www.totmataro.cat
19 de juliol de 2010
Un espectacle a mida del saxofonista clou el Festival Shakespeare
Cugat Comas
La música va baixar el teló del Festival Shakespeare al mateix lloc on el teatre l’havia alçat el dimarts anterior: l’Hort del Campaner de Santa Maria. Contraprogramat a escala local –curiós, com a mínim– per la projecció pública del darrer episodi del culebrot ‘La Riera’, la posta en escena de ‘Massa soroll per a Shakespeare’ va convèncer. I molt. El cert és que jugar amb Dani Nel•lo per una banda i Carme Portacelli dirigint per l’altra té ben poc d’arriscat, però el que podria haver estat un passatge efímer de connexió entre les lletres del dramaturg anglès i la música jazz heterodoxa va ser força més. Va ser un llenguatge coherent i suggeridor, aprofitat però no estirat i bàsicament pulcre.
Entre versos de les obres i interpretacions i cullerades de posteriori, com dialogant modernitat i el classicisme vigent, les notes d’una banda molt ben orquestada van servir de coixí perquè brillessin sobretot Dani Nel•lo, i també la veu de Miriam Swanson. Del saxofonista cada cop que puja dalt un escenari se n’espera el factor diferencial, perquè se’n coneix la polivalència i les ganes d’arriscar. I ell no es planta davant del públic fins que no ho té tot arrodonit. El ‘Massa soroll per a Shakespeare’ va ser acaramelat. molt net i bàsic amb un Nel•lo juganer, recitador i virtuós amb el saxo. Guia i nervi d’un conjunt on sols el piano va quedar esmorteït, enmig del duo de metall, el contrabaix i una bateria puntillosa. Aquí enmig i sobrant la sobre-actuació cabaretera, la veu de Swanson va lliscar perfectament.
Ni mitja entrada per veure l’epíleg del festival: l’escenografia habitual. I en tot cas els que hi van anar gaudint de la netedat de la proposta, tant de concepte com de resultat. Tot plegat una proposta més que digne, al nivel d’un Festival que ha tingut programació de UEFA i públic de regional preferent. Nel•lo és grandiós però això ja se sabia. Diumenge va tenyir Shakespeare del vermell que cantava i recitava. Del vermell d’un jazz passional però racional. Dels tons del seu característic tupé, tot un segell de qualitat.
