publicat
per
www.ara.cat
25 agost de
2014
Juan C.
Olivares
Crític Teatral
Barcelona s’allunya cada cop més del somni maragallià de la
capitalitat de la cultura mediterrània
El mes d’agost és el reactiu per mesurar el pH teatral de
Barcelona. Neutre, sense la menor incidència en el teixit cultural d’una
capital que es comporta com una ciutat de províncies submergida en l’avorriment
estival. París també ordena el tancament dels seus escenaris públics, compensat
per una oferta pensada per al consum turístic que acudeix en massa a les dobles
sessions diàries dels seus cabarets i per un programa específic dissenyat amb
la intenció d’entretenir l’estiu dels parisencs.
Londres és una màquina de consum d’espectacles que no
descansa ni tan sols al juliol, el nostre agost en aquelles latituds. El
Southbank encadena un festival rere l’altre competint amb la cartellera del
National Theatre, on triomfa Ayckbourn amb un muntatge colossal de A small
family business. Regent’s Park
obre el seu teatre a l’aire lliure, The Globe celebra Shakespeare i el West End
fa caixa nit rere nit. A Berlín fa setmanes que han tornat a la
normalitat. Roma descansa, a un pas del somni etern si la seva decadència
cultural es converteix en crònica. La seva òpera -de segona fila, comparada amb
la de Milà- està en situació de fallida. Madrid tampoc no serveix. A l’agost
descobreix el seu autèntic rostre galdosià de Villa y Corte.
Barcelona mai no ha mirat al sud -real o metafòric- quan ha
buscat comparacions internacionals. Roma no és ni vol ser l’exemple on hauríem
de buscar el nostre model. En els seus moments més ambiciosos, quan Maragall
era alcalde, es dibuixava un gran arc d’influència que anava des de València
fins al Llenguadoc, fregant Saragossa i Gènova: eren centenars i milers de
potencials usuaris de l’oferta cultural (teatral) de la capital catalana. Es
buscava una oferta activa, no l’oferta passiva de les pedres inertes. Aquest
arc mediterrani només existeix dibuixat amb llapis sobre un mapa.
L’absència d’un ‘hinterland’
Girona, en canvi, ha aconseguit ampliar la seva zona
d’incidència més enllà de Cotlliure amb un teixit atapeït de festivals d’estiu
que s’allarga fins a la tardor amb el potent imant del Temporada Alta. Aquesta
és la realitat: Barcelona no té un hinterland. No posseeix una àrea
d’influència -i la població que requeriria- que permeti l’aventura econòmica de
mantenir una significativa activitat teatral a l’estiu. Aquesta és la realitat:
el teatre a Barcelona és un negoci de consum intern amb un cert grau
d’incidència comarcal. Empreses i institucions saben que el públic amb què
poden comptar és una xifra finita i fixa que només en molt poques ocasions
trenca l’estadística. Fins i tot l’explotació d’un muntatge de gran èxit té la
data de caducitat ben marcada.
Això en plena temporada. A l’estiu l’excessiva endogàmia del
públic teatral és causa directa d’una oferta inexistent. Amb els turistes no
s’hi pot comptar. Aquest segment, malgrat el resultat de les enquestes que
relacionen Barcelona amb el seu atractiu cultural, no té cap repercussió per al
teatre. Algun es perd en l’espectacle de The Chanclettes que triomfa a El
Molino contra tot pronòstic i que ha emocionat Josep Maria Portavella cada
vegada que aquest agost ha penjat el cartell de tot venut. Però és una minoria
poc significativa, insuficient per revertir una dinàmica centrípeta que allunya
Barcelona de l’ideal d’una capital convertida en el nucli del vòrtex de la
cultura mediterrània.
La motivació dels gairebé 8 milions de turistes que ens
visiten no és la mateixa que la dels 15 milions que viatgen a Londres per
omplir-ne els teatres, encara que no sàpiguen anglès. Tampoc tenim la força de
la seva indústria de l’entreteniment per mantenir l’oferta de grans espectacles
per a tots els públics. I per descomptat, ni de lluny la dotació econòmica per
finançar productes escènics d’iniciativa pública que atreguin cert perfil de
turista d’elit que viatja per Europa a la recerca d’excel·lència, com passa a
Munic o a Viena, on obren les portes de les òperes nacionals per rebre melòmans
cosmopolites vestits d’etiqueta. No és estrany compartir seient amb catalans a
la platea del Nationaltheater de Munic aplaudint d’allò més la posada en escena
de Der Rosenkavalier. De nou s’imposa el realisme: els productors catalans són
pocs i en crisi, la cultura pública una oda a la precarietat, i el públic una
absència, per esnobisme, provincianisme o crudisme. Un paisatge desolador, com
El crit de Munch o bé com El desconsol de Llimona, si volem donar un aspecte
menys expressionista al desastre que ens envolta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada