dimarts, 30 de juny de 2015

«Necessito sentir que la vida passa per la porta de casa»



publicat per
24 de juny de 2015
Carme Escales
  
Era l'any 2002. Josep Maria Pou (Mollet del Vallès, 1944) acabava de finalitzar el rodatge de Policías, en el corazón de la calle, la sèrie emesa entre el 2000 i el 2003 a Antena 3 TV, i en què l'actor català interpretava l'inspector en cap Héctor Ferrer. Aquells quatre anys d'acció policíaca, amb molta filmació en exteriors entre els cotxes i el bullici dels carrers de Madrid, van saciar o, fins i tot, van sobrepassar Pou, que recuperava la calma a Barcelona. «Vaig acabar realment angoixat. Arribava a Bar-celona i aquí em canviava l'ànim, em relaxava», recorda d'aquella època l'actor i també director artístic del Teatre Goya.

Va ser en un dels seus moments de calma barcelonina, fent temps al centre de la ciutat abans de volar a Nova York, on passaria un mes, quan Josep Maria Pou va trobar el pis on viu des d'aleshores, a l'Esquerra de l'Eixample. «Vaig veure l'anunci d'un pis en una façana, vaig tenir un pressentiment i vaig pujar a veure'l», explica. Hores després, una transferència bancària el comprometia amb la que avui és la seva llar.

El seu pis només podia tenir un embolcall: urbanisme. Sentir la vida sobre l'asfalt va fer bategar fortament el seu pressentiment. «Em sento absolutament metropolità. Necessito l'asfalt en vena per una raó fonamental: m'agrada molt estar envoltat de vida, barrejar-me amb la gent. No podria viure on hagués d'agafar el cotxe per anar a comprar el pa o el diari. No tinc carnet i tinc tota la llibertat que vull. Sóc un usuari de taxi brutal, n'agafo uns quatre o cinc al dia i estic segur que em surt més barat que si tingués cotxe», reflexiona.

De la Gran Vía a la Gran Via

La mudança de Pou a Barcelona deixava enrere 40 anys de vida madrilenya. Tancava la porta d'un pis a la Gran Vía de Madrid per obrir-ne una altra a la Gran Via de Barcelona. «Necessito sentir que la vida passa per la porta de casa», expressa l'actor, que memoritza els seus guions caminant pels carrers del seu districte. En aquests moments, qualsevol se'l pot trobar portant a la mà el quadern que recull les expressions que donaran vida al filòsof grec Sòcrates d'Atenes. Sota la direcció de Mario Gas, el seu Sòcrates s'estrenarà el 8 de juliol a Mèrida i, a partir del 15 d'aquell mateix mes, es podrà veure al teatre Romea de Barcelona, dins la programació del Grec. I més tard, al mateix teatre, novament a partir del 20 de setembre.

«Jo, que no em vaig voler treure el carnet de conduir, m'he passat la

vida estudiant. Amb tot el que he memoritzat, podria haver-me tret els estudis de notari o advocat»,

diu en broma aquest premi Nacional de teatre.

Gairebé 50 anys de teatre, amb obres d'un any i mig, dos o fins i tot tres anys en cartell -com Arte, de Yasmina Reza, dirigida per Josep Maria Flotats-, han obert tants camins a la ment de Pou com metres caminats a l'Eixample per retenir els seus textos o somriures que la seva cara coneguda dispara. «M'encanta el detall tan simpàtic, de connectar, simplement, a través d'un somriure. Ni tan sols una salutació, un simple somriure còmplice de qui et reconeix m'agrada, fins i tot més que els aplaudiments al teatre».

El carrer com a escola

«El carrer és -per Pou- una de les millors escoles d'interpretació. Des del xamfrà del Zian (Gran Via amb Comte d'Urgell) disfruto veient passar la gent, alguns parlant en veu alta. Abans hauries pensat que estaven bojos, ara saps que deuen estar parlant per telèfon».

Al carrer, Pou estudia i observa. «Sóc un passejant de la ciutat», diu. I molt assidu a esmorzar, dinar i sopar en bars i restaurants del seu entorn. «El 90% de dinars i sopars els faig fora de casa», declara un fan de la cap i pota amb cigrons del restaurant Sepúlveda (al 173 d'aquest carrer). «El soroll del trànsit no em molesta. Per mi la vida està al centre de les ciutats. Els meus llocs de vacances són ciutats: Nova York, Londres, Paris, Tòquio...», diu. «La ciutat, i sobretot el seu centre, em dóna tot el que necessito. Surto de casa, estiro el braç i tinc un taxi. En un radi de 50 metres tinc quatre quioscos, una dotzena de restaurants i cafeteries, puc anar a peu al Romea, al Goya, al Born, a Santa Maria del Mar i a diversos cines. Tinc cobertes les meves necessitats més urgents», assenyala.

¿Es mimetitzen i s'assemblen els veïns al seu barri tant com els gossos i els seus amos?

«Doncs potser això té una explicació lògica. Hi ha veïnats que conviden a una certa forma de vestir i comportar-se. En aquest costat de l'Eixample s'hi respira una sensació de llibertat total. És com una olla on es barreja gent d'aquí i d'allà, molts vénen a fer gestions, els veus amb papers», comenta de camí al seu gimnàs. Al Holmes Place (Balmes, 44) l'espera el seu dietista.

ara son les ...

Total de visualitzacions de pàgina: