publicat per
www.elperiodico.cat
12 de novembre de 2014
Pau Arenós
foto : Joan Cortadellas
L'actor madrileny interpreta i dirigeix 'Conversaciones con
mamá' al Teatre Goya, on comparteix escenari amb María Galiana
Juan Echanove (Madrid, 1961) és un conversador formidable.
El paper de revista encara no permet l’àudio, i és una pena, perquè cada vegada
que parla sobre algú, l’interpreta. Sentir-lo imitar Juan Luis Galiardo és tan
divertit com sentimental. Al Teatre Goya de Barcelona representa i dirigeix
'Conversaciones con mamá', amb una María Galiana que enamora. Controla l’espai
i el temps teatral com els elegits. L’escena és el seu ecosistema.
Diu que ha aconseguit ser feliç després d’assajos i
cabestrells, i que el dolor l’ha fet fort. El principi i el final de
l’entrevista estan connectats. Perquè si al teatre parla amb la mare, a la vida
va tenir un monòleg amb el pare.
¿Quants anys té la seva mare?
La meva mare té 83 anys. María Galiana en té 79 i
n’interpreta 82. Totes dues fan anys el mateix dia.
Vaja.
Sí, sí. És una casualitat absoluta, però en el fons té
alguna cosa a veure. Més enllà dels horòscops, la zona i el dia de l’any en què
neixes marquen una sèrie de comportaments comuns que, de sobte, són molt
reconeixibles. Per a una parella, per a una mare amb el seu fill. Veig coses de
María i de la meva mare molt coincidents, molt, molt. Totes dues són gèminis.
Aquesta doble personalitat, aquest doble comportament. Saben esperar. No són
explosives. No et planten cara davant una cosa… Jo sóc àries. I vaig decidir
que el meu personatge a l’obra fos una mica àries. És un tio que, per ser
impulsiu, demostra que no té personalitat. Se li’n va la força per la boca.
Això amb la meva mare real, Ángela, també em passa. M’ha passat des de petit.
La meva mare m’ha deixat explotar, explotar i explotar. M’ha demostrat o que jo
no tenia raó o que qui manava era ella.
Aquestes converses amb Ángela, amb la seva mare, ¿com són?
La meva mare és de Sòria. Això és indicatiu de… És gent
curada al fred. Encara que Sòria tingui molt nom poètic, és una de les
províncies més oblidades. La meva mare va veure dues vegades l’obra. La primera
vaig pensar: “No li ha agradat”.
¿Vostè l’hi va preguntar?
No, no. L’hi vaig notar a la cara. Ho vaig dir als meus
germans, que anaven amb ella: “A la mare no li ha agradat”. Després ella em va
dir que sí, que estava bé, que tal qual. I ho vaig deixar estar. Va venir una
altra vegada a veure-la, ja no era l’estrena. Les estrenes li són igual, no
sent pressió per mi. ¡És de Sòria! No està per a tonteries. Llavors la va
entusiasmar. Vaig parlar amb ella: “¿Per què la primera vegada no et va
agradar, i la segona, sí?”. Clarament la raó era que, la primera vegada,
s’havia vist ella i, en la segona, havia vist la funció. No és que s’hagués
vist, ¡s’havia buscat! Va intentar veure què havia fet jo amb la figura, amb la
relació, què havia posat en escena de nosaltres i això li va generar “jo no
m’identifico amb aquesta senyora”.
¿I ho havia fet? ¿Ángela el va enxampar?
No, en absolut. En el fons, al no trobar-se, es va
disgustar. Vulguis que no, dins d’aquesta closca soriana, d’aquesta closca
dura, hi ha un cor latent. En el fons ella es va sentir com fora de lloc al no
trobar-se a la funció. Vaig decidir dues coses que no utilitzaria. Una, la meva
relació amb la meva mare real. I dues, la meva manera de ser. M’he inventat un
ninot que té poc a veure amb mi.
Ha començat parlant d’aquest àries impulsiu. Sí que hi ha
alguna cosa de vostè.
Aquest caràcter. Quan vaig veure la pel·lícula
[Conversaciones con mamá, dirigida per Santiago Carlos Oves, estrenada el 2004]
era a l’Argentina, vivint el corralito. Un dels actors, Ulises Dumont, molt
amic, em va convidar a veure la pel·lícula. Vaig pensar: “Aquesta pel·lícula a
Espanya, el 2004, no la podríem fer ni en teatre ni al cine. Perquè a Espanya
vivim en un món civilitzat, primer món, podem entrar al G-8, creixem al 7% o
8%, i això de convèncer la mare que vengui la casa…”.
¡Visionari!
Acollonant. La pel·lícula em va semblar una mica
psicoanàlisi. Quan vaig llegir l’adaptació de Jordi Galceran, vaig pensar:
“Això s’acosta al que vull”. I encara no ho era, ¿eh? Vaig demanar permís a
Galceran per poder tocar el text i portar-lo a una cosa moltíssim més vehement.
A Espanya, ens diem ¡t’estimo! amb perill, a hòstia seca.
Com el seu personatge, ¿ha viscut l’aparença, aparentar ser
més del que és?
És clar. He viscut una aparença activa, en què en algun
moment m’he pogut deixar portar per “em canviaré el cotxe perquè ja té quatre
anys”. Però m’he deixat portar, sobretot, de forma passiva. Moltes vegades, el
rebuig a aparentar m’ha generat ser identificat com una persona sense gust,
sense sensibilitat, un torracollons de l’alçada d’un campanar, que sempre està
dient que això és una merda i s’enfonsarà. “Quin malastruc de l’apocalipsi, vés
i que et donin pel cul, ja no li truquem per sopar. Que li expliqui el seu
rotllo a un altre”.
¿Està exagerant?
Una mica. És oposar-se a una societat basada únicament en
èxits econòmics, oposar-se d’una manera entregada sense salvavides ni protecció
a l’èxit per l’èxit, oposar-se a donar una imatge als mitjans de comunicació
que té més a veure amb l’alfombra vermella que amb el fet de treballar
durament. En aquest país era considerat una rara avis.
¿Això li ha costat una relació, una amistat, ha pagat un
preu?
He de reconèixer que les meves amistats són meravelloses,
fins i tot les perdudes. No es pot passar per la vida volent acontentar a
tothom. La vida és molt llarga i s’hi perd de tot, sobretot, amics i éssers
estimats. Haver-me significat en contra d’aquesta espuma de la vida,
d’aparentar, ha fet que una part del públic hagi pogut considerar-me un pesat.
¡Que a mi tant me fa! ¡Que cadascú és com és! Tinc un defecte i ve de fàbrica:
per bé i per mal, generalment acostumo a dir el que penso.
S’arravata amb facilitat. ¿Com té el cor?
Juan Luis Galiardo, que era el meu germà gran, em deia:
“Xato, no perdis la força, cony, recorda-te’n de mi [imita la veu cavernosa i
burleta]”. I em sacsejava mentre m’ho deia. L’última vegada que el vaig veure
amb vida va ser a Barcelona, al Bar Cañete, em va venir a veure a la funció
Desaparecer. L’acabaven d’operar de càncer i, al Cañete, ple de gent, estàvem
sopant, es va aixecar: “Un moment, un moment, senyores i senyors, demano la
seva atenció”. I jo, aterrit. Fixi’s com sóc, doncs amb Galiardo vivia en estat
de tensió contínua.
Aterrit, deia.
Ell es va treure la camisa, es va quedar en pilotes.
“M’acaben d’operar d’un càncer de pulmó i l’he superat, senyora, toc, toc,
mireu, que la cicatriu és real. Vull compartir-ho amb tots vostès i dir-los que
el meu amic és al teatre. Quina millor manera de fer una promoció”.
M’identifico amb aquesta manera d’anar per la vida de qui no té por de
perdre-ho tot. Galiardo va morir, i va morir d’un càncer que se li va estendre
al cor. Aquesta és una vida en què vas d’una banda a l’altra. Afortunadament,
ja no fumo, me’n vaig al llit normalment aviat, no se’m fa de dia mai més, per
a les copes llargues no tinc resistència, ja no sóc el corredor de fons que
era. I em llevo molt d’hora perquè de set a nou del matí són dues hores en què
tinc tota la meva capacitat de treball aplicada al que sigui, aquí sóc una
màquina, fins i tot de sis a nou. Això és el que fa que el meu cor estigui sa.
I no tinc colesterol.
Impossible.
Em van trucar d’una agència per fer campanya contra el
colesterol, em van dir que havia de fer una prova, vaig anar a una farmàcia. Va
sortir 104. “¡No pot ser!”. Una altra punxada al dit, 105.
Vaig perdre la campanya.
Els anys 90, ho va ser tot: premis, pel·lícules, obres
brutals com ‘El cerdo’.
Això et torna tonto.
Vostè era L’Actor.
Me’n vaig adonar. Vaig tenir un moment, va durar poquíssim.
Gràcies als meus amics, em vaig adonar que estava pujadet, una mica tonto. És
lògic. Han passat 20 anys, en tinc 53, llavors 30 o 33. Des que vaig començar a
treballar, vaig tenir molta sort, el meu treball es va reconèixer, vaig
començar a guanyar moltíssims premis, en cine, en teatre, en tele, meravellós,
tot fantàstic. També em vaig adonar que la feina me l’havia de provocar, no
esperar la trucada del telèfon. En un moment donat em vaig sentir saturat. El
cerdo em va donar la clau. Allò no era una obra de teatre, era un psicodrama en
presència dels espectadors, una reflexió sobre el patiment, el dolor,
l’explotació i la mort brutal. Un drama en tota regla. I una reflexió sobre la
soledat en soledat. Vivia sol, vivia sol a casa meva, vivia sol a l’escenari.
Com més m’acostava al precipici de la soledat, de la tristesa i el patiment,
l’espectador més ho agraïa. L’any 94, un d’aquells dies que vaig arribar a casa
quan començava a sortir el sol, vaig dir: “Això s’ha acabat”. A partir d’ara
començaré a entrar en una vida de conversa amb mi, de renovació absoluta de
valors. És l’època en què tinc el meu fill. I trobo una felicitat que encara
mantinc.
I abans, ¿creia que era feliç?
Era una felicitat prefabricada. Quan ets bastant jove i tens
un èxit bastant focalitzat és molt fàcil pensar que t’ho mereixes.
Com més reconeixement, ¿més desgraciat?
No necessàriament, però ja el Quixot deia que tota saturació
és dolenta, però la de perdius és la pitjor.
El seu fill Juan va néixer el 1997. Ell forma part d’aquest
canvi, encara que es va separar de seguida de la mare, no va ser fàcil.
No ho va ser. Jo sóc un nòmada, un home que viu d’una banda
a l’altra. És molt difícil mantenir un focus familiar, una estructura familiar,
primer quan no ets un vocacional de la família. Encara que ho fos, el 80% de
les vegades sóc fora de casa.
No procedeix d’una família rara, té dos germans.
No, no, una família de classe mitjana normal. El meu pare
era un enginyer que viatjava moltíssim a Llatinoamèrica. Això també m’ha
marcat. Vaig tenir una relació tensa amb el meu pare fins que es va jubilar i
va començar a treballar amb mi. Des d’aleshores fins que va morir va ser una
relació d’identificació tan gran, tan gran, tan gran... Vaig entendre el meu
pare en el fet de viatjar i d’estar tant de temps fora.
Vostè té un fill i la seva parella, dos. De no tenir
família…
El meu fill i els seus fills no es coneixen. Mai se sap
quant duren les relacions, jo estic tan acostumat a fallar. Aquesta vegada
m’agradaria no fallar en la meva relació perquè seria horrible. He trobat en
Cuchita [Lluch, presidenta de l’Acadèmia de Gastronomia de la Comunitat Valenciana]
una dona, a part d’estar profundament enamorat d’ella, que m’encomana una
alegria de viure i un sentit positiu de les coses que està en el seu ADN, i és
meravellós.
¿Vostè falla sempre?
Sempre he fallat, sí. He sigut un inconstant en les meves
relacions. No sempre he tingut la culpa que s’hagin acabat, però sí que he
fallat. Sempre he sigut una persona autosuficient i he pogut viure d’una manera
feliç en soledat. Visc molt bé sol. Amb 53 anys em trobo millor que mai, i
espero que duri. Fins i tot crec que professionalment m’aporta una
tranquil·litat i un disfrutar de les coses.
A l’estiu va viure una esbroncada a Twitter i va marxar.
¿Què va passar?
És que ningú m’ha preguntat què havia passat. En primer lloc
vull dir que crec que em vaig equivocar. Com sempre, el que va fallar vaig ser
jo. Vaig arribar a un bar de Xàbia, al matí, a dinar, vaig seure, va venir una
cambrera. “Miri, per favor, em pot portar, si pot, un got gran amb cervesa i
una mica de gasosa. No gaire gasosa, però sí una miqueta de gasosa”. Va
contestar: “El que ve a ser una clara, ¿no? “. “Perdó, és que en alguns llocs
es diu clara; en altres, clareta; en altres, no sé què. No ho dic amb el nom
perquè el que vull és un got gran amb una mica de gasosa”. I ella: “¡Alça!, el
que s’ha d’aguantar aquí. L’altre dia ve un i diu: ‘Vull un cafè amb una
miqueta de llet’. ¡Doncs un tallat, no et fot!”.
¿I vostè?
“Mira, porta’m un got de cervesa amb una mica de gasosa ara,
i punt”. Vaig seguir: “¿Què té de menjar”. “Aquí té la carta”. Mecagüenlaleche.
En aquell moment hauria d’haver marxat. Llavors vaig escriure un tuit: “Que
curiós: ahir, al bar no sé què del mercat de Xàbia, un lloc inoblidable; no
obstant, en aquest lloc hi treballa una cambrera incompetent. Amb la quantitat
de gent que té ganes de treballar”. Gran error, gran error. Me’n va caure a
sobre una... “Fill-de-puta-se-t’ha-d’escopir-al-plat”. “Tu què saps què és la
feina dura”. ¿Què jo no que sé què és la feina dura? Com que això era
imparable, es va acabar.
Hi ha tornat.
Sí, com a blog, Un blog para comérselo.
Twitter funciona, a vegades, per desfogar-se i venjar-se.
Tothom té
dret a expressar-se, amb noms i cognoms. Els que deien: “Que t’atropelli
un tren i que et moris”, m’agradaria saber que és Pepe-Sánchez-Rodríguez-que-viu-a-L’Alcúdia.
D’acord, ja sé qui em vol matar. Jo ho vaig fer amb el meu nom i cognom i em
vaig equivocar. També és veritat que ningú, ningú, ningú, va preguntar: “¿Què
ha passat?”. És la primera vegada que explico l’episodi.
L’any 93, en aquell moment d’or, en una entrevista que li
vaig fer deia que les tres coses més importants eren, per aquest ordre: menjar,
teatre i sexe. ¿Hi ha canvis?
Ha, ha, ha. Ho mantinc. O no. Llavors encara no podia dir
que el més important és el meu fill, això ja està per sobre de totes les coses.
Posaria davant el teatre perquè és el que a mi em permet afrontar el menjar i
el sexe amb molt sentit de l’humor i molta tranquil·litat. Al cine i a la tele
un se sent manipulat, per bé i per mal.
No té el control.
No tinc el control. En el teatre sí, pràcticament tot està
produït o coproduït per mi. I si no està dirigit, està en mans d’un director de
total confiança. Després hi ha aixecar el teló: cada nit t’intentes superar una
vegada i una altra.
Quan va morir el seu pare va tenir una llarga conversa amb
ell.
La clau de 'Conversaciones con mamá' és allà. L’hi diré, no
ho havia dit mai: per a mi aquesta funció no és 'Conversaciones con mamá', és
'Conversaciones con papá'.
Hi va parlar dues hores.
Amb el meu pare mort a casa, vaig enviar la meva mare i un
germà a casa d’una amiga, en una urbanització a El Escorial, que és on va
morir, estiu, agost. Els del Samur van aixecar l’hospital de campanya en què
havien convertit la sala dels meus pares, em van preguntar on volia que
deixessin el cos fins que arribessin els del tanatori. Els vaig dir que al llit
de la meva mare, no; que a l’habitació del costat. Es va fer el silenci en
aquella casa. El meu pare era en una habitació, mort. Vaig començar a
deambular, “he d’entrar-hi”. Vaig començar a parlar-hi. Un detall curiosíssim,
que és el que em va fer conversar seriosament amb ell durant dues hores, és que
estava despentinat. Al meu pare mai li havia agradat estar despentinat. Vaig
anar al lavabo, vaig agafar una pinta, el vaig pentinar, el vaig acomodar i
vaig començar a parlar, a donar-li les gràcies.
Gràcies.
Sí. l’any 93, 94, el meu pare es va jubilar i va començar a
treballar amb mi, a portar els meus assumptes, ja no era només el meu pare,
sinó el meu assessor, no li podia amagar res. Li va donar un sentit a la meva
vida, diferent de com era abans, a com era des de petit. És quan vaig començar
a adonar-me del valor de les coses.
Pentinar-lo va ser un acte molt íntim. ¿El més íntim?
Absolutament. Una de les coses més meravelloses que m’han
passat a la vida. La vida m’ha regalat moltíssimes coses, accedir a llocs
impensables per a un home com jo. Ser reconegut per la gent, algú com jo,
vulgar, comú, com qualsevol altre. Tinc l’oportunitat d’exercir la meva
professió, que, a més, adoro. De totes aquestes coses, de la relació amb la
meva parella, del meu fill, de totes les coses, aquelles dues hores amb el meu
pare són una cosa… No ho sé. Segurament si em diguessin: “Tens sis mesos de
vida. ¿Amb què et quedaries sabent que estàs a punt de dinyar-la?”. Amb
aquestes dues hores.
.jpg)
.jpg)
