diumenge, 19 de juliol de 2015

Poc amor i molt de Shakespeare



publicat per
http://www.nuvol.com
Oriol Toro. Festival Grec 2015. Barcelona.
foto : Amor i Shakespeare © Josep Aznar

Quan vas al Teatre Grec, igual que quan vas al Camp Nou esperes trobar-hi quelcom fora del normal. Les butaques de l’amfiteatre es destapen un mes a l’any per poder oferir-te un seient privilegiat per a una vista privilegiada. Els espectacles que s’hi representen acostumen a ser autèntiques delícies i, si a més combinen Shakespeare i el milloret de l’escena teatral catalana, segur que el resultat ha de ser perfecte. És com un partit de “Champions”. Tens un director d’orquestra, digues-li Luís Enrique, digues-li Shakespeare, tens les estrelles, digues-li Messi, digues-li Jordi Boixaderas, Joel Joan, Rosa Renom, Sílvia Bel, Ariadna Gil, Mercè Pons, Aleix Albareda, Àlex Casanovas o Laura Aubert. Res no pot sortir malament. El rival és molt fàcil, un públic àvid de teatre i encantat per la solemitat de l’escenari.

Com en tot bon partit de futbol, els actors ja escalfen damunt del terreny de joc mentre el públic ocupa les seves butaques. L’entrenador (Josep Maria Mestres) dóna les darreres indicacions als seus jugadors i comença el partit.

Els primers tocs són per als quatre cavallers i les quatre dames dels Treballs d’amor perduts, la pilota va saltant d’una banda a l’altra i el públic es manté espectant. Els primers minuts sempre s’està a l’espectativa per intentar deduïr per on avançarà el joc. Els coneixedors de l’estratègia volen veure la puresa dels quatre enfront la temptació de les quatre, però sembla que l’entrenador ha optat per un canvi de tàctica i proposa que l’octet passi a jugar amb Els dos cavallers de Verona, on Proteu (Joel Joan) i Valentí (Àlex Casanovas) provaran de conquerir Sílvia (Ariadna Gil) i Júlia (Rosa Renom). Tot avança segons l’establert per les regles de fa 450 anys. Un text magníficament trabat, tot i que no tan ben recitat, unes escenes sense massa emoció i el públic removent-se al seient i patint perquè l’equip contrari no els faci un gol.

Però la tàctica torna a canviar sobtadament i entren recanvis al terreny de joc, sembla que traiem els pesos pesants per fer una mica de Molt soroll per no res. Ara és el torn de Benedicte (Jordi Boixaderas) i Beatriu (Sílvia Bel), davant la passió de Claudi (Aleix Albareda) i Hero (Mercè Pons). Aquí la cosa es comença a posar interessant. En Messi Boixaderas comença a tocar-la com només ell ho sap fer. I sembla que Sílvia Neymar li segueix el joc magistralment. El públic comença a seure millor, fixa atentament la mirada per no perdre cap detall de les jugades d’aquests dos “cracks”. Cada vegada s’acosten més a la línia de meta i davant l’admiració dels presents Jordi Boixaderas dispara, amb totes les seves forces i amb la delicadesa de les estrelles, un número musical que deixa el públic bocabadat. Té ritme, la veu espectacular, per descomptat, és harmònic i tots els seus companys l’acompanyen en la jugada del GOL definitiu. El públic ho celebra amb aplaudiments i clars signes d’aprovació. Fins i tot n’hi ha que comenten la jugada amb els del costat! Quin golàs! Quin goig veure un jugador com ell. I quina simplicitat tan ben orquestrada pel xilòfon de Núria Andorrà i el violí de la Laura Aubert.

Però tothom sap que una flor no fa estiu i que no es pot cantar victòria tan aviat. A criteri d’un dels arbitres més meravellosos que recordo (Laura Aubert) el joc flueix amb un criteri impecable i el col·legiat demostra que farà una gran carrera, com ja porta anys desmostrant a la companyia Els Pirates i com també va demostrar amb escreix a Els Feréstecs de la temporada passada.

Els dos cavallers de Verona tornen a contraatacar i intenten travar una jugada musical similar a la dels seus contrincants, però tota la mestria del Cristiano Joel Joan no és suficient per marcar un gol. La seva veu no flueix, queda apagada i no balla del bracet de la música. Es nota la falta d’entrenament, d’ell i de tota la companyia, tant en el cant, com en la coreografia, massa mil·limetrada i poc fluïda. Però ja se sap que quan no s’entrena prou pot ser perillós i és quan les lesions poden provocar que algun dels jugadors (Rosa Renom) no acabi el partit. Òbivament això produïrà un mal acabament, ja que sense la intervenció de tots els participants, l’obra no es pot tancar com cal.

Els clàssics mai no moren i Shakespeare sempre funciona, però es nota que la cosa està molt verda. Amb més rodatge l’obra pot fluir magníficament i esperem que sigui així la temporada vinent al Teatre Poliorama.

El partit no ha estat gaire interessant, però les jugades mestres del Boixaderas, Bel i Aubert compensen la passivitat de la resta de jugadors.

ara son les ...

Total de visualitzacions de pàgina: