posar-la en escena s'han vist en la necessitat d'afegir-hi un plus de creativitat pròpia que sovint els ha portat a peroracions esbiaixades o ampul•lositats excessives i dubtosament motivades.
La Brook en la seva 'Tempête!' fa el contrari. Opta per la desacralització, que no vol dir pas la banalitat. Accentua els topants més lúdics, transforma o simplifica el nombre de personatges i de situacions i fa que la trama sigui menys enrevessada. Però deixa intacta tota la gamma de sentiments, incògnites i reflexions que la peça original pot arribar a suscitar.
Un final sense retorn
Així, Pròsper, el personatge central, no serà pas el duc de Milà, sinó un cuiner napolità a qui el seu germà Antoni va usurpar el més famós restaurant de pasta i pizzes. Enviat amb la seva petita filla Miranda a la deriva, va poder refugiar-se en una illa sense nom, on se'l veu vint-i-set anys després, just el dia que ella en compleix trenta. En aquest temps Pròsper, gràcies als seus coneixements màgics, ha aconseguit tenir dos personatges singulars sotmesos al seu servei: Ariel, un esperit aeri amb anhels de llibertat, i Caliban, un salvatge mig humà que acumula afanys de revenja. Per causes inextricables es dóna la circumstància que passa vora l'illa un vaixell amb Antoni, el pispa traïdor. Els encanteris de Pròsper desfermen una gran tempesta i provoquen el naufragi de l'embarcació i l'escampall dels seus passatgers per les platges properes. D'aquesta manera apareixerà el jove Ferran, un dels nàufrags que figura fill d'Antoni. Miranda se n'enamorarà immediatament, perquè és el primer humà que es fa present a la seva vida, a part del seu pare. Després que Ferran superi diverses penalitats i unes proves culinàries a què el sotmet Pròsper, aquest li dóna el consentiment per al seu enllaç amb la filla. Mentrestant, Trínculo i Esteve, dos eixelebrats procedents també del vaixell, fan conxorxa amb Caliban per carregar-se Pròsper i fer-se els amos de l'illa, però Ariel els esguerra el pla. Al final apareix Antoni errant desconsolat perquè està convençut de ser l'únic supervivent del naufragi. Es retroba amb Pròsper, després amb Ferran i Miranda i, enmig de tanta sorpresa, es penedeix d'haver pres el restaurant al seu germà i consent al casament dels dos joves. Pròsper finalment el perdona, explica que tot ha estat com una ficció teatral i, com que el vaixell no ha tingut cap destrossa, disposa el retorn cap a Nàpols. També allibera Ariel i Caliban, renuncia a les seves arts màgiques i, contràriament a com ho escrigué Shakespeare, en aquesta 'Tempête!' Pròsper decideix quedar-se a l'illa, sol, a esperar pacient la fi dels seus dies.
Pasta, música i rampoines
Potser imbuïda per la cèlebre asseveració del protagonista, quan diu allò que "tots estem fets de la matèria de què estan fets els somnis, i és el somni que encercla les nostres vides", Irina Brook ha subratllat en el muntatge tot el que fa destacar el seu caràcter de joc, de teatre dins el teatre i de somni dintre un somni. Reconeix haver seguit un procés de treball a la italiana, molt col•lectiu, vivencial i gastronòmic. O sigui, divertit i a base de pasta. I confessa també influències de Rossellini i de Fellini. Totes les escenes que recrea les situa en un únic decorat, on un tou de sorra simula la platja i un munt d'andròmines l'habitacle de Pròsper i els seus. Objectes i vestuari semblen de can penja i despenja i el desenvolupament de la història està trufada de tonades, cançonetes i sons de ballarugues de la Itàlia més tòpica, sortides d'una vella gramola. Així com la posada en escena de l'any passat era d'una netedat contundent, aquesta vol jugar amb massa additius i gracietes que acaben fent de llast. El fet que diversos actors doblin personatges produeix moments d'absència, talls de ritme i un marcat alentiment en la representació.
Aquestes observacions no obsten, però, per destacar la bona feina de tots els intèrprets, de procedència cosmopolita i d'accents molt diversos. Principalment la de Scott Koehler, un Ariel d'una gestualitat oportuna,virtuosa i polifacètica, i la de Ysmahane Yaqini, que compon una Miranda frescament ingènua, però animosa i audaç en la defensa de la seva opció amorosa. En qualsevol cas, s'ha d'assenyalar l'interès de la proposta d'Irina Brook i l'encert que significa haver-la portat com a espectacle inaugural. Si 'Tempête!' no és un espectacle tan exquisit com 'En attendant le songe', cosa que és veritat, té sobradament el punt aquell de paladar que obre la gana per continuar assaborint la resta de la programació del Festival. Que és molt suculenta.
