21 de juliol 2014

Depardieu i Aimée a les profunditats de l’amor



publicat per
www.ara.cat
21 de juliol de 2014
Laura Serra
Peralada

Depardieu i Aimée a les profunditats de l’amor

Posar en escena Love letters no vol gaires trucs: n’hi ha prou amb dos intèrprets i un focus. Just el mínim per arribar a la màxima essència del teatre. És evident que el públic que assistia dissabte a una de les grans cites del Festival de Peralada ho feia atret pels noms dels dos actors, dues llegendes de l’escena francesa, perquè el poder del text d’Albert Ramsdell Gurney ja ha estat testat per multitud d’intèrprets i escenaris. Ella era Anouk Aimée, distingida dama de l’escena francesa que als 82 anys passeja intacta l’aura que es va guanyar al cinema als 60. Qui li donava la rèplica era el polèmic Gérard Depardieu en un paper oposat al del recent i excessiu DSK de Bienvenido a Nueva York.

La platea es va reduir a la meitat de l’aforament habitual -tot i així hi havia 1.100 pesones-. Depardieu i Aimée van entrar a escena un per cada banda, ell de negre, ella de vermell, van asseure’s en una llarga taula i van començar a llegir les cartes que Melissa Gardner i Andrew Makepeace Ladd es van enviar al llarg de la vida. L’autor va escriure l’obra per ser llegida. I això és el que es forcen a fer els actors, malgrat que Aimée fa vint anys que la duu a escena i que Depardieu ha triat la peça per tornar al teatre després de deu anys. La contenció és part de l’exigència del text. L’altra és ni tan sols mirar-se fins a l’última escena final.

Immersió en dos personatges


Els actors només tenen la veu. L’obra avança com la seva relació epistolar: comença amb formalitat i candidesa, amb un recitar quasi notarial dels actors, i va guanyant profunditat, humor i càrrega emotiva a mesura que la vida els passa factura: amors, desamors, ascensos, fills, teràpies. I en cada nova etapa, s’escriuen, perquè l’altre sempre hi és com a suport per aferrar-se i com a oportunitat de consumar l’amor platònic. Depardieu i Aimée submergits en els seus personatges. L’actor només es frega la cara per tota expressió de patiment, mentre que Aimée -amb una tos incòmoda dissabte- juga amb les ulleres i els cabells, tocs no lluny de la frivolitat despreocupada del personatge. Melosa i desinhibida ella i més caut i eficaç ell. ¿Però són ells o els seus personatges? Els dos grans actors estaven al sincer servei d’una espiral dramatúrgica potent. Els espectadors van respondre amb ovació final, però s’hi van sumar les fotos dels mòbils del públic de les primeres files. Eren els seus personatges, sí, però també ells.

Encetem temporada, comença l'espectacle!

Amb la celebració de la Festa Major de Manresa,  donem el tret de sortida a la nova temporada del Kursaal.  Us hem preparat una tardor que a...