Direcció: Joaquim Oristrell
Veure totes les crítiques de l'espectacle
Un acte d'amor cap a la gran pantalla
publicat
per
Andreu Sotorra (Clip de Teatre)
15/07/2013
Una barreja de
vodevil i musical i, de fons, el típic embolic de família que és prudent que no
es desveli del tot El cineasta Joaquim Oristrell ha agafat les primeres 9
maletes que va carregar teatralment a la Sala Muntaner aquesta temporada i ha
reconvertit la seva vena cinematogràfica i televisiva en vena escènica, però
sense defugir el món que, potser com als dos principals protagonistes d'aquesta
comèdia, ha estat també fins ara el seu ofici i la seva vida.
No ens enganyem, l'espectacle Tots fem comèdia és una
barreja de vodevil, en el bon sentit del terme, i de musical, també en el
millor sentit del terme, amb el quals Joaquim Oristrell fa un homenatge a la
seva passió: el cinema. Un homenatge que, en certs moments, sembla un rèquiem
per un art que trontolla —com el de tota la família de la cultura—, però que és
també un acte d'amor cap a la gran pantalla, la del romàntic blanc i negre, i
el pati de butaques a la sala fosca.
Poques vegades se senten tan interpel·lats els espectadors
per un espectacle que els obliga a discernir entre la combinació de diversos
registres sota l'excusa de la comèdia. I esclar que la comèdia hi és, però en
conjunt acaba dominant el cinema dins el teatre en una obra que no només és
intemporal sinó que té contingut universal per repetir temporada aquí després
de l'estiu i per obrir-se fronteres més enllà de la Rambla.
¿Sorpreses? Totes les que vulgueu i més! Per exemple, el
director musical Joan Vives —llarga trajectòria des de Dagoll Dagom a La
Cubana, per esmentar només dues marques amb denominació d'origen— en directe,
sol a l'escenari, al piano i... debutant —que jo sàpiga— com a cantant en un
paper al marge de la trama que es podria dir de mestre de cerimònies.
I encara més: la parella d'actors ja madurs, Jordi Bosch i
Ferran Rañé, en diversos tête à tête, com dos clowns seriosos que passen de la
terra al cel sense oblidar la passió per la càmera. I l'altra parella jove:
l'actriu Nausicaa Bonnín —que fa doblet de paper com a filla del guionista i
com a mare i actriu— i l'actor Peter Vives, fill del director, els dos, fills
per part de pare —o hauríem de dir de pares—, dels dos protagonistes que els
passen sisplau per força el relleu cinematogràfic, una mica per necessitat i
una altra mica per herència.
Tot l'espectacle combina les escenes dialogades amb els
intermedis cantats. A més de Joan Vives, tothom hi posa la veu cantant, tot i
que aquí cal dir que és una veu que continua dialogant amb entonació, que ja se
sap que qui canta els seus mals espanta i que cantant també s'entén la gent, ni
que el cantar no faci perdre l'interpretació dramàtica, que és quan tots quatre
se'n surten millor.
Joaquim Oristrell elabora un guió que no deixa temps al respir.
I l'insereix en una presentació de pel·lícula amb títols de crèdit inclosos,
però també com a escenografia de fons en imatges en blanc i negre que fan que
l'escenari estigui durant tota l'hora i mitja de l'obra gairebé pelat, tret
d'alguna butaca de braços, una cadira de directiu o una rastellera de butaques
de platea.
Al fons, l'ambientació s'explica cinematogràficament, de tal
manera que no hi ha mai imatges fixes sinó que el lleu moviment crea tant
escenes interiors com les de l'apartament dels dos joves, com escenes de gran
amplitud com la de la conversa al moll, davant d'un restaurant xinès, amb
l'arribada d'un vaixell que atraca a la vora dels personatges; o l'escena a
l'andana del metro, amb un joc del cinema quasi Buster Keaton en el qual es
confonen els personatges de carn i os i el comboi que passa rabent per
l'estació.
¿I la trama? Doncs, una mirada irònica, distanciada, també
escèptica i una mica amarga sobre la realitat de l'èxit i el fracàs, sobre el
pas inevitable del temps, amb salts en flaixback des de l'actualitat a trenta
anys enrere —passant pel 2000, el 1981, el 1979...—, sobre l'enfrontament
generacional de pares i fills, sobre l'amor i l'odi, sobre el món del cinema
per dins, sobre la incertesa de la parella jove davant del futur, sobre una
manera de fer cinema nova que ha arraconat els dos protagonistes, el director
de cinema i el guionista, autors de mitja dotzena de pel·lícules d'èxit
comercial, que creuen ara que han escrit la millor comèdia de tots els temps
quan ja han arribat a la seva maduresa i que no hi ha cap productor que els la
compri fins que s'empesquen que siguin els seus respectius fill i filla els que
es presentin com a autors del projecte... amb uns quants retocs, esclar, que
capgiren del tot la idea original.
I de fons, el típic embolic de família que és prudent que no
es desveli del tot per respecte als espectadors i que dóna l'oportunitat a
l'actriu Nausicaa Bonnín de desdoblar-se en diferents registres, des del de la
filla desmenjada, a l'actriu ja madura caiguda en secundària de repartiment, a
la dona separada que ha passat de ser la parella del guionista a la parella del
director sense oblidar mai del tot el guionista, o el de la protagonista
dramàtica de ficció en una escena profunda que deixa en silenci l'auditori, en
un impasse entre l'humor entre tendre i agre i algunes de les escenes més
esbojarrades, com si algú hagués cridat de debò: "Silenci, es roda!"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada