«Hem intentat fer teatre popular de qualitat»

publicat per

www.elperiodico.cat

21 de març de 2015

Imma Fernández

foto  Joan Lluís Bozzo (esquerra), Anna Rosa Cisquella i Miquel Periel. MÒNICA TUDELA

Dues estranyes paraules que de petit es va inventar Joan Ollé, amb qui van iniciar la seva aventura escènica, donen nom a la companyia pionera i estendard del teatre musical català. Dagoll Dagom -integrada per Joan Lluís Bozzo, Anna Rosa Cisquella i Miquel Periel- va complir l'any 2014 40 anys al peu del canó. Ho van celebrar tornant a ancorar, renovat, Mar i cel, el seu vaixell insígnia. «El més difícil ha sigut resistir. Hem superat Franco i el rei Joan Carles», fa broma Bozzo, el director de les produccions, que resumeix les quatre dècades d'un viatge fascinant: «Hem intentat fer teatre popular de qualitat».

Abanderats d'una comercialitat sense complexos, allunyada d'elitismes, el grup es va convertir en la veu d'un gènere de gran factura que va acostar un públic nou i nombrós a les platees. Quan la sarsuela va desaparèixer del Paral·lel, recorda Cisquella, va quedar un gran buit. Ells el van omplir amb rigor i creativitat i, encara més, van formar molts artistes i van despertar l'interès pel musical no tan sols dels espectadors sinó també dels professionals del futur. «El millor elogi és quan ens diuen que van voler fer teatre després de veure Antaviana, La nit de Sant Joan...», diu Bozzo. «Ara hi ha joves molt preparats en el gènere, hi ha escoles, i nosaltres hi hem contribuït», afegeix Cisquella.

La tasca pedagògica, amb funcions escolars, és un altre dels èxits d'una companyia que defensa el seu repertori i el rescata sense pudor perquè les noves generacions el descobreixin i les velles el revisitin. «Vénen molts nens que no havien trepitjat mai un teatre. Per aquest Mar i cel ja hi han passat 60.000 infants», es congratula el trio, que també ha fet incursions a televisió (Oh, Europa!, La memòria dels Cargols o la telemovie Mar i cel que preparen).

Naveguen contra corrent d'uns temps esquius al gran format. «El teatre del show business està desapareixent i està quedant només un reducte per a la intel·lectualitat. És un desastre», lamenta Cisquella. La seva no ha sigut una travessia en calma, però no han pensat mai a plegar veles. «Ens hem arruïnat uns quants cops, com amb Flor de nit i amb Boscos endins», anuncia el director. «Com deien els productors d'abans: guanyem en pessetes i perdem en duros. I així era: quan perdíem, perdíem a la babalà».

VIDA DE CÒMICS

Van començar amb la furgoneta, de bolo en bolo pels pobles d'Espanya i Sud-amèrica. Ho explica Bozzo a Memòries trobades en una furgoneta, una mirada als primers èxits que publica al maig i tindrà continuïtat. No hablaré en clase, àcida crítica de l'escola franquista; la màgica Antaviana que el 1978 els va consagrar a tot el país (en totes dues hi va participar Pepe Rubianes); Glups!!, que va marcar la seva aposta pel musical... «Era una vida de còmics molt divertida, amb moments difícils». Les batalletes durant la transició eren freqüents, com quan els van llançar un còctel molotov a la sala Cadarso de Madrid. «Per sort només van cremar els lavabos, però podia haver cremat tot el teatre. Els dies següents, l'associació d'actors va muntar piquets per protegir-nos», rememora Bozzo.

Eren els bons temps del col·lectivisme. Tots a una, compartint tasques, també la interpretació, amb els egos a ratlla. «Portem la cultura de la cooperativa als gens», afirma Cisquella. Un esperit que va impulsar també a les altres companyies de bandera del teatre català: La Fura dels Baus, Comediants, Els Joglars, Tricicle. Amb els anys, la supremacia del jo es va imposar i es va diluir el joc d'equip. «Va emergir l'individualisme, la jerarquia en el cartell, entre actors i actrius, la diferència de sous. Nosaltres ho combatíem, cobràvem tots igual. Sempre hem sigut un col·lectiu».

Va arribar el dia que van baixar de l'escenari. A Periel, l'últim a fer-ho, el 1993, li va costar assumir-ho: «Anar als camerinos i sentir-me un estrany va ser dur». Però van seguir al timó i aquí els tenim, pensant en un nou musical per al 2016. Asseguren que una de la claus de la seva supervivència és la condició de trio. «Així desempatem, el tercer fa de frontissa. Amb dos hauria sigut més complicat», indica Periel. «Per al matrimoni, millor dos, però per a això, tres és el més ideal», confirma Cisquella.