publicat
per
www.ara.cat
21 de juliol de 2014
Laura Serra
Peralada
Depardieu i Aimée a les profunditats de l’amor
Posar en escena Love letters no vol gaires trucs: n’hi ha
prou amb dos intèrprets i un focus. Just el mínim per arribar a la màxima
essència del teatre. És evident que el públic que assistia dissabte a una de
les grans cites del Festival de Peralada ho feia atret pels noms dels dos
actors, dues llegendes de l’escena francesa, perquè el poder del text d’Albert
Ramsdell Gurney ja ha estat testat per multitud d’intèrprets i escenaris. Ella
era Anouk Aimée, distingida dama de l’escena francesa que als 82 anys passeja
intacta l’aura que es va guanyar al cinema als 60. Qui li donava la rèplica era
el polèmic Gérard Depardieu en un paper oposat al del recent i excessiu DSK de
Bienvenido a Nueva York.
La platea es va reduir a la meitat de l’aforament habitual
-tot i així hi havia 1.100 pesones-. Depardieu i Aimée van entrar a escena un
per cada banda, ell de negre, ella de vermell, van asseure’s en una llarga
taula i van començar a llegir les cartes que Melissa Gardner i Andrew Makepeace
Ladd es van enviar al llarg de la vida. L’autor va escriure l’obra per ser
llegida. I això és el que es forcen a fer els actors, malgrat que Aimée fa vint
anys que la duu a escena i que Depardieu ha triat la peça per tornar al teatre
després de deu anys. La contenció és part de l’exigència del text. L’altra és
ni tan sols mirar-se fins a l’última escena final.
Immersió en dos personatges
Els actors només tenen la veu. L’obra avança com la seva
relació epistolar: comença amb formalitat i candidesa, amb un recitar quasi
notarial dels actors, i va guanyant profunditat, humor i càrrega emotiva a
mesura que la vida els passa factura: amors, desamors, ascensos, fills,
teràpies. I en cada nova etapa, s’escriuen, perquè l’altre sempre hi és com a
suport per aferrar-se i com a oportunitat de consumar l’amor platònic.
Depardieu i Aimée submergits en els seus personatges. L’actor només es frega la
cara per tota expressió de patiment, mentre que Aimée -amb una tos incòmoda
dissabte- juga amb les ulleres i els cabells, tocs no lluny de la frivolitat
despreocupada del personatge. Melosa i desinhibida ella i més caut i eficaç
ell. ¿Però són ells o els seus personatges? Els dos grans actors estaven al
sincer servei d’una espiral dramatúrgica potent. Els espectadors van respondre
amb ovació final, però s’hi van sumar les fotos dels mòbils del públic de les
primeres files. Eren els seus personatges, sí, però també ells.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada