Aix, quina angunieta feia veure La casa de Bernarda Alba al Lliure, ahir, interpretada per vuit gitanes d’El Vacíe –el campament gitano més antic d’Europa– de Sevilla. Tenint en compte que era fruit d’un taller d’integració social a través del teatre, em va semblar fantàstic com a exercici educatiu i social. La companyia TNT es mereix premi per la seva feina, i les actius amateurs –i la majoria analfabetes, cal dir-ho– també, per l’esforç i la valentia de representar una obra de 1936 que en la seva societat encara té un sentit literal. La casa té valor perquè és la punta de l’iceberg de la feina diària amb un col•lectiu marginal. Qui digui que el teatre és només entreteniment, que vingui i ho vegi.
Però l’angunieta venia per una altra qüestió. No vaig entendre per què el personal reia i aplaudia des del minut 1 davant la interpretació de l’àvia ‘boja’ o l’aparició de les ufanoses filles de Bernarda. L’obra no fa gràcia. D’acord que la seva interpretació en alguns moments és volgudament còmica i, fins i tot, irònicament autoparòdica –quan la iaia es posa a vendre clavells al públic per quatre duros–, però no és humor hilarant. I el públic que excepte sis gitanes que vaig comptar era l’habitual de la sala –la germandat progre, pija, moderna, gafapastes, alternativa, teatrera, curiosa i intel•lectualoide, servidora inclosa, esclar– majoritàriament reia sorollosament –servidora no inclosa, esclar– davant les pobretes gitanes, que ‘ho fan força malament perquè no en tenen ni idea de teatre però quin salero!’ Direu que això és mala consciència de primer món, d’acord, però per què la resta del públic no la tenia?
publicat per
Laura Serra
http://blogs.ara.cat/elgrocnomata
www.ara.cat
18 de desembre de 2010
