Poc agraciada

publicat per

www.totmataro.cat

31 de març de 2015

Comas soler

El Monumental ha acollit la tragèdia de ‘Fedra’ el Dia Mundial del Teatre

Divendres passat, 27 de març, s’esqueia el Dia Mundial del Teatre i, entre els diversos actes que es feien a la ciutat per celebrar-ho, al Monumental hi havia la cita amb ‘Fedra’, de Jean Racine (1639-1699), una de les tragèdies més assenyalades del classicisme francès.

Estrenada a mitjan gener al Teatre Romea, es tracta d’una versió que ha traduït i dirigit Sergi Belbel i que compta amb un repartiment de luxe. Emma Vilarasau hi fa el paper principal i l’acompanyen Jordi Banacolocha, Queralt Casasayas, Gemma Martínez, Xavier Ripoll, Mercè Sampietro i Lluís Soler.

Argument reiterat

Quan l’any 1677 Racine estrena la seva ‘Fedra’ per satisfer els gustos de la societat cortesana del París de Lluís XIV –l’anomenat Rei Sol–  manlleva un tema mític de l’antiguitat grecollatina. Des d’Eurípides, que al segle V abans de Crist ja va recollir-la en dues obres, la història tràgica de  la protagonista ha estat abordada teatralment per autors de moltes èpoques i de tendències estètiques diverses: Sòfocles, Ovidi, Sèneca, D’Annunzio, Unamuno, Villalonga i Espriu, entre d’altres. A tots, la trama bàsica es repeteix.

Fedra és l’esposa de Teseu, el rei d’Atenes,  i es consum d’amor pel seu fillastre Hipòlit, nascut d’un altre matrimoni anterior de Teseu amb Antíope, la reina de les amazones. En absència del marit, a qui suposa mort, confessa a Hipòlit la seva passió il·lícita i aquest la refusa perquè està enamorat de la noble i menystinguda Arícia, membre d’un clan rival. Quan inesperadament el rei retorna amb vida, la dida Enone calumnia Hipòlit acusant-lo de la falta imperdonable comesa per Fedra. Teseu s’empassa la mentida i conjura el déu Neptú perquè es revengi del seu fill, una represàlia que acabarà amb la vida d’Hipòlit i, de retruc, amb la Fedra i la d’Enone.

Assonàncies

Per la vàlua del director i dels intèrprets, del muntatge de Sergi Belbel se’n podia esperar un resultat més convincent del que es va veure al Monumental. En aquesta decepció hi deuen haver jugat múltiples factors. Alguns, vinculats amb les exigències no massa ben resoltes d’una posada en escena que peca d’excés formal, d’altres amb l’enfarfec de la dicció d’un text en vers que els intèrprets no despatxen prou bé; i potser també d’altres amb les dificultats que per a l’espectador pot tenir la recepció d’un gènere dramàtic que no s’adiu gaire amb les convencions del teatre que ara sovinteja.

Encara més enllà d’aquestes inconveniències, l’obstacle major el constitueix la traducció que Belbel ha fet del material líric de Racine. És un exercici acadèmic de mèrit, segurament, però que no rutlla a l’escenari. Tanmateix, adaptar al català els versos racinians suposa ben bé una quimera. Perquè és per l’excel·lència del domini poètic del llenguatge que l’autor francès va demostrar a ‘Fedra’ que l’obra ha estat considerada com un punt àlgid de la dramatúrgia clàssica. Amb un registre auster, lleuger i elegant, els seus 1.654 versos alexandrins de rima consonant apariada constitueixen una creació verbal inigualada. La llàstima és que gran part d’aquesta vàlua es perd en la transposició assonàntica de la versió de Belbel. I, com que la prosòdia grinyola, actors i actrius rellisquen cap a una declamació esbravada, plena de crits i fàtua. Pel que fa a l’escenografia, que amb clau simbòlica presenta un gran sol que s’eclipsa sobre un espai erm de sorra i pedregar, s’ha de dir que té un impacte estètic apreciable. La pega és que destorba les evolucions dels personatges fins a extrems il·lògics. El vestuari tampoc no els resulta massa afavoridor. D’uniformitat casernària els homes, de “soirée” les dues pretendents d’Hipòlit i d’estil ètnic les serventes. Tot plegat, un espectacle coix i una ‘Fedra’ poc agraciada.