publicat per
8 de juny de 2015
Mariona Sanfeliu
Mai deixarà de sorprendre’m el fet que hi pugui haver més
veritat damunt d’un escenari quan es fa el fosc i comença la primera escena
d’una obra de teatre que en la vida mateixa. Això és el que passa amb “Blanca
desvelada”, un fenomen que s’està recomanant a través del boca-orella i per les
xarxes socials amb gran entusiasme des que es va estrenar a La Badabadoc
espacio creativo. Després d’estar uns dies en cartell a La Vilella, aquesta
setmana encara es podrà veure a La Seca Espai Brossa, amb direcció de Montse
Bonet.
No us en diré pràcticament res de l’argument, ni de la
sinopsi. Us parlaré de les reflexions que m’ha despertat veure aquesta Obrassa,
en majúscula, i aquesta immensa actriu que és Alejandra Jiménez Cascón. Si
podeu resistir-vos, no us llegiu el programa de mà abans de veure-la.
Deixeu-vos sorprendre. Obriu la vostra ment.
És veritat que un bon decorat, una escenografia potent,
postissos i vestuari poden ajudar a recrear la “veritat” d’un personatge per a
fer-nos-el més versemblant, per exemple en el cas d’un Cyrano; però justament
per això mateix, com més simples són els elements d’una peça teatral, més força
trobo que té la veritat que hi emergeix. Un text i una actriu. Una sola peça de
mobiliari en una estructura que emmarca l’espai. Efectes de so, música, i uns
molt ben dissenyats jocs de llum. Però la resta ho posa l’actriu i autora del
text. Alejandra Jiménez Cascón. Formada a Escuela Superior de Arte Dramático de
Sevilla i a l’escola barcelonina Estudis de Teatre Berty Tovías, amb el mètode
Jacques Lecoq, ha treballat com a actriu i monologuista, en una companyia
pròpia i en la companyia Planeta impro en el món de la improvisació teatral,
però també en el cinema i la televisió.
He descobert una bèstia de la interpretació, un monstre
escènic. Ella sola interpreta dotze papers. Sense canvi de vestuari ni de
decorat. Només la veu i el cos per a crear cada nou personatge que va
apareixent a escena. Els accents, les respiracions, les mirades, la gestualitat
corporal i l’expressivitat del seu rostre. No necessita res més.
I aquí és on torno a la Veritat. En majúscules. Vaig veure
més veritat damunt de l’escenari de la petita Sala Leopoldo Fregoli que en
moltes grans peces i grans produccions. Alejandra, la de les mil Blanques,
broda cada personatge, cada paper, amb la precisió de les puntaires que fan
puntes de coixí. Les línies del patró són el text, el seu cos els boixets i la
seva veu el fil que es va entreteixint per dibuixar el difícil disseny que és
l’ànima de cada un dels personatges. Amb una transició de mig segon entre ells,
a vegades, Alejandra salta de l’un a l’altre amb un canvi de mirada, o de postura,
de veu. I aconsegueix que vegis un davantal, una brusa, un vestit de comunió,
una pinta invisible estirant amorosament els seus cabells enredats. Que sentis
el fred d’una presó. Veus en el cos àgil i petit de l’actriu la transfiguració
miraculosa en una rodanxona “santera” cubana o una simpàtica iaia de dentadura
bellugadissa.
I podria seguir explicant tot el que vaig veure i no hi era,
com una llitera de massatge que veureu! Sí, la veureu, o una criatura recent
nascuda, o un ciclista sevillà increpat per un taxista, o una parella
amanyagant-se al llit, sí, veureu dos i només és una sola actriu. I la veritat.
Sempre una veritat immensa en escena. Una veritat que fereix. Perquè el que diu
ets tu, sóc jo. Podem ser qualsevol. Les vides que s’entrellacen les vas
vivint, Alejandra Jiménez Cascón aconsegueix que empatitzis amb el seu dolor,
amb les seves pors, amb el seu trànsit de l’odi i la por al perdó i la
reconciliació.
Personalment em va tocar molt la idea dels monstres, de la
por. De la soledat que s’enganxa i no marxa com no marxa la olor d’humitat. La
tristesa (de vegades) de pujar una criatura sense companyia, de criar sola. I
les culpes, i els errors. O la vivència dels propis errors amb culpa i no saber
si prens les decisions correctes. I hi penso i em torna a tocar, i torno a
plorar. Com vaig plorar el més discretament que vaig poder mentre l’Alejandra
no deixava de dir veritats i interpretar cada història com si fos ella totes.
La nena, la mare, la presa política, l’amiga, la carcellera. La massatgista, el
xicot, la “santera”, la iaia. El poema fet cançó “Nanas de la cebolla” de
Miguel Hernández mai us semblarà tan trist com cantat per la Carmen de
l’Alejandra Jiménez Cascón. Magnífica veu per cert també d’aquesta artista
completa.
Però no només això. Vaig veure més veritat en el seu joc
teatral que en moltes converses que tinc cada dia. Més veritat en les seves
llàgrimes i panteixos que en les tristeses que no confesso ni a familiars ni a
amics. Més veritat que en moltes de les coses que ens diem cada dia. Més
veritats que les que no gosem dir per no posar-nos en risc, o per no ferir a
persones que estimem, o a persones que ni tan sols coneixem. Aquella que tenim
dins els ulls quan mirem algú i ens encantaria etzibar-li les veritats a la
cara però no deixem que passin del llindar de la gola. Per educació, o per
protegir-nos, o per interès, o per por de les conseqüències que tindria
revelar-la.
I un darrer apunt que també em va fascinar d’aquesta
proposta teatral, i que diria que no he trobat en cap altra obra que hagi vist
mai fins ara. El lligam entre les dues dones protagonistes, Carmen, i Blanca,
que es va entenent a mida que avança l’obra, només s’explica si acceptes una
certa dimensió màgica de l’existència. Inexplicable amb paràmetres racionals.
Si has fet constel·lacions familiars sabràs de què parlo. Si has sentit a
parlar de les herències que arrosseguem del nostre arbre genealògic també. Si
coneixes el magnetisme dels somnis. Si has viscut mai la increïble experiència
de sentir amb algú a qui acabes de conèixer una connexió familiar, com si de
fet ja us haguéssiu conegut en un altre temps. I trobareu el sentit del joc que
fa el títol amb la paraula “desvelada”, de desvetllar-se de nit, però també
podria ser per la veritat finalment revelada.
Res més a dir-vos. Si us agrada el teatre, si us agrada el
que us fa sentir que us dediquin una estona de la vostra vida a recrear-vos en
altres vides que també podrien ser les vostres. Si us agrada que us punxin i
que us sagni l’ànima en el refugi càlid de la quarta paret, no us deixeu perdre
l’oportunitat de veure “Blanca desvelada”.
Us queden cinc oportunitats de veure-la a La Seca Espai
Brossa des del proper dimecres 10 fins el diumenge 14 de juny. Tan de bo corrés
la veu i prorroguessin perquè cada dia es quedés gent sense entrada.
Dramatúrgia i interpretació Alejandra Jiménez Cascón;
Direcció Montse Bonet; Disseny de llums Natàlia Ramos; Disseny de vestuari i
escenografia Mònica Gálvez; Construcció d’escenografia Ramon de los Heros;
Creació de vestuari Ingrid Mor; Producció d’Aleteo Teatro / Natàlia Boronat;
Segon tècnic de llums i so Enric Espinet; Gravacions Miquel Ferré; Estilista
Marisol Balsas; Veu de Gabriel Joan Trilla; Suport tècnic Franco Maestrini;
Gravació d’imatges i fotografia David Cuní i Silvina Kleinrok
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada