Rosa Maria Llop: “En la màgia el truc és la part lletja: s’ha d’obviar tant com es pugui”

publicat per

www.ara.cat

7 agost de 2014

ÀLEX GUTIÉRREZ

Encara ara no sabem on ha anat a parar el got que ha fet desaparèixer davant dels nassos de la fotògrafa i meus. Però ja està bé, perquè abans hem convingut que el got sigui el símbol de les guerres al món. I potser, algun dia, la realitat seguirà els passos de la màgia.

Quan se li va despertar la vocació?

El pare tocava l’acordió, la mare havia fet teatre de jove... Com que no hi havia res més, al poble cada setmana preparaven una obra. La vocació em va arribar per via familiar. Vaig mirar de muntar un grup de teatre a Castelldefels i, buscant director, vaig conèixer el meu company, el Josep Maria Martínez, cap a l’any 1976, i ens vam fer parella. Jo havia estudiat guitarra i piano al conservatori del Liceu. Però tenia pànic escènic amb la música i era incapaç de tocar davant d’algú.

La màgia també té instruments.

Sí, i tant. El Josep va aprendre’n aquí, a El Rei de la Màgia, quan era jove. Era una afició que li interessava molt, però que tenia desada a l’armari perquè prioritzava el teatre i la direcció. En aquells temps ens vèiem amb uns titellaires que es deien La Serpentina. Ens explicaven els espectacles que feien, com anaven pels pobles... i vam veure que no hi havia màgia en català, la nostra llengua d’expressió normal. Era un moment explosiu, perquè començava la normalització. Era una manera d’agafar un compromís.

Mantenir viva la botiga d’El Rei de la Màgia també és compromís.

No era només que no desaparegués: la volíem fer renéixer. Perquè quan la vam agafar, l’any 1984, el barri de la Ribera estava sotmès a una especulació horrorosa, i hauria pogut desaparèixer en qualsevol moment. I nosaltres consideràvem que era un lloc històric que calia preservar. Encara ara volem que la gent hi entri i s’iniciï. Que visqui la màgia d’una manera més pròxima.

Aquí deu haver pres la flama de moltes vocacions.

I tant. El Mag Lari el coneixem de ben jovenet. O el Marín, que és un nano que està destacant molt. Encara estudia, però mostra molt d’interès i quan era petitet ja venia i s’enfilava al mostrador. O el Gerard Roca... Però no només professionals de la màgia. Aquesta iniciació en el món fantàstic també la viure Joan Brossa, que va aprendre fer jocs de mans aquí. Si no, la seva poesia hauria sigut igual de bona, però diferent. O Pere Portabella, que vivia la màgia d’una manera íntima.

El relleu generacional està assegurat?

Des que hi ha més gent fent màgia als grans teatres s’ha normalitzat. I tenim un nivell de vocacions molt alt, ara. Però quan vam muntar el teatre, el 2002, al carrer de l’Oli, ho vam fer per pura frustració: perquè no podíem accedir als teatres de manera habitual. “Màgia? Uf, és per a nens, és per a minories, no interessa. Aquí fem teatre...”, ens deien.

Venen secrets. No és contradictori?

Ai, la gestió del secret! Sempre s’ha intentat amagar. El mateix col·lectiu a través de la revista castigava molt la venda de llibres als quioscos... No s’adonaven que ells també s’havien iniciat d’alguna manera. Vols descobrir el truc? Descobreix-lo, però t’adonaràs que no és la part important. El truc és la part lletja, que s’ha d’obviar tant com es pugui. En el cinema, en entrar a mirar una pel·lícula tothom sap que està plena de trucs. Un tall, un truc de càmera... i està del tot acceptat.

Fa trenta anys que es miren el barri des d’aquesta torre de guaita.

Sí, i ha millorat molt. Quan vam agafar la botiga, dia sí dia també ens trencaven els aparadors per agafar coses, entraven a robar... penós. I jo em posava molt nerviosa perquè es veia com si fos normal: “ Esto pasa en todas las ciudades ”, ens deia la Policia Nacional. Però en el moment que van entrar els Mossos, això es va acabar.

Doncs jo vull saber quin és el truc perquè El Rei de la Màgia no estigui amenaçada com altres botigues centenàries per l’alça indiscriminada dels lloguers.

Estem molt contents, perquè efectivament no ho patim. La botiga és petita i especulativament no dóna per gaire. Sempre ha sigut la sort de la botiga: ser petita i sostenible. Ha aguantat guerres i tres crisis. No venem gaire per internet: la vocació ens tira més que el negoci. No arribem a tot i ens ha interessat dedicar el temps i els esforços econòmics al projecte cultural.

Quin seria el primer mag que enviaria al nomenclàtor de carrers de Barcelona?

Fructuós Canonge. Nascut el 1924, enllustrava sabates a la plaça Reial. I aprenia amb els mags que anaven a la plaça, a fer de reclams comercials. Va acabar actuant als millors teatres i reunions socials. El refinament que a França havia portat Robert-Houdin, el pare de la màgia moderna, ell l’encarnava aquí. Ara, enlloc del món saben qui és, com ens acostuma a passar. També va impulsar el ressorgir del Carnaval de Barcelona, cap al 1880.