25 de juny 2011

Ara em toca a mi! per El violinista a la teulada


Fins ara ha valorat gaire bé tothom, però ara em toca a mi!

Quan en Genís (gràcies, Genís) em va parlar per primera vegada d’aquest espectacle no pensava pas que em donaria tanta feina. Poc a poc, i a mesura que anàvem treballant en el text vaig anar descobrint tot un món sota aquella seqüència d’escenes, en totes aquelles històries paral•leles que hi succeeixen, i cada vegada que les revisava, i hi fèiem correccions m’emocionaven. A hores d’ara encara m’emocionen, algunes per la seva tendresa, altres per la seva emoció, i altres per al seva grandiositat.

No cal ni dir què va passar-me quan a tots aquells habitants d’Anatevka els hi vaig poder posar cara, quan els vaig poder sentir cantar, i senzillament llegir i després expressar les diferents cançons i escenes de text, i posar-los moviments. I quan més tard els vaig poder col•locar al davant de l’excel•lent escenografia. Després el vaig poder veure vestits amb el que fins llavors eren esbossos sobre el paper, i finalment poder escoltar les cançons sonoritzades amb cura, i les escenes il•luminades amb tot detall.

Durant cada funció veig el muntatge des del meu lloc, un lloc privilegiat perquè em permet veure al públic i observar les seves reaccions en tot moment, i perquè em conec el muntatge de dalt a baix. I el puc veure com queda en silenci quan canteu TRADICIÓ en un escenari que en pocs moments s’omple de gent, com somriuen quan les filles de Tevie canten MATRIMONIERA, com es belluguen en el seu seient al ritme de SI ARRIBÉS A SER RIC, quan salten de la butaca i riuen amb EL SOMNI DE TEVIE, o quan algun dia he pensat que més d’un pujaria a l’escenari a ballar amb vosaltres durant l’escena del casament (no ens hagués pas costat gaire!), o quan es comencen a emocionar amb M’ESTIMES?, i alguna llagrimeta comença a córrer amb LLUNY DE LA LLAR QUE ESTIMO, i ja definitivament en cauen amb LIVAINA i la seva posterior escena de text.

Però el que més m’impressiona, des del meu punt de vista, és el silenci que gaire bé es podria tallar amb un ganivet amb ANATEVKA. Imagineu-vos l’escena, els que no la podeu veure: Tothom preparat per marxar de casa seva, amb les maletes, abrigats perquè fa fred, il•luminats amb color càlid, retallant-se el perfil de la casa al fons, i amb un cel blau de fred. I tot el cor cantant de forma excel•lent.

El públic es queda enganxat a la butaca.

Però els resultats del muntatge no es poden aconseguir sense vosaltres, tot l’equip del Violinista: equip tècnic, equip artístic, dissenyadors, assessors... tots els qui hi ha treballat d’una manera o altra.

Les crítiques constructives les hem d’acceptar (sempre). Les que ens argumenten què hem fet bé i què malament, i ens aporten o suggereixen possibles solucions. El que no acceptaré mai són les crítiques per criticar. Com diu en Tevie: “quan algú escup al cel, alguna cosa li cau a la cara”.

Valoro molt positivament tot el procés de creació que hem fet plegats perquè heu aconseguit que no em sentís mai sol. Per una banda m’heu fet créixer teatralment fent-me puja un esglaó més, i com diria en Tevie, per una altra banda heu aconseguit que amb el vostre entusiasme mirés de superar-me cada dia...

Treballar en el muntatge amb un grup com en nostre (el grup de treball del Violinista, em refereixo) ha sigut enriquidor per a mi perquè sempre heu fet les vostres aportacions, ha sigut gratificant perquè he notat que valoràveu el que es feia. I ha estat un camí d’aprenentatge i satisfacció perquè he aprés molt de tots vosaltres, i he pogut veure com ho donàveu tot a dalt de l’escenari en cada representació. Només per veure la cara que feu quan acaba cada funció, ja paga la pena comprar una entrada!

Gràcies perquè us heu implicat en un projecte que, poc a poc, a anat agafant forma, color i amb el que el públic, en general, està encantat. És evident que hi ha persones a les que no ha agradat, és lògic (no tothom té la sensibilitat que tenim nosaltres, si em permeteu la broma!)
Gràcies per entendre el grau de compromís que requeríem.
Gràcies per entendre la seriositat i el rigor amb el que volíem treballar.
Gràcies per tenir la paciència de repetir, i repetir... les coses fins que sortien bé.
Gràcies per les vostres aportacions que han fet millorar l’espectacle.
Gràcies per entendre l’engranatge que fa que un muntatge d’aquestes característiques funcioni.
Gràcies per col•laborar sempre que se us ha demanat ajut.
Gràcies per entendre els nostres errors.
Gràcies per la vostra paciència.
I gràcies per ser com sou, perquè això ens ha enriquit a tots!

I ara.. a per les dues darreres funcions !!!
Joan Peran

Encetem temporada, comença l'espectacle!

Amb la celebració de la Festa Major de Manresa,  donem el tret de sortida a la nova temporada del Kursaal.  Us hem preparat una tardor que a...