publicat
per
16 de gener de 2015
Aída Pallarès. Barcelona.
El director Àlex Rigola ha obert el 7è Cicle Vis à Vis al
Museu Europeu d’Art Modern. Un cicle de xerrades promogut pel club TR3SC, que
convida personatges reconeguts del món de la cultura i acompanya la paraula amb
un tast de vins de diversos cellers de la geografia catalana.
Vis à Vis
amb Àlex Rigola. © Noemí Roset
Quantes vegades, al llarg de la temporada, reflexionem sobre
el teatre que tenim? Quantes vegades ens dediquem a mirar la cartellera teatral
i, perquè sí, la comparem amb les de Londres, Berlín o París? És més, podem
competir-hi? Àlex Rigola ho té clar: no, no podem. Actualment no tenim la
mateixa qualitat teatral. Rigola va començar la xerrada Vis à Vis del club
TR3SC parlant d’una de les claus a tenir en compte a l’hora de programar: analitzar
l’entorn. En el cas de Venècia, explicava, has de saber que és una ciutat
dedicada exclusivament al turisme i, per tant, el públic potencial de la
Biennale és internacional.
Ara bé, amb el Teatre Lliure, per exemple, també s’havien de
tenir en compte altres factors: l’any 2003, quan Rigola en va ser nomenat
director, el teatre de Montjuïc s’havia convertit, amb totes les de la llei, en
un teatre públic i, per tant, necessitava personalitat pròpia. “El Lliure havia
de marcar el tarannà de les arts escèniques d’un territori. No podia ser ‘café
para todos’”, va explicar, i, tot seguit, va afegir: “Quan tu programes has de
comptar amb els artistes de la teva ciutat, però voler donar-los feina a tots
és anar pel camí equivocat.”
I el públic? Quin paper hi juga en tot això? “Hi ha gent que
vol veure allò que s’ha fet tota la vida i aquests són, precisament, la majoria
d’espectadors del nostre país”, diu Rigola. Per tant, i evitarem posar exemples
coneguts per tothom, triomfa el que triomfa. Sovint hi ha excepcions, sí, però
quantitat i qualitat no sempre van de la mà. I, segons Rigola, “en teatre poden
arribar a ser contraris”. És a dir: un teatre que tingui un públic minoritari
no significa que sigui pitjor, ni de menys qualitat.
En aquests moments, Agrupación Señor Serrano és a Nova York
amb el muntatge Brickman Brando Bubble Boom. Un espectacle que a Barcelona, la
seva ciutat natal, amb prou feines s’ha pogut veure. I no parlem, ja, de fer
temporada estable. És evident que un muntatge made in Serrano no té (suposem)
massa espectadors, però, per Àlex Rigola, “un teatre públic ha d’oferir a les
minories el teatre que volen veure”. Un teatre per als qui, com ell, van a
veure un espectacle per posar-se davant del mirall, buscar-se a si mateixos i
continuar preguntant-se coses.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada