publicat per
www.elperiodico.cat
12 abril de 2014
L'actor celebra al Teatre Condal 50 anys de professió amb
l'obra 'Fer riure és un art'
Els seus companys de pupitre van ser el seu primer públic.
Es trencaven de riure amb la seva manera de declamar versos. «Sempre em treien
a mi per recitar-los, els feia gràcia, em sortia així». Anys després, ja sobre
les taules, va descobrir que els espectadors celebraven més els seus gestos
còmics que els dramàtics. I això que alguns s'entestaven a explotar el seu
costat salvatge. Ricardo Salvat, per exemple, en la seva versió de Faust, el va
convertir en el Mefistòfil amb més àngel de l'orbe («no em sortia gens
demoníac») i li va brindar el Manelic de Terra Baixa, a qui va dotar d'un halo
de simpatia inusual.
El 10 de setembre de 1983 el seu somriure es va congelar.
Apareixia «com un estaquirot» en la presentació del programa inaugural de la
Televisió de Catalunya. No era ell, assegura. Estava posseït. «Tenia molts
nervis, molta tensió, era una gran responsabilitat. És l'única vegada en la
meva vida que he sortit seriós, més seriós que una tortuga». Mai més.
Va canviar de registre i als anys 90 va iniciar el celebrat
idil·li artístic amb Paco Morán. Van batre rècords amb La extraña pareja. «Jo
mai he estat malament amb ningú, però al principi amb Paco van saltar espurnes.
Vam estar a punt de deixar-ho, fins que vam decidir acceptar-nos, sortir a
escena a jugar. Llavors va sorgir el feeling. Rèiem molt dins i fora del
teatre». Eren, com al títol, una estranya parella. «Completament diferents en
el tipus d'humor, cultura, llenguatge... Ell, solitari i esquerp. Jo, amb sis fills i problemes per un tub. '¿Però
com pots viure així?', em deia».
L'actor cordovès li va ensenyar a moure's com una vedet, i a
untar les torrades com un senyor, a La jaula de las locas. Van continuar el
filó amb ¡Mamaaá!, Matar al presidente... Després de la malaltia de Morán, va
passar als braços de Lloll Bertran, amb qui ha protagonitzat Óscar, una maleta,
dos maletas..., Sí, primer ministre, El joc dels idiotes o Don Juan Tenorio.
RECONEIXEMENT
La seva gràcia i les seves improvisacions, que han estat el
maldecap de més d'un director (admet algunes bronques, com quan va decidir
carregar-se el tercer acte d'El joc dels idiotes perquè no funcionava),
segueixen alimentant un públic rendit. Però ell lamenta la falta de
reconeixement al seu treball. «Tot actor còmic porta felicitat a la gent, i
m'agradaria que hi hagués també un reconeixement social o intel·lectual. Mai
ens donen Goyes, Gaudís o Oscars, com passa amb les pel·lícules de Woody
Allen», addueix el doblador del cineasta.
En la pel·lícula de la seva vida, Pera intenta treure-li la
punta d'humor fins i tot als drames. «No hi ha res, per dur que sigui, que no
es mereixi un somriure», postil·la. «Fins i tot en un enterrament, si s'hi fa
una pinzellada divertida, un gest o una paraula... M'ho agraeix fins i tot el
mort».
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada