publicat per
17 de febrer de 2015
Aída Pallarès. Barcelona.
Deixi’m començar la crítica pel final. Pels bravos, pels
espectadors merescudament dempeus, per la lliçó de teatre. L’art de la comèdia
no és, només, una obra profundament compromesa amb les arts escèniques i la
nostra societat, és, també, un magnífic exemple del tipus d’espectacle que
hauria de programar, i per sort programa, un teatre públic com el Teatre
Nacional. A més, demostra que els clàssics, com deia Jordi Vilaró, poden
interessar i encara són perfectament vigents, ens parlen de tu a tu.
Lluís Homar a L'Art de la Comèdia © May Zirkus
L’obra té dues parts força diferenciades: La primera és un
diàleg sobre les difícils (impossibles?) relacions entre el teatre i el poder a
través de l’enfrontament entre Oreste Campese, director d’una tropa ambulant de
teatre, i el prefecte De Caro. Els dos, interpretats aquí per Lluís Homar i
Joan Carreras, mantenen un debat sobre la funció de les arts escèniques i la
hipocresia del poder que, de tan vigent, aconsegueix (i aconseguirà) arrencar
aplaudiments espontanis entre els espectadors. Un diàleg que, fins a cert punt,
ens retorna al debat entre apocalíptics i integrats. Les arts són un element de
distracció al servei el poder? El ciutadà pot decidir? És més: quin tipus de
teatre necessitem?
La segona part és un autèntic joc de miralls que recorda els
Sis personatges a la cerca d’autor de Pirandello. De Filippo, però, va més
enllà del teatre dins del teatre i insta a l’espectador a reflexionar sobre la
versemblança: És igual si és o no és real, l’important és que ho sembli.
L’espectador, com De Caro, és incapaç d’esbrinar si aquesta colla de
personatges que el visiten són, com diuen ser, el metge del poble, el
farmacèutic i el capellà o un grup d’ actors. De Filippo, per tant, posa en
dubte la vertadera identitat dels personatges. “Ens obliga a admetre la
coexistència de dues interpretacions, o almenys la seva alternança en el nostre
judici; ens obliga a acceptar la contradicció i a no escollir cap dels termes
de l’alternativa en particular” escrivia, l’any 1984, Huguette Hatem al pròleg
de l’edició francesa de L’art de la comèdia. Aquesta reflexió, però, va més
enllà del teatre i De Filippo, com explica Xavier Albertí al programa de mà,
ens obliga a posar en qüestió les versemblances de la nostra realitat. De fet,
tot i tractar-se d’una comèdia, el teló de fons és un significatiu accident
ferroviari que està concentrant tots els esforços de les forces civils durant
l’arribada a la ciutat del nou prefecte.
Lluís Homar ha construït un muntatge magnífic i ple de
veritat que desborda intel·ligència, i amor pel teatre, un autèntic homenatge a
l’obra d’Eduardo De Filippo. Tot el repartiment està esplèndid, començant pel
propi Homar que ha optat per encarnar ell mateix a Oreste Campese, un
personatge no apte per a qualsevol actor, i acabant per la fantàstica vis
còmica d’Andreu Benito. Al meu entendre, però, l’autèntic repte el té Joan
Carreras, ja que passa de ser un simple antagonista a esdevenir el veritable
protagonista i tot succeeix, per tant, a través dels seus ulls. Carreras ens
regala una interpretació aclaparadora que creix sense parar a mesura que passen
els minuts i la paranoia el posseeix. L’actor, a més, fent ús d’una gran
versatilitat, ha sabut trobar el punt just entre la comèdia i la farsa i és
capaç d’hipnotitzar l’espectador i deixar-lo clavat a la butaca. No hi ha
dubte: és un dels grans.
En definitiva, vagin al Teatre Nacional. Estem davant d’un
dels èxits més merescuts d’aquesta temporada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada