publicat
per
http://www.ara.cat
11 de gener de 2015
Juan Carlos Olivares
La rialla és una arma perillosa i desestabilitzadora, com ho
demostra la persecució dels còmics
L’any 2006 Leo Bassi va estrenar La revelación, on criticava
l’obscurantisme, les sectes i els fonamentalismes que es donen en el món
contemporani.
Mikhaïl Bakhtin, crític literari rus i filòsof del
llenguatge, deia: “La funció del que és grotesc és alliberar l’home de les
formes de necessitat inhumana en què es basen les idees convencionals. El que
és grotesc acaba amb aquesta necessitat i descobreix el seu caràcter relatiu i
limitat. [...] El riure i la cosmovisió carnavalesca [...] alliberen alhora la
consciència, el pensament i la imaginació, que queden així disponibles per al
desenvolupament de noves possibilitats”. En paraules menys acadèmiques: el
riure pot ser l’espurna de la revolució. El combustible per acabar amb tot el
que és sagrat: Déu o pàtria.
La rialla és perillosa. Ho saben tots els seus enemics, que durant
segles s’han dedicat a combatre-la, controlar-la o desviar-la cap a la baula
més feble de la societat, l’esguerrat. L’humor acaba victimitzant idiotes,
curts i farfallosos, com els arxius de TVE demostren. Només la llibertat fa
pujar el nivell de la mofa. És llavors quan la intransigència del que és sagrat
reacciona amb violència per fer callar (censura, desterrament o mort) els
còmics que erosionen la “pau social”. Les brutals conseqüències del seu furor
s’acaben de veure a París.
Aquesta és la seva màxima i letal expressió, però les
hemeroteques estan plenes d’episodis propers que ens recorden que això ve de
lluny. Els joglars se les van tenir el 1977 amb els coronels per les seves
injúries a l’estament militar. La provocació que va suposar La torna va acabar
amb detencions i empresonament. El 1984 la parròquia catòlica es va aixecar
indignada pel Teledeum. Cancel·lacions, amenaces de bombes, trets a València,
còctels Molotov a Gijón, misses de desgreuge d’Olot a Màlaga, i disset punyalades
clavades a les cames de l’actor Jaume Collell en una estació del metro de
Madrid. Tampoc Dagoll Dagom va tenir una gira tranquil·la el 1977 per Euskadi
amb No hablaré en clase. El 2004 l’arquebisbe de Madrid es va llançar contra
Íñigo Ramírez de Haro per haver signat el text de Me cago en Dios. Blasfèmia al
Teatro del Círculo de Bellas Artes i peremptòria exigència d’abaixar el teló
perquè l’obra “constitueix la pitjor ofensa a la dimensió humana més sublim de
la persona”. Va pujar a la tribuna inquisitorial Esperanza Aguirre, presidenta
autonòmica i cunyada de l’autor heretge.
Un gran any per als intransigents va ser el 2006. Pepe
Rubianes i Leo Bassi van crispar els seus delicats ànims per tocar-los el sacre
i allò que els penja de més avall. Rubianes va haver de cancel·lar les
representacions de Lorca eran todos al Teatro Español per la seva propensió a
la febre escatològica. Era un mestre a l’hora de conrear la síndrome de
Tourette com a empremta artística. Però el conservadorisme fins i tot es pren
molt seriosament la coprolàlia. Víctimes col·laterals d’aquest episodi van ser
Mario Gas, director de l’Espanyol, i Alicia Moreno, regidora d’Arts de
l’Ajuntament de Madrid, convidada a dimitir pel reclús Francisco Granados. Tots
dos van abandonar els càrrecs.
La bomba de Leo Bassi
Amb Leo Bassi es va arribar fins i tot a un intent de
tragèdia. El seu espectacle Revelación -qualificat per ell mateix com un
“homenatge al laïcisme”- va rebre una querella d’Asociación Española
(organització ultraconservadora fundada per un gendre de Blas Piñar) per haver
violentat els catòlics, i el regal d’una bomba de deficient factura casolana
que es va trobar al seu camerino del Teatro Alfil.
Després hi ha agressions de baixa intensitat, disfressades
d’incorrecció política, com les que ha patit el Polònia, o subtils arrufades de
nas quan es reivindica Pitarra, com si d’un vers sobre Jaume I el Conqueridor
n’emanés un tuf indigne de la pàtria.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada