El símptoma dels teatres tancats

publicat per

www.ara.cat

25 agost de 2014

Juan C. Olivares

Crític Teatral

Barcelona s’allunya cada cop més del somni maragallià de la capitalitat de la cultura mediterrània

El mes d’agost és el reactiu per mesurar el pH teatral de Barcelona. Neutre, sense la menor incidència en el teixit cultural d’una capital que es comporta com una ciutat de províncies submergida en l’avorriment estival. París també ordena el tancament dels seus escenaris públics, compensat per una oferta pensada per al consum turístic que acudeix en massa a les dobles sessions diàries dels seus cabarets i per un programa específic dissenyat amb la intenció d’entretenir l’estiu dels parisencs.

Londres és una màquina de consum d’espectacles que no descansa ni tan sols al juliol, el nostre agost en aquelles latituds. El Southbank encadena un festival rere l’altre competint amb la cartellera del National Theatre, on triomfa Ayckbourn amb un muntatge colossal de A small family business. Regent’s Park obre el seu teatre a l’aire lliure, The Globe celebra Shakespeare i el West End fa caixa nit rere nit. A Berlín fa setmanes que han tornat a la normalitat. Roma descansa, a un pas del somni etern si la seva decadència cultural es converteix en crònica. La seva òpera -de segona fila, comparada amb la de Milà- està en situació de fallida. Madrid tampoc no serveix. A l’agost descobreix el seu autèntic rostre galdosià de Villa y Corte.

Barcelona mai no ha mirat al sud -real o metafòric- quan ha buscat comparacions internacionals. Roma no és ni vol ser l’exemple on hauríem de buscar el nostre model. En els seus moments més ambiciosos, quan Maragall era alcalde, es dibuixava un gran arc d’influència que anava des de València fins al Llenguadoc, fregant Saragossa i Gènova: eren centenars i milers de potencials usuaris de l’oferta cultural (teatral) de la capital catalana. Es buscava una oferta activa, no l’oferta passiva de les pedres inertes. Aquest arc mediterrani només existeix dibuixat amb llapis sobre un mapa.

L’absència d’un ‘hinterland’

Girona, en canvi, ha aconseguit ampliar la seva zona d’incidència més enllà de Cotlliure amb un teixit atapeït de festivals d’estiu que s’allarga fins a la tardor amb el potent imant del Temporada Alta. Aquesta és la realitat: Barcelona no té un hinterland. No posseeix una àrea d’influència -i la població que requeriria- que permeti l’aventura econòmica de mantenir una significativa activitat teatral a l’estiu. Aquesta és la realitat: el teatre a Barcelona és un negoci de consum intern amb un cert grau d’incidència comarcal. Empreses i institucions saben que el públic amb què poden comptar és una xifra finita i fixa que només en molt poques ocasions trenca l’estadística. Fins i tot l’explotació d’un muntatge de gran èxit té la data de caducitat ben marcada.

Això en plena temporada. A l’estiu l’excessiva endogàmia del públic teatral és causa directa d’una oferta inexistent. Amb els turistes no s’hi pot comptar. Aquest segment, malgrat el resultat de les enquestes que relacionen Barcelona amb el seu atractiu cultural, no té cap repercussió per al teatre. Algun es perd en l’espectacle de The Chanclettes que triomfa a El Molino contra tot pronòstic i que ha emocionat Josep Maria Portavella cada vegada que aquest agost ha penjat el cartell de tot venut. Però és una minoria poc significativa, insuficient per revertir una dinàmica centrípeta que allunya Barcelona de l’ideal d’una capital convertida en el nucli del vòrtex de la cultura mediterrània.

La motivació dels gairebé 8 milions de turistes que ens visiten no és la mateixa que la dels 15 milions que viatgen a Londres per omplir-ne els teatres, encara que no sàpiguen anglès. Tampoc tenim la força de la seva indústria de l’entreteniment per mantenir l’oferta de grans espectacles per a tots els públics. I per descomptat, ni de lluny la dotació econòmica per finançar productes escènics d’iniciativa pública que atreguin cert perfil de turista d’elit que viatja per Europa a la recerca d’excel·lència, com passa a Munic o a Viena, on obren les portes de les òperes nacionals per rebre melòmans cosmopolites vestits d’etiqueta. No és estrany compartir seient amb catalans a la platea del Nationaltheater de Munic aplaudint d’allò més la posada en escena de Der Rosenkavalier. De nou s’imposa el realisme: els productors catalans són pocs i en crisi, la cultura pública una oda a la precarietat, i el públic una absència, per esnobisme, provincianisme o crudisme. Un paisatge desolador, com El crit de Munch o bé com El desconsol de Llimona, si volem donar un aspecte menys expressionista al desastre que ens envolta.