publicat per
www.ara.cat
22 de setembre de 2014
Juan Carlos Olivares
Crític de teatre
Un gènere tan engrescador com de baixa rendibilitat
Lenta millora. Tímida pujada de la recaptació. Augment
prudent d’espectadors. Un somnolent despertar després de dues temporades d’una
catatonia preocupant. Per accelerar les bones perspectives, el teatre a Barcelona
es conjura per captar el públic amb gènere de fàcil digestió. “ We’re in the money”,cantava Ginger Rogers a
Gold diggers of 1933 fantasiejant amb la fi de la Gran Depressió. Una
alegre cançó per conjurar la crisi.
També l’última gala Catalunya Aixeca el Teló es va posar a
cantar per anunciar que els bons temps són passada la cantonada. La cartellera
s’omplirà d’aquí pocs dies de musicals de gran, mitjà i petit format. Títols
importats i autòctons. Un enorme cor de veus que, com cants de sirena, busquen
atreure el públic fins a la taquilla. Sister act -amb la benedicció de
Broadway- i Mar i cel - amb la benedicció de Guimerà- són els dos solistes
principals que assumeixen la responsabilitat de l’èxit de la temporada que
comença. Una franquícia i l’etern revival de Dagoll Dagom per poder
comptabilitzar d’aquí un any un volum d’ingressos i assistència que permeti a
l’Adetca presumir d’haver fet un altre pas més cap a les xifres de la temporada
màgica del 2010-11, quan la indústria teatral semblava viure en una realitat
paral·lela a la crisi econòmica del país.
Èxit de públic, èxit econòmic?
Les tindran, a punt per registrar-les en color verd en el
seu informe anual, amb la tradicional ajuda del Gran Teatre del Liceu i la seva
ferma base del 80% d’ocupació sobre un aforament de gairebé 2.300 localitats.
Res no ha fet tremolar tant les estadístiques de l’Adetca com els ERO temporals
-els reals, els virtuals i els híbrids- presentats en els últims anys pel
Liceu. Sense l’òpera, el teatre a Barcelona seria un retrat comptable molt
menys tranquil·litzador.
Números verds que no entraran en el detall de la
rendibilitat. Sonrisas y lágrimas està entre les produccions més vistes de la
temporada passada, amb una recaptació acceptable. Però ningú es pregunta si
aquests espectadors i aquests ingressos han sigut suficients per considerar el
seu pas pel Tívoli un èxit econòmic. La mateixa pregunta es podria haver fet
Stage Entertainment quan va muntar Los miserables al Barcelona Teatre Musical.
I potser se la tornarà a fer quan abaixi el teló de Sister act. És l’etern
problema d’una explotació finita sumat a un perfil d’espectador que no té res a
veure amb el turisme teatral d’altres capitals.
Sembla absurd, per tant, creure que un gènere que es
justifica econòmicament en un entorn d’explotació a llarg termini pugui ser el
salvador de la temporada barcelonina. Potser hi són per un altre motiu: com els
musicals dels anys trenta, que servien de refugi-fantasia davant la cruesa
quotidiana de la Gran Depressió, la seva massiva presència a la cartellera s’ha
de prendre com un gran gest de màrqueting, de propaganda d’un món millor. Un
somni perseguit també per això que alguns consideren la indústria teatral.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada