publicat per
21 abril de 2014
Juan Carlos Olivares
El Châtelet estrena una nova i brillant producció del
musical de Sondheim
A pril in Paris, una bona cançó de Vernon Duke i una
pel·lícula amb ganxo al servei de Doris Day. Efectivament, és abril i això és
París. Ni rastre d’una cúpula de partícules que enterboleixi el blau del cel.
La metròpoli s’exhibeix. A l’Hôtel de Ville l’alcaldessa gaditana llueix la
seva banda tricolor acabada d’estrenar. Llueix i brilla el pont d’Alexandre
III, blanc i daurat. Fins i tot els cambrers del restaurant del Grand Palais es
mostren afables, malgrat l’enrenou d’un casament que se celebra discret al
reservat. Un d’aquests dies que podrien explicar la fascinació de la cultura
popular americana per la capital francesa. El París musical i en tecnicolor d’
Una cara amb àngel ( Funny Face ), Un americà a París, La bella de Moscou o Els
senyors prefereixen les rosses. En qualsevol moment podria sonar un tema de
Porter o Gershwin.
La relació artística de Stephen Sondheim amb París no és tan
estreta, però des de fa quatre anys el Théâtre du Châtelet (imperial pastitx
neorenaixentista de la reforma de Haussmann) s’ha entestat a estrenar cada
temporada una nova producció del seu repertori. Totes dirigides per Lee Blakeley. A Little
Night Music, Sweneey Todd, Sunday in the Park with George i ara Into the Woods.
El Châtelet, amb el seu eclecticisme de qualitat. En una mateixa temporada
conviuen un My Fair Lady dirigit per Robert Carsen, una reposició d’ Einstein
on the Beach, de Philip Glass, i La pietra del paragone, de Rossini. Teatre
públic -de pressupost municipal- que es pot permetre tenir al fossat una
generosa orquestra impensable en qualsevol sala del West End o de Broadway. Les
partitures sonen d’una altra manera, encara que algun purista diria que no
millor. Però s’agraeix la magnificència del so quan han passat les primeres
notes que acompanyen el freudià I wish, que després pesarà com una llosa sobre
els personatges de conte d’Into the Woods.
Explica Sondheim a Look, I Made a Hat, que aquest musical
basat en les recopilacions dels germans Grimm va néixer amb l’última frase que
un pintor exclama davant el llenç en blanc a Sunday in the Park with George :
“Hi ha tantes possibilitats!” I entre aquestes possibilitats, per què no un
musical amb l’encant de The Wizard of Oz ; per què no incorporar el fantàstic,
les aventures de la Ventafocs, la Caputxeta, Rapunzel, en Jack de les mongetes
màgiques, una bruixa, i també un forner i la seva dona que només volen tenir un
fill; per què no passar-ho pel sedàs del subconscient col·lectiu de Jung; per
què no fer que es relacionin entre si com a La ronda de Schnitzler; per què no
fer del bosc un lloc d’iniciació i transformació; per què no fer del primer
acte una farsa i del segon un melodrama. Preguntes que Sondheim es va fer amb
James Lapine, l’autor del llibret. El resultat de totes aquestes possibilitats
es va materialitzar el 1987 en una producció americana ja mítica dirigida pel
mateix Lapine.
D’aquesta posada en escena que tenia l’aparença d’un llibre
desplegable tridimensional, Blakeley en recupera l’estètica del conte
tradicional i algun element que ha quedat en la memòria, com el decorat
giratori, també rescatat per la fallida versió de Dagoll Dagom. En canvi, la
manipulació dels titelles dels animals amb les tècniques del bunraku japonès
-un gran treball de Max Humphries- està inspirat en el muntatge, també molt
celebrat, estrenat el 2010 a l’Open Air Festival de Regent’s Park a Londres.
Però si d’alguna cosa pot presumir aquesta producció del Châtelet és de la
impressionant il·luminació d’Oliver Fenwick. Es deu al seu talent la sorpresa
que produeix la primera visió del bosc: infinit, tenebrós, màgic, un lloc en el
qual pot passar qualsevol cosa, fascinant o terrible. Només cal afegir-hi un
repartiment vocalment incontestable i una direcció musical brillant per sortir
del teatre convençut que la cultura popular també pot ser una experiència
exquisida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada