Pallassa internacional

publicat per

http://www.elpuntavui.cat

26 de juny de 2014

Ivette Ballesteros

Pepa Plana sempre riu i sempre fa riure. Ara, la seva dedicació i passió pel món del circ s'ha vist reconegut amb el Premi Nacional de Cultura Foto: JORDI PUIG / EL 9 NOU.

Pepa Plana, nascuda a Valls (l'Alt Camp), sempre porta el nas de pallasso a la bossa de mà. Diu que és la màscara més petita però que en el moment que t'absorbeix ja no hi ha marxa enrere. A ella, la va captivar fa 20 anys. Assegura que la professió de pallasso, si no existís, caldria inventar-la. Plana forma part de l'organització no governamental Pallassos sense Fronteres, ha estat l'organitzadora del Festival de Pallasses d'Andorra per reivindicar la figura femenina en aquest ofici, ha estat a l'elenc del Cirque du Soleil i ha rebut el Premi Nacional de Cultura que concedeix el Consell Nacional de Cultura i de les Arts. D'aquí a poc estrenarà nou espectacle, Despistats.

Fa poc li han donat el Premi Nacional de Cultura. Què ha significat per a vostè?

Primer una gran sorpresa, en majúscula, i després una gran satisfacció personal. T'esperes que algun dia et donin un premi, ni que sigui per la teva trajectòria, però el Premi Nacional de Cultura de veritat que no me l'imaginava gens perquè no és un premi específic de circ. En el moment que me'l van donar em vaig sentir plenament agraïda perquè s'estava reconeixent un ofici, que és el de pallasso i a més en femení. Si es reconeix la feina de pallasso vol dir que som imprescindibles com a element cultural.

El reconeixement també ha fet més visible la figura de la pallassa.

Sí. Per sort les coses estan canviant i en una programació normal cada vegada hi ha més pallasses. Fem el mateix que els pallassos però hi donem el punt de vista femení. Vull creure que no som tan bèsties... A vegades els homes no miren pel retrovisor i tiren endavant sense miraments. Les dones tenim més capacitat de ser conscients de l'entorn. Per normalitzar aquest fet, vaig organitzar durant cinc anys el Festival de Pallasses d'Andorra. El que no m'agrada és que en aquest país, en els àmbits destacats, hi ha lloc per a una persona i prou. Un pintor, un escultor... En el meu camp ets capaç de dir-me tres noms de pallassos catalans? T'asseguro que n'hi ha molts.

Quan vostè va començar era estrany veure una dona fent de pallassa.

Tothom em deia que no hi havia circuit, que no hi havia dones pallasses… Però vaig anar tirant endavant. Durant 10 anys havia fet d'actriu i anava fent diversos intents però en el moment que em vaig posar el nas... Va ser molt bèstia. Va arribar un moment que no hi havia marxa enrere. No em va ser difícil perquè coneixia el circuit i les complicacions. Em vaig presentar a la Fira de Teatre de Tàrrega i vaig continuar vuit mesos a la Sala Muntaner de Barcelona amb Josep Maria Coll. Això va ser un gran aparador.

Els espectacles Giulietta i Hatzàrdia li van obrir les portes a l'Estat espanyol i a l'Amèrica Llatina.

Van ser uns inicis bastant rodats. Era un moment efervescent. Actualment és més complicat, no només per la crisi econòmica. Tot el que s'havia construït de cultura teatral, programacions estables... s'ha aturat, i és perillós. A tots els pobles s'han construït auditoris, teatres, sales... Tot amb diner públic, i és genial, però estan buits. Serveixen per fer mítings polítics i això no és cultura. Un poble que no cuida la seva cultura és un poble malalt.

Per motius com aquest... Ara cal fer més riure que mai?

Sí, cal fer riure i sobretot fer despertar. S'ha de ser més bufó que mai. El bufó sap perfectament on són les seves limitacions, és cruel amb ell mateix… No té cap pudor per bombardejar cap a fora. Això el fa diferent del pallasso. En el pròxim solo que vull fer seré més aviat un bufó.

Des de sempre ha tingut clar que es dirigeix a un públic adult.

Vaig començar amb espectacles de cabaret amb la picardia que té el pallasso. En el primer que vaig fer, De Pe a Pa, vaig ser més gamberra que mai. Ara m'he tornat més amable… A l'espectacle Penèlope, l'últim solo que he fet, és sobre l'amor, el maltractament… Em demano per què les dones esperem aquest Ulisses que ha marxat. De totes maneres crec que un pallasso ha de tenir diferents capes de lectura. Els nens entendran una cosa, els adolescents una altra i els adults ho entendran de diferent manera. Això en el mateix espectacle. Jugues amb les dobles intencions i és meravellós.

D'aquí a poc estrenarà Despistats.

És un espectacle de carrer que faig agafada de la mà de Toti Toronell. És per a tots els públics i hi ha un joc entre un pallasso i una pallassa que no es veuen perquè els separa una cortina. A un cantó de l'escenari, hi passa una cosa i a l'altre, una altra, i, depenent d'on s'hagi assegut, el públic veurà el Toti o a mi. Sentiran que els de l'altra banda riuen i no sabran per què; al final, però, ens canviem de banda i ens acabem trobant. Nosaltres hem d'anar molt sincronitzats. Tècnicament és un espectacle complicat. Tracta d'una pallassa que és compradora compulsiva i l'altre és un indigent que també va carregat. Jo perdo una cosa que ha trobat el Toti i el Toti ha perdut una cosa que he trobat jo. L'any que ve potser farem gira internacional.

Els donen més feina a fora que a Catalunya?

En aquests moments, els que tenim la sort de tenir espectacles internacionals, ens salven la vida. El 90% de la feina la tenim a fora. Abans era al contrari. El circ català té molt bona salut però per veure'l has d'anar a l'estranger. D'aquí a poc participaré en el festival més antic de l'Amèrica Llatina, el de Manizales.

El 2012 va rodar món amb l'espectacle Amaluna, del Cirque du Soleil. Era una fita?

La veritat és que no havia pensat mai en el Cirque du Soleil però sí que havia pensat en el fet de treballar en un circ. Pensava en un Roncalli però de cop i volta em van trucar els del Soleil. En aquells moments no podia, em van explicar un projecte de creació i em va semblar que seria fantàstic anar-hi i saber què volia dir crear en aquesta catedral, amb tots els mitjans que tenen. Cada dos mesos canviàvem de ciutat, fèiem 10 funcions per setmana... El que passa és que jo amb un any ja estava molt cansada. El que volia saber és com es feia circ amb dos mil espectadors però arriba un moment que veus que ja no t'aporta res i tampoc tens 20 anys... Tenia moltes ganes de tornar a fer el que feia abans: els meus projectes, canviar el que no m'agradava... Allà no es podia canviar absolutament res. I això com a pallassa és matar-te. A vegades em picaven els dit perquè m'havia estat 27 segons més a la pista... Si no hi hagués anat hi tornaria a anar.