dimarts, 2 de juny de 2015

L’amor que mor



publicat per
30 de maig de 2015
Griselda Oliver i Alabau. Barcelona

“Repasseu la vostra experiència. Quin gest inèdit us heu permès? [...] Allò a què en realitat em refereixo és a una experiència que moralment us enriqueixi. Un progrés. [...] Aquest gest, aquest enriquiment, aquest progrés, poseu-li el nom que us vagi bé, és el futur. És a dir… us ho sembla. I d’acord amb això ordeneu la vostra vida. Però a mesura que aquest futur, sense complir les seves promeses, s’uneix al vostre passat, perd tot sentit en destruir l’esperança. Més, encara: suposem que aquest enriquiment té lloc, que el gest és acomplert: Què heu aconseguit? Dóna això sentit al passat?”

Aquestes paraules ressonen en l’obra teatral La nostra mort de cada dia, de Manuel de Pedrolo, que es pot veure fins diumenge a la Sala Tallers del Teatre Nacional, en el cicle L’origen de l’oblit, que pretén recuperar i homenatjar autors oblidats del franquisme. Pedrolo, a banda d’escriure la novel·la de ciència-ficció Mecanoscrit del segon origen, va ser un autor prolífic en tots els gèneres: no només va conrear narrativa i contes, sinó que també va escriure poesia i teatre. Com a dramaturg, les seves obres s’inclouen dins del gènere del teatre de l’absurd, moviment que parteix del concepte filosòfic de l’absurd de l’existència.

“La nostra mort de cada dia mostra els límits i les mancances de la nostra estimada i obsoleta cultura judeocristiana a través del relat d’una família de tradició burgesa”, assegura Marta Gil, directora l’obra. Es tracta d’una peça curta, escenificada en un escenari volgudament lúgubre, però molt àgil, rítmica i amb força interpretativa, en què es posa de relleu un tema transcendental que, sovint, per por, obviem: la mort. Què vol dir, morir? “Què dimonis ens fa tanta por?”, es pregunta Gil.

És així com, sota l’aparença d’un jove seductor i amb el nom de M (Marc García Coté), la mort interromp inesperadament la còmoda rutina d’una família burgesa per endur-se una de les seves filles, la Marina (Alba Ribas). Els pares (Anna Sabaté i Víctor Pi), desesperats, intenten en va proposar-li un canvi: que s’emporti l’àvia (Montse Sagués), que ja ha viscut prou temps, en lloc de la seva filla. La dona, però, s’hi nega amb vehemència: “Jo vull viure sempre perquè viure és bo i sa”, afirma, rebaixant la tensió dramàtica del moment. La Maria Lluïsa (Bruna Cusí), bojament enamorada de l’aspecte de la mort, també intenta interposar-se a aquesta unió i canviar la seva vida per la de la seva germana. M, però, no ho accepta i s’oposa a tots aquests intents: entre ell i la Marina s’ha creat una unió, un amor que només es pot consumar amb la inevitable mort de la jove.


A partir del binomi amor i mort (eros i thanatos), Pedrolo basteix un sainet satíric amb un rerefons existencialista molt fort, va molt més enllà del drama de la pèrdua d’un ésser estimat: “La mort no és morir, sinó ser mort”, aclareix M. La mort és la distància que separa el ser del no ser. La mort, ens suggereix Pedrolo en aquesta obra, la busques, l’estimes, l’esperes quan és el moment. I després, el no-res, el buit, la no-existència. La mort és la màxima expressió del “nihilisme”, afirma en algun moment de l’obra el pare, desesperat, i afegeix: “Un s’acostuma a tot, fins i tot a la mort”. La mort complementa i alhora nega l’existència: sense vida no hi ha mort, però sense mort tampoc hi ha vida.

ara son les ...

Total de visualitzacions de pàgina: