Jordi Bosch i Jordi Boixaderas fan petar el públic amb 'El
crèdit'
publicat per
www.totmataro.cat
23 de setembre de 2013
Comas Soler
Ja se sap que, en l'imaginari popular, el grau màxim de
l'engany s'expressa amb aquella frase feta que relaciona el portar banyes amb
gratar-se la butxaca. Ara bé, si el súmmum de la deslleialtat no ens
l'afiguréssim en termes sexuals sinó de diners, llavors en lloc d'evocar un
llit adúlter el més probable és que penséssim en una institució bancària. Ben
mirat, aquesta associació d'idees no és gens infundada. Ans al contrari, es
basa en l'experiència col·lectiva de munts de clients convertits en damnificats
pel bandidatge legal que han estat practicant bancs i caixes durant anys. A Mataró, també és sabut, som
assenyalats pel trist rècord perpetrat per l'entitat dels Dòries i els
Iberns.
Més enllà de la penosa realitat mataronina, però, d'aquesta
transposició presumpta entre la cosa carnal i la financera Jordi Galceran en fa
una barreja suculenta per orquestrar l'argument de 'El crèdit', la comèdia que
s'acaba d'estrenar a Barcelona, a La Villarroel, i que té tots els números per
convertir-se en un dels grans èxits de la temporada que ara comença. Jordi
Bosch i Jordi Boixaderas en són els protagonistes, dos noms que, facin el que
facin, són garantia de resultat lluït. A sobre, l'ha dirigida ni més ni menys
que Sergi Belbel –fins ara capitost del Teatre Nacional de Catalunya– que hi ha
abocat bona dosi de murrieria.
Embolics i rialles
Jordi Galceran, el celebrat autor de 'El mètode Grönholm' i
el més recompensat dels escriptors teatrals en actiu del nostre país, aprofita
amb oportunisme l'actualitat de les insídies bancàries per presentar-nos
l'enfrontament que s'origina entre un usuari que va a demanar un préstec i el
director de l'agència quan aquest li denega perquè no aporta cap garantia. El
ganxo principal de la trama, a més dels mil i un embolics que van esclatant,
consisteix a suscitar en el públic la il·lusió que per una vegada serà el
representant del capital el que resultarà ensarronat.
No és que Jordi Galceran pretengui recriminar els abusos de
la banca o, encara menys, fer un al·legat d'implicacions socials, no. Aquest no
és el seu estil, ni en aquesta obra ni en cap. Ell simplement s'empesca una
situació que li dóna joc per muntar una bona comèdia d'embolics. En una primera
part delirant i del tot rodona va enredant la troca amb ironia, a base d'anar
lligant gags amb diàlegs àgils i ocurrents. La resolució és magnífica, la
interpretació també i les riallades dels espectadors no paren ni un moment.
Dos mestres de la interpretació
Paradoxalment, a la segona part i a l'epíleg, quan tot és
més estirat i la jugada peca d'alguna reincidència, és quan Bosch i Boixaderas
fan valer la seva condició de cracs de l'escena i com que se la saben llarga
aconsegueixen que s'aguanti la conya de les successives seqüències. Així
continua amb eficàcia l'exultació enriolada de tota la gent que omple a vessar
el teatre. Realment l'actuació dels dos Jordis és una demostració de mestria
perquè porten la comicitat fins a l'extrem i arriben a passar amb equilibri
subtil l'estreta maroma que la separa del grotesc.
Per cloure la síntesi, d'aquest muntatge de 'El crèdit'
també cal destacar que l'expertesa compartida per l'autor, el director i els
actors permet una posada en escena efectiva i mòdica, que altrament hauria
hagut de comptar amb un elenc més ample i dispositius escenogràfics de la
complexitat que demana un vodevil. I com que aquí no es pot explicar massa més
de l'obra sense trair el seu entrellat de banyes i extorsió, s'avisa als
admiradors del nostre compatrici Jordi Bosch –que a Mataró som multitud– que faran
bé d'anar corrents a veure'l a la sala barcelonina del carrer de Villarroel,
perquè l'indefectible triomf que segur que tindrà, farà que es mantingui en
cartell allà per un perllongat període de temps.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada