Ja han passat alguns mesos des que Àlex Rigola ha deixat la direcció del Teatre Lliure, un repte que va assumir amb 33 anys. Ara diu que es dedica de ple a la seva carrera artística i el cap de setmana vinent estrenarà Coriolà al Teatre de Salt, el seu primer muntatge com a director resident del Centre d'Arts Escèniques de Salt i Girona, El Canal, amb el qual ja va fer un laboratori, amb resultats excel•lents.
Com recorda l'etapa al Lliure, ara que hi ha una certa distància?
A tot el que em dedico hi poso força intensitat. Vaig començar telecomunicacions. M'agradava, però hi havia de posar intensitat, i no hi estava disposat, en canvi sí que ho estava en el camp de les arts escèniques. Si no poses intensitat en tot el que sigui a l'entorn de la cultura i l'art, difícilment aconseguiràs sobreviure. Aquesta intensitat fa que em dediqui al que faig actualment, i això evita que visqui de la nostàlgia, perquè tinc la Biennal de Venècia i els meus espectacles. Només sóc nostàlgic d'una cosa, la contínua pèrdua d'innocència que observo en el jovent.
Quina valoració fa de la primera experiència a la Biennal de Venècia?
La Biennal és un festival molt petit, amb un pressupost per sota del de Temporada Alta o el Grec, però amb molt de nom. Venècia, tot i tenir només 50.000 habitants, té dues universitats i és un lloc ideal per a la formació, que és cap on ens encaminem. Jo no volia fer un festival només perquè el venecià veiés teatre, sinó perquè pogués fer alguna cosa més. Vull que es converteixi en un referent en el món de la formació teatral, perquè no hi ha cap lloc al món especialitzat en això. L'experiència de Venècia el primer any ha barrejat formació amb exhibició.
Com ho articula això?
Per a mi és com una àgora, un lloc de debat al voltant de les arts escèniques. Això es fa creant laboratoris, experimentant, provant i fent possible que els participants en laboratoris puguin veure grans espectacles. Això provoca un debat continu sobre allò que veus, parles amb figures internacionals, debats sobre estètica, sobre posicions artístics, com ara la condició dels teatres com a cases d'art. Han de ser un espai d'art o d'idees? Això condiciona la programació, i aquesta, la relació amb la ciutat que l'acull, i et marca el tipus de públic. M'agradaria, i és el meu projecte, aconseguir implicar la Biennal de dansa i música en la consecució de l'objectiu.
No s'hi posa pas per poc...
S'ha d'anar pas a pas; Itàlia és a Itàlia. Els creixements els farem a curt termini, de manera gradual, però jo, com a creador, haig d'apuntar cap a la lluna. Ja veurem després quin serà el camí que em deixin recórrer, però el primer pas, la primera edició, ja és un fet. L'ambició és que les residències i la formació durin tot l'any, no només mentre duri la Biennal.
És un regal poder fer residència en un centre?
En aquests moments estic abocat a la meva carrera artística. Si un centre d'arts escèniques, en aquest cas El Canal, t'acull com a artista, no pots demanar més. He desconnectat molt a gust d'anteriors responsabilitats, i ara puc dedicar tot el temps a pensar en els projectes que faig. Ja no és només una qüestió de seguretat econòmica, sinó que hi ha una gent que creu en tu, amb qui per la seva manera de fer estàs a gust, que et donen espai i no has de pensar en res més que en el fet artístic. Tothom ho voldria, això, i crec que com a mínim tots els centres d'arts escèniques haurien de tenir un resident.
Parlem una mica de Coriolà. Què és el que l'atrau de la peça?
Acostumen a situar-la dins la trilogia romana, en què també hi ha Titus Andrònic i Juli Cèsar [ja les ha posat en escena], i les peces comencen igual: un general arriba de la batalla i, en un tres i no res, es posa el poble en contra. Això explica com en són de perillosos l'èxit i el poder, que et duen a acabar pensant que les teves idees són les idees i que els teus pensament són els bons. Com si l'èxit comportés falta de reflexió, i sembla que és veritat! Els obstacles o les equivocacions provoquen la reflexió i el debat, que s'anul•la en cas d'èxit. El cas de Coriolà, en aquest sentit, és el més extrem.
Quins són els pròxims projectes amb El Canal?
No em pertoca detallar-los. En tot cas, amb en Salvador Sunyer tenim molts camps oberts i ho estem debatent. Hi ha projectes que, a causa de la conjuntura, hauran de ser aparcats, i n'hi ha d'altres que no. El laboratori que vam fer d'Argelers és una mostra del que pot fer El Canal per mi i jo per El Canal i el territori. És un lloc d'experimentació en què joves artistes en fase de desenvolupament treballen amb algú amb experiència, i aquest pot experimentar amb vista a altres posades en escena. Voldria seguir en aquesta línia.
Quin tipus de teatre li agrada?
El teatre, per mi, ha de servir per conèixer una mica més l'ésser humà, per fer-te preguntes sobre ell, però no per voler saber moltes coses, sinó per conèixer-nos a nosaltres mateixos i acabar mirant de ser una mica millors. M'agrada el teatre que acciona en el nostre cap aquells mecanismes que tenen relació amb el bagatge vital, amb l'experiència, que provoquen rebots i paral•lelismes i inciten a la reflexió. Però no només sobre el camí del racionalisme ni només amb el text. També un moviment d'un ballarí pot activar aquests mecanismes. Dependrà de la teva capacitat d'acceptació que frueixis més d'una cosa o d'una altra.
Què és per a vostè el fracàs a l'hora de dirigir?
Començo a acumular un bagatge, no d'èxit, sinó de fracassos. De coses que han pogut ser èxits de crítica i públic, però per a mi, autèntics fracassos perquè no m'han aportat res. La dedicació a una obra no són només els dos mesos que assages. La feina te l'emportes a casa, hi convius, i un espectacle et deixa esgotat. Quan veus que no has evolucionat, que t'has estancat, és un fracàs. El més important en aquesta feina és com jugar amb la tensió contínua entre el que el públic demana i anar una mica més enllà. No pots prescindir del públic, no vull fer un espectacle per al teatre buit ni tampoc elaborar-lo pensant en l'esclavatge de l'èxit de la sala. És pervers!
Quina és la seva posició quant a les retallades en cultura?
No hi ha una posició comuna sobre com s'han de fer les coses; per tant, faré afirmacions només meves. És un error treure un cartell contra les retallades. Aquí tothom retalla de totes bandes. No som diferents. El missatge que es dóna és erroni, perquè l'arrel del problema és decidir quin percentatge del pressupost volem dedicar a Cultura, no quina quantitat. Si no entenem que la cultura forma part de la nostra formació, juntament amb l'escola, la universitat i el bagatge vital, no anem bé. Hem d'aprendre a funcionar d'una altra manera i és important decidir quant volem dedicar a la cultura, perquè cal saber què volem com a país i, si no ho fem, es retallarà cada vegada més. Al Lliure es va obrir un debat, i no me'n vaig acabar de sortir, sobre el continent i el contingut. Sempre he sentit que d'estructura no en puc retallar més, i es treu contingut. Al final tindrem una olla de 100 litres per a només 1 litre de combustible. Cal que hi hagi correspondència, i quan es redueix s'ha d'abaixar tot; no pot ser que sempre ho pagui la creació, la proporció ha de ser correcta.
Ha detectat un cert creixement en la dramatúrgia catalana?
Benvingut sigui! Perquè no és que ara estigui bé, és que abans estava molt fotuda, arraconada i, en aquest sentit, sobretot la Sala Beckett i el Teatre Nacional de Catalunya han fet força feina. És magnífic quan veus, per exemple, que un text de Guillem Clua s'estrena fora del país i ho fa de manera orgànica, per mèrits artístics, no de manera artificial, amb tot el suport econòmic del món perquè hi ha una comunitat autònoma al darrere com ha passat en ocasions, en què ha pagat molts diners per ocupar sales emblemàtiques.
És al nivell del que es fa en altres països?
Per proporció de nombre d'habitants no està gens malament. El nostre país té un nivell d'autoria important i si coneixes els textos que seleccionen agents com ara la Schaubühne i el Royal Court, que són els millors en aquest àmbit de descobrir nous dramaturgs, veus que hi ha textos catalans que no tenen res a envejar. Ara bé, això no és Catalunya contra el món.
publicat per
Dani Chicano
foto : Joan Sabater
http://www.elpuntavui.cat
19 de febrer de 2012
