publicat per
24 de juny de 2015
Carme Escales
Era l'any 2002. Josep Maria Pou (Mollet del Vallès, 1944)
acabava de finalitzar el rodatge de Policías, en el corazón de la calle, la
sèrie emesa entre el 2000 i el 2003 a Antena 3 TV, i en què l'actor català
interpretava l'inspector en cap Héctor Ferrer. Aquells quatre anys d'acció
policíaca, amb molta filmació en exteriors entre els cotxes i el bullici dels
carrers de Madrid, van saciar o, fins i tot, van sobrepassar Pou, que
recuperava la calma a Barcelona. «Vaig acabar realment angoixat. Arribava a
Bar-celona i aquí em canviava l'ànim, em relaxava», recorda d'aquella època
l'actor i també director artístic del Teatre Goya.
Va ser en un dels seus moments de calma barcelonina, fent
temps al centre de la ciutat abans de volar a Nova York, on passaria un mes,
quan Josep Maria Pou va trobar el pis on viu des d'aleshores, a l'Esquerra de
l'Eixample. «Vaig veure l'anunci d'un pis en una façana, vaig tenir un
pressentiment i vaig pujar a veure'l», explica. Hores després, una
transferència bancària el comprometia amb la que avui és la seva llar.
El seu pis només podia tenir un embolcall: urbanisme. Sentir
la vida sobre l'asfalt va fer bategar fortament el seu pressentiment. «Em sento
absolutament metropolità. Necessito l'asfalt en vena per una raó fonamental:
m'agrada molt estar envoltat de vida, barrejar-me amb la gent. No podria viure
on hagués d'agafar el cotxe per anar a comprar el pa o el diari. No tinc carnet
i tinc tota la llibertat que vull. Sóc un usuari de taxi brutal, n'agafo uns
quatre o cinc al dia i estic segur que em surt més barat que si tingués cotxe»,
reflexiona.
De la Gran Vía a la Gran Via
La mudança de Pou a Barcelona deixava enrere 40 anys de vida
madrilenya. Tancava la porta d'un pis a la Gran Vía de Madrid per obrir-ne una
altra a la Gran Via de Barcelona. «Necessito sentir que la vida passa per la
porta de casa», expressa l'actor, que memoritza els seus guions caminant pels
carrers del seu districte. En aquests moments, qualsevol se'l pot trobar
portant a la mà el quadern que recull les expressions que donaran vida al
filòsof grec Sòcrates d'Atenes. Sota la direcció de Mario Gas, el seu Sòcrates
s'estrenarà el 8 de juliol a Mèrida i, a partir del 15 d'aquell mateix mes, es
podrà veure al teatre Romea de Barcelona, dins la programació del Grec. I més
tard, al mateix teatre, novament a partir del 20 de setembre.
«Jo, que no em vaig voler treure el carnet de conduir, m'he
passat la
vida estudiant. Amb tot el que he memoritzat, podria
haver-me tret els estudis de notari o advocat»,
diu en broma aquest premi Nacional de teatre.
Gairebé 50 anys de teatre, amb obres d'un any i mig, dos o
fins i tot tres anys en cartell -com Arte, de Yasmina Reza, dirigida per Josep
Maria Flotats-, han obert tants camins a la ment de Pou com metres caminats a
l'Eixample per retenir els seus textos o somriures que la seva cara coneguda
dispara. «M'encanta el detall tan simpàtic, de connectar, simplement, a través
d'un somriure. Ni tan sols una salutació, un simple somriure còmplice de qui et
reconeix m'agrada, fins i tot més que els aplaudiments al teatre».
El carrer com a escola
«El carrer és -per Pou- una de les millors escoles
d'interpretació. Des del xamfrà del Zian (Gran Via amb Comte d'Urgell) disfruto
veient passar la gent, alguns parlant en veu alta. Abans hauries pensat que
estaven bojos, ara saps que deuen estar parlant per telèfon».
Al carrer, Pou estudia i observa. «Sóc un passejant de la
ciutat», diu. I molt assidu a esmorzar, dinar i sopar en bars i restaurants del
seu entorn. «El 90% de dinars i sopars els faig fora de casa», declara un fan
de la cap i pota amb cigrons del restaurant Sepúlveda (al 173 d'aquest carrer).
«El soroll del trànsit no em molesta. Per mi la vida està al centre de les
ciutats. Els meus llocs de vacances són ciutats: Nova York, Londres, Paris,
Tòquio...», diu. «La ciutat, i sobretot el seu centre, em dóna tot el que
necessito. Surto de casa, estiro el braç i tinc un taxi. En un radi de 50
metres tinc quatre quioscos, una dotzena de restaurants i cafeteries, puc anar
a peu al Romea, al Goya, al Born, a Santa Maria del Mar i a diversos cines.
Tinc cobertes les meves necessitats més urgents», assenyala.
¿Es mimetitzen i s'assemblen els veïns al seu barri tant com
els gossos i els seus amos?
«Doncs potser això té una explicació lògica. Hi ha veïnats
que conviden a una certa forma de vestir i comportar-se. En aquest costat de
l'Eixample s'hi respira una sensació de llibertat total. És com una olla on es
barreja gent d'aquí i d'allà, molts vénen a fer gestions, els veus amb papers»,
comenta de camí al seu gimnàs. Al Holmes Place (Balmes, 44) l'espera el seu
dietista.
