publicat per
www.ara.cat
6 abril de 2014
Santi Fondevila
A casa (Kabul) és la primera part d’un díptic del dramaturg
nord-americà Tony Kushner estrenat el 2001 a Nova York i que vam veure el 2008
al Romea i en castellà amb el títo l Homebody/Kabul però que funciona
independentment a les mil meravelles. Vicky Peña ha traduït de l’anglès l’obra.
No perquè sí. Ho necessitava. N’estic segur: era un paper per a ella. Perquè és
ella qui dóna vida a una dona londinenca d’uns 50 anys a qui li agrada viatjar
i que està fascinada per l’Afganistan. Una dona d’avui, amb un marit que la
ignora, que pren antidepressius i que, tal com ella diu -provocant el somriure
dels espectadors-, si la trobéssim miraríem de fugir perquè és massa clara,
massa directa, massa sincera. Amb això no hi estem d’acord: el seu monòleg
zigzagueja constantment entre el seu món -el nostre- i la història d’una
cultura ancestral, atàvica i plena de guerres i violència.
És justament això el que nodreix un text en què les
paraules, les idees i la depressiva realitat es donen la mà en una mirada
eminentment política sobre nosaltres mateixos, sobre la nostra ridícula, o no,
existència. Sí, ens agrada escoltar aquesta dona asseguda en una cadira al
costat d’una taula. Sí, fruïm escoltant Vicky Peña: ens atreu amb la dicció, la
gestualitat, la convicció i les emocions que ens regala amb cada gest. I caiem
rendits. L’escoltaríem més estona! El que llegeix a la vella guia de viatges
sobre el Kabul d’abans de Jesucrist, terra prenyada de sang, i el que li passa
pel cap en cada moment, somni o record. Un text brillant i una interpretació
molt difícil, només a l’abast d’una actriu com ella. I dirigida per Mario Gas,
una garantia. Magnífic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada