publicat per
20 de febrer de 2015
Laura Serra
Jordi Casanovas inaugura la Capital Cultural amb l’últim
capítol de la trilogia sobre la identitat
Manel Barceló i Marta Angelat són els patriarques d’una
família nombrosa que es fa a miques en ple dinar de festa major. / JORDI GARCIA
MONTE
V ilafranca comença amb un esclat de rialles. Una família
reunida pel dinar de festa major. Són tan feliços i estan tan segurs que tot
els anirà bé que es fan una foto de grup i es proposen repetir la tradició any
rere any. En passen dinou, és el 1999 i torna a ser la Diada de Sant Fèlix. I
tots -ara ja són dotze i una néta a Irlanda- es reuneixen a casa de la germana
gran. Sembla que no ha canviat res. Però és només la foto.
El dramaturg i director Jordi Casanovas ha deixat per a
l’últim plat de la seva trilogia sobre la identitat catalana el més difícil de
pair: la família, el poble, les tradicions. El tarannà més íntim de casa. El
que hem mamat. I en el que ens hem convertit. Mentre es gratinen els canelons,
aquesta família model que ha construït -la de “a casa sempre hem votat
Convergència”, la de capital de comarca, la que beu cava i es vanagloria de la
integració a través dels castellers amb una brometa racista final, que som a
casa- conversa ara de política, ara de canalla, ara de balls a la plaça i ara
d’una requalificació d’uns terrenys que, per cert, podrien afectar justament la
casa familiar i les vinyes dels pares.
L’avi, però, té Alzheimer. Manel Barceló, espectacular en el
seu paper, que regala els moments més tristos però també algunes sortides de to
divertides, és un antic pal de paller convertit en vell desvalgut que fa nosa.
Marta Angelat, també impecable, és l’àvia atemorida per un futur en soledat.
Els tres fills -gran Lluïsa Castell, precís David Bagès i soferta Àurea
Márquez-, amb l’herència familiar en disputa sobre la taula, ha arribat el
moment que mostrin qui són i què volen a la vida.
Casanovas, a Vilafranca, un dinar de festa major, no busca
escapatòria en sorpreses, girs argumentals ni més efectes especials que el
pampallugueig del castell de focs de final de festa. Agafa els seus
personatges, els xarbota i els destapa. I al dinar familiar, com si fos la seva
guerra particular, es desvela la personalitat de cadascun. Qui fa pinya, qui
vol pujar sol a fer l’aleta, qui només mira de no caure i qui es deixa caure un
tres de deu a sobre -si ho haguéssim d’explicar amb la previsible i parodiada
metàfora dels castells-. O, en resum: qui vol el pare i qui vol l’herència, i
tots els grisos, peròs i condicionants que hi ha pel mig. Com en les anteriors
entregues, Casanovas és ambiciós, aquí volent dibuixar el país des del menjador
de casa. I si bé hi ha revolts previsibles i certa convencionalitat, l’emoció
guanya la partida a l’acció. La nostàlgia a la felicitat. Amb una banda sonora
d’Anna Roig i l’Ombre de ton Chien que trenca el cor.
Vilafranca és el colofó final, segurament el més íntim i el
més representatiu, d’un tríptic que va començar el 2011 amb Una història
catalana. Allà Casanovas hi explorava les fronteres de la identitat i feia un
còctel explosiu a partir de tres històries de xarnegosquinquis i pijos
corruptes en la Barcelona preolímpica, d’immigrants revolucionaris i de cacics
del Pirineu. El 2012 va estrenar Pàtria, on abordava l’oficialitat i les
construccions polítiques de conceptes com la col·lectivitat i l’art. A totes
tres obres la independència, la corrupció i l’egoisme amb barretina són fils
conductors.
Vilafranca tancava a casa de l’autor, a Vilafranca, aquesta
exploració sobre el que som amb un muntatge d’encara més gran format, amb 11
actors, que ha sigut possible gràcies als Teatres Amics (Viladecans, Manresa,
Vic, Granollers, Sant Cugat), que l’han produïda i l’exhibiran. L’obra
s’estrenava ahir a Vilafranca, per inaugurar la Capital Cultural Catalana 2015,
i tancarà gira a Reus abans de fer temporada, a la tardor, a Barcelona.
Mentrestant, Casanovas, el prolífic, ja té al cap un altre
text que revisa la nostra història col·lectiva i contemporània: Pujol
president. Ha arribat l’hora de passar comptes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada