publicat per
30 de maig de 2015
Griselda Oliver i Alabau. Barcelona
“Repasseu la vostra experiència. Quin gest inèdit us heu
permès? [...] Allò a què en realitat em refereixo és a una experiència que
moralment us enriqueixi. Un progrés. [...] Aquest gest, aquest enriquiment,
aquest progrés, poseu-li el nom que us vagi bé, és el futur. És a dir… us ho
sembla. I d’acord amb això ordeneu la vostra vida. Però a mesura que aquest
futur, sense complir les seves promeses, s’uneix al vostre passat, perd tot
sentit en destruir l’esperança. Més, encara: suposem que aquest enriquiment té
lloc, que el gest és acomplert: Què heu aconseguit? Dóna això sentit al
passat?”
Aquestes paraules ressonen en l’obra teatral La nostra mort
de cada dia, de Manuel de Pedrolo, que es pot veure fins diumenge a la Sala
Tallers del Teatre Nacional, en el cicle L’origen de l’oblit, que pretén
recuperar i homenatjar autors oblidats del franquisme. Pedrolo, a banda
d’escriure la novel·la de ciència-ficció Mecanoscrit del segon origen, va ser
un autor prolífic en tots els gèneres: no només va conrear narrativa i contes,
sinó que també va escriure poesia i teatre. Com a dramaturg, les seves obres
s’inclouen dins del gènere del teatre de l’absurd, moviment que parteix del
concepte filosòfic de l’absurd de l’existència.
“La nostra mort de cada dia mostra els límits i les
mancances de la nostra estimada i obsoleta cultura judeocristiana a través del
relat d’una família de tradició burgesa”, assegura Marta Gil, directora l’obra.
Es tracta d’una peça curta, escenificada en un escenari volgudament lúgubre,
però molt àgil, rítmica i amb força interpretativa, en què es posa de relleu un
tema transcendental que, sovint, per por, obviem: la mort. Què vol dir, morir?
“Què dimonis ens fa tanta por?”, es pregunta Gil.
És així com, sota l’aparença d’un jove seductor i amb el nom
de M (Marc García Coté), la mort interromp inesperadament la còmoda rutina
d’una família burgesa per endur-se una de les seves filles, la Marina (Alba
Ribas). Els pares (Anna Sabaté i Víctor Pi), desesperats, intenten en va
proposar-li un canvi: que s’emporti l’àvia (Montse Sagués), que ja ha viscut
prou temps, en lloc de la seva filla. La dona, però, s’hi nega amb vehemència:
“Jo vull viure sempre perquè viure és bo i sa”, afirma, rebaixant la tensió
dramàtica del moment. La Maria Lluïsa (Bruna Cusí), bojament enamorada de
l’aspecte de la mort, també intenta interposar-se a aquesta unió i canviar la
seva vida per la de la seva germana. M, però, no ho accepta i s’oposa a tots
aquests intents: entre ell i la Marina s’ha creat una unió, un amor que només
es pot consumar amb la inevitable mort de la jove.
A partir del binomi amor i mort (eros i thanatos), Pedrolo
basteix un sainet satíric amb un rerefons existencialista molt fort, va molt
més enllà del drama de la pèrdua d’un ésser estimat: “La mort no és morir, sinó
ser mort”, aclareix M. La mort és la distància que separa el ser del no ser. La
mort, ens suggereix Pedrolo en aquesta obra, la busques, l’estimes, l’esperes
quan és el moment. I després, el no-res, el buit, la no-existència. La mort és
la màxima expressió del “nihilisme”, afirma en algun moment de l’obra el pare,
desesperat, i afegeix: “Un s’acostuma a tot, fins i tot a la mort”. La mort
complementa i alhora nega l’existència: sense vida no hi ha mort, però sense
mort tampoc hi ha vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada