publicat
per
29 de juliol de 2013
Mercè Miralles
Foto : Josep Aznar
Els textos i les actrius, brillants. Bell i ple de
desassossec, amb algun toc irònic
“Una dona que no és estimada és invisible...” És una de les
frases que Carmen Machi, dins de la pell de Maguerite Yourcenar, va pronunciar
divendres a l'estrena de Fuegos. A l'amfiteatre del Grec, les quatre actrius,
sobre una escenografia senzilla de passeres, sorra i aigua, es projectaven
sobre la pedra. Machi-Yourcenar va invocar tres dones que formen part de la
història per parlar amb elles de l'abandonament. De quan l'estimat se'n va,
però no pas per descansar a la tomba freda, sinó per buscar l'escalf en algú
altre. Els textos, brillants, les actrius –Carmen Machi, Cayetana Guillén
Cuervo, Nathalie Poza i Ana Torrent–, també. Bell i ple de desassossec. Amb
algun toc irònic, per desgreixar tanta sofrença, això sí. Machi-Yourcenar,
afectuosa, feia parlar els seus personatges. I mentre elles es rebolcaven en la
ràbia, la desesperació, la frustració, els intercalava, de tant en tant, un:
“Seria tan avorrit ser feliç...” Feia una cantarella compassiva que feia
somriure. Una gran labor de dramatúrgia de Marc Rosich i de direcció de Josep
Maria Pou, al servei d'una obra complexa, per la seva càrrega literària de
primer nivell. Fer acció teatral de tant pensament i emocions interiors que es
mouen fent cercles...
Yourcenar es fa passar –millor empassar– el dolor d'un amor
a base de creativitat, parlant amb els seus personatges. Està convençuda, o
així ho creu, que la felicitat és més aviat impossible, i en tot cas, que es
construeix sobre la desesperació. Salpebrant amb sarcasme intel·ligent,
Machi-Yourcenar fa avançar la peça, mentre les heroïnes parlen des de les
vísceres i s'exculpen de la seva situació, a la qual es van veure abocades per
aquells a qui estimaven. Aquest exculpar-se es pot traduir en un “per què a
mi?” Per un “no val la pena estimar...” Per un “van ser ells els que em van
portar fins a aquest punt sense retorn, sense un demà suportable”. L'exculpació
du la culpa a les entranyes. Fins a quin punt aquestes dones, totes les dones,
tots els homes, són víctimes pel fet d'entendre el món i entendre's a si
mateixos, exclusivament, a través de la mirada d'un altre? Una dona, un home,
són invisibles si no són estimats... Ara bé, cal fer una rendició incondicional
d'un mateix?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada