publicat per
www.totmataro.cat
24 octubre de 2013
Comas Soler
Devessall d'espectacles remarcables al festival Temporada
Alta
Havent deixat enrere la inauguració i les propostes més o
menys preliminars, Temporada Alta ha superat ja la tercera setmana de
recorregut i ha entrat de ple en una embranzida d'espectacles a dojo: una
dotzena de propostes teatrals de format, gènere i procedència diversa, música,
dansa, cinema, tres muntatges per al públic infantil, la contrarellotge de
creació d'escenes en 24 hores, el Torneig de Dramatúrgia... i més. Un no parar,
això és el festival gironí!
De Filippo: malson de postguerra
Divendres, 11 d'octubre, aterraven al Teatre Municipal de
Girona els quinze actors i actrius del Teatri Uniti de Nàpols encapçalats per
Toni Servillo. Combinant simplicitat escenogràfica, interpretació bigarrada i
una versàtil modulació de tons que anaven des del xiuxiueig fins a l'esgarip,
van representar-hi 'Le voci di dentro'. Aquesta és una peça d'Eduardo De
Filippo (1900-1984), un dels homes de teatre més singulars que ha produït el
segle XX. Va ser dramaturg, actor, director i empresari. Comparat sovint amb
Molière, fou la personalitat amb més consideració de l'escena italiana de
l'època. El seu és un teatre popular, que sap arribar a tothom sense
desvirtuar-ne la qualitat, perquè aconsegueix convertir en matèria artística
les contradiccions presents en els comportaments de la gent. Emmarcats de
manera realista en l'ambient napolità que ell coneix a la perfecció, els
arguments d'Eduardo tenen sempre una significació social, plantegen dilemes
entre l'individu i la col·lectivitat i fan burla de la hipocresia i d'altres
febleses de la condició humana.
'Le voci di dentro' es va publicar l'any 1948, poc després
de la guerra mundial. A diferència dels textos escrits prèviament que es
decantaven més cap a la comicitat, es tracta d'una obra en què l'autor hi
reflecteix un sentiment de desencant motivat pels estralls que el conflicte
bèl·lic va causar en la vida i en la consciència de moltes persones. És una
comèdia, sí, però amarga. El protagonista, Alberto, confon somni i realitat i
està persuadit que a casa dels seus veïns, els Cimmaruta, s'ha comès un crim i
han amagat el cadàver. Ho denuncia a la policia, que disposa la detenció de la
família sencera fins que s'aclareix l'equívoc. L'important, tanmateix, és que
malgrat el caràcter infundat de l'acusació, l'incident oníric posa al descobert
un joc creuat d'infidelitats, sospites i rancors de tothom contra tothom. Amb
aquesta trama de malentesos, De Filippo reflexiona agudament sobre la misèria
moral de la societat italiana de postguerra. Una paràbola molt ben donada per
la companyia de Toni Servillo, en un compendi de pràctica teatral entranyable.
Un Strindberg entre plató i teatre
Provinent del Brasil, dissabte 12 d'octubre es va poder
veure en una de les sales del Canal de Salt la primera de les produccions
vingudes de l'altra banda de l'Atlàntic que aquest any acull Temporada Alta. Es
tracta de 'Julia', una suggestiva adaptació feta per Christiane Jatahy de
l'obra 'La senyoreta Júlia' que August Strindberg (1849-1912) va escriure a
finals dels segle XIX i que està considerada la primera tragèdia naturalista
del teatre suec. Jatahy és una de les directores més interessants de l'escena
brasilera actual. Manté una línia de treball que experimenta combinacions
innovadores entre el llenguatge teatral i el cinematogràfic i aquesta és la
primera vegada que ho fa a partir d'una peça clàssica. El resultat,
curiosament, aconsegueix subratllar la vigència contemporània de la tensió
dramàtica que Strindberg va saber imprimir en el seu text. Si a l'original ja
hi eren presents la confrontació de classes, la pugna entre sexes i les seves
implicacions psicològiques i socials, a 'Julia' s'hi afegeix la discriminació
racial, que en el context brasiler té especial rellevància. Totes dues versions
contenen, però, la mateixa conclusió obsessiva: la impossibilitat de l'amor
enmig de relacions de domini.
L'atractiu del muntatge radica en la mixtura constant que
Jatahy sap compondre al llarg de tota la funció, jugant molt bé a intercalar
seqüències directament escenificades pels dos intèrprets amb d'altres de
projeccions videogràfiques prèviament enregistrades i encara d'altres gravades
en temps real en el mateix moment que els actors les representen. Un espai
escènic canviant, amb diversos àmbits i contorns, i unes pantalles mòbils on es
visionen els fragments de vídeo constitueixen l'artifici adient perquè la
proposta atrapi l'espectador. Interessant.
Els Joglars, ni suc ni bruc
Amb el Teatre Municipal ben ple, divendres dia 18 hi havia
expectació per assistir a la funció única de 'El coloquio de los perros' que
significava el retorn de Els Joglars a Catalunya després de set anys d'absència
per síndrome de simulació paranoica d'exili. El muntatge és el primer de la
companyia des que Ramon Fontserè ha substituït Albert Boadella en la direcció.
Pren el títol, el nom dels seus dos protagonistes i uns escassos elements
argumentals d'una de les 'Novelas ejemplares' que Miguel de Cervantes va
publicar ara fa quatre-cents anys. Res més. Per això pretendre que es tracta
d'una adaptació de l'obra de l'il·lustre escriptor és una conya. I el que costa
d'entendre és que aquesta producció, que ve de les Espanyes, compti amb el
marxamo i els calerons de la Compañía Nacional de Teatro Clásico que és
l'organisme oficial encarregat de la preservació i difusió de la literatura
dramàtica del segle d'or castellà.
En aquest 'Coloquio' situat en el temps actual, Cipión i
Berganza són dos quissos, mascle i femella, que poden enraonar durant una nit
amb el guarda de la gossera on estan tancats. Com en el text original, es valen
d'aquesta facultat insòlita i efímera per repassar la seva vida i retratar
críticament els humans amb els que els ha tocat conviure. Però són molt poques
les frases i les idees aprofitades de Cervantes, per mala sort. Perquè Els
Joglars, que es veu que encara no s'han tret de sobre els rampells d'en
Boadella, semblen només un mal calc d'ells mateixos en muntatges anteriors, i
no pas precisament els millors. El guió que en resulta és una mena de refregit
que no s'aguanta, amb acudits suats i grollers i amb personatges i situacions
molt tòpics. Res té solta ni volta. Ni en Fontserè, un actor tan virtuós fent
paròdia, té ocasió de lluir-se en aquesta posada en escena de saldo. Una mala
broma amb regust d'enganyifa, perquè la companyia té demostrat que dóna per
molt més.
Montserrat: recerca incerta de la mare
La tarda de l'endemà, dissabte 19 d'octubre, a la sala
petita de La Planeta, va ser el torn d'una altra producció procedent de
Llatinoamèrica. Aquest cop es presentava 'Montserrat', de la troupe mexicana
que respon al nom de "Lagartijas tiradas al sol", un col·lectiu que
promou experiències teatrals a l'entorn de la biografia, la documentació i la
història. Fa dos anys ja havia estat a Girona i havia sorprès molt positivament
al públic del festival amb el seu muntatge 'El rumor del incendio'.
'Montserrat' és una obra de petit format presentada a més
amb gran senzillesa de recursos escènics. La seva dramatúrgia adopta la forma
de dissertació i continua estirant el fil temàtic de la memòria documental a
través d'una crònica familiar que en el fons planteja la disjuntiva entre
veracitat i tergiversació. Gabino Rodríguez és el creador, director i intèrpret
únic de la peça. El relat que construeix gravita a l'entorn de la figura de la
seva mare, suposadament morta quan ell encara era petit. Amb fragments de
records, escrits, fotografies i converses, arriba a la conclusió que encara és
viva i decideix que ha de trobar-la. La conseqüència serà el periple que es veu
obligat a fer per mirar de comprovar la certesa de la seva intuïció. Al
capdavall, el recorregut té un final sorprenent i obert que deixa l'espectador
ple de preguntes que quedaran sense resposta, però amb el convicció que no hi
ha una veritat absoluta, sinó diferents mirades que la construeixen. Un cop més
el treball de "Lagartijas" ofereix una forma de teatre diferent, molt
vinculat amb la realitat actual del seu país. Malgrat prescindir de dramatismes
i proclames, és compromès, vital i suggerent. Un altre tret peculiar radica en
el caràcter sintètic del seu plantejament i realització. Tot sembla com d'estar
per casa, però s'hi percep una feina minuciosa i cuidada. Que tornin.
Confidències de l'ofici d'actor
El mateix dissabte al vespre, a l'altra sala de La Planeta,
Maurice Durozier, donava vida a 'Paraula d'actor' seguint una fórmula ja experimentada a la programació de
Temporada Alta: la de figures destacades de l'escena que protagonitzen
espectacles, com si fossin xerrades més o menys formals, amb reflexions sobre
el seu ofici i la implicació del teatre en la seva vida. Fa tres anys per
exemple, en el mateix escenari, l’actor anglès Michael Pennington va parlar
sobre vivències amb obres de Shakespeare.
En la proposta presentada ara, Durozier, cèlebre component
del Théâtre du Soleil d’Ariane Mnouchkine, dedica noranta minuts a resseguir la
pròpia trajectòria vital vinculada a l'art de l'escena. I ho fa de manera viva
i amable. Amb un senzill joc de preguntes i respostes amb la seva filla Aline,
comença narrant els orígens familiars i professionals. Nascut a Perpinyà d’una
nissaga d’actors ambulants, explica com va aconseguir el seu primer paper d’una
forma gairebé casual. Havia de representar un jove revolucionari brasiler i el
fet va ser-li com una revelació que el va lligar per sempre més a l'activitat
dramàtica. Després repassa esdeveniments o circumstàncies de la història del
teatre, des del caràcter religiós del seu origen o la importància de la
màscara, fins a l’aparició dels moviments trencadors apareguts cap als anys setanta
del segle passat. També fa referència a anècdotes viscudes i a la seva relació
amb Mnouchkine i la participació en el projecte de treball teatral que ella
encapçala amb una comunitat de setanta persones i un procés de creació
col·lectiva molt particular. Altres comentaris els dedica al paper del director
o a les contradiccions de l'actor entre l'inevitable narcisisme i la
generositat necessària per donar vida al personatge, renunciant a ser ell
mateix. Per això, diu, es tracta d'un ofici gairebé indefinible, que només es
pot encarnar d'una forma intensa i distintiva.
És així com 'Paraula d'actor' acaba essent sobretot un
testimoni amè d'amor al teatre que conjumina bé elements d'experiència
estrictament personal amb consideracions de valor universal. Un espectacle que
troba la complicitat del públic perquè Durozier l'escenifica amb una murrieria
convincent i el glossa mitjançant una gestualitat subtil i un català de més
enllà dels Pirineus cuidat, pausat i molt particular.
