dilluns, 27 de juliol de 2015

Quines són les ‘nostres' guerres



publicat per
25 de juliol de 2015
Jordi Bordes
Mercè Arànega, en el muntatge ‘Un cel de plom' a partir de la biografia de Neus Català. Foto: JOSEP AZNAR.

Teatre polític d'acció directa. Tant la proposta de l'actriu Mercè Arànega com la del director Milo Rau exposen testimonis que parlen sobre els motius pels quals una persona és capaç d'arriscar la vida per una causa. Neus Català va entendre des de la seva primera vaga als 14 anys que calia lluitar contra el feixisme; un gihadista sirià vingut d'Europa creu que perdre la vida per la instauració d'un califat és guanyar-se el títol de màrtir. Arànega parteix d'una dramatúrgia compacta, d'una direcció que essencialitza i enfoca l'actitud vital d'una dona, de 99 anys, que necessita explicar el seu patiment per reivindicar les altres companyes; Milo Rau se serveix de la història dels seus actors per buscar motivacions, però es perd i no sap transmetre gaire res. Tot és polític amb una voluntat de despertar consciències però Un cel de plom encerta en la diana, mentre que The civil wars falla el tret que semblava segur.

Un cel de plom

Mercè Arànega presenta un personatge que no plora, que ho explica tot amb una fredor que, per moments, espanta però que captiva per la seva radicalitat i compromís. Neus Català ressona contínuament en aquesta dramatúrgia (un text directe de frases curtes i contundents, molt efectiu). No es cansa de reivindicar altres companyes de lluita, altres víctimes. Sigui davant de Montserrat Roig, quan li va demanar entrevistar-la per al seu llibre sobre els exiliats de la guerra que van patir els camps de concentració nazis, o davant de qui sigui. L'espai és nu, només algunes restes d'un element potser cremat (potser un vagó o potser un barracó) on el personatge es refugia. Quan no ho fa, en la negror d'un fosc. El seu discurs és implacable. Arànega sap modular la veu per aportar els matisos en el pensament de la lluitadora. És necessari per dotar d'humanitat el personatge, massa heroic per ser veritat. Ella no se n'amaga. Ni en temps de la República, ni durant la resistència, ni mai.

Més mal fa descobrir per boca del fill que, des de la sortida del camp de Ravensbrück, no ha deixat de tenir malsons. Que els combat cridant somnàmbula, amb el marit i els fills suportant-ho en secret. El muntatge allarga la voluntat de Neus Català de continuar denunciant la situació. Confia que no es repeteixi mai més. Però comprova que la humanitat no n'aprèn; simplement ha après a digerir-ho amb l'eufemisme. Perquè després de l'Alemanya nazi hi ha hagut capítols ben similars a Xile, Ruanda, Iugoslàvia, Síria... Una veritat lúcida que, per ara, ningú és capaç de frenar.

La dramatúrgia sobre el llibre de Neus Català té un paral·lel que és l'adaptació que Pablo Ley va fer de La maternitat d'Elna, escrit per Assumpta Montellà. Aquella infermera, Elisabeth Eidenbenz, que es va trobar gestionant un espai d'esperança entre les embarassades que havien de suportar les inclemències d'Argelers també tenia el seu costat fosc quan les noies havien de tornar, ja com a mares amb les criatures, que, sovint, morien amb la mateixa indiferència mundial que la resta d'exiliats.

The civil wars

Milo Rau escruta la realitat política a través de documents reals. Ho va fer a Hate radio (Grec, 2013) impactant per la seva contundència. Ara, la seva intenció d'entendre per què un jove europeu s'integra a Estat Islàmic falla estrepitosament. No té document on agafar-se. Prova sort mirant de raonar les motivacions entre els seus actors. Creu que el pes del pare en l'educació del fill és clau. Probablement, perquè en la seva cerca de respostes va entrevistar un pare que denunciava als mitjans que els fills d'Europa marxaven a la guerra de Síria i ningú ho impedia. Aquest no va parar fins que el va tornar a casa. Però, segons la mirada de la producció, ja és un fill perdut en una causa irracional. La peça no indaga sobre els companys, la religió, la feina o la necessitat de revoltar-se.

La posada en escena és esgotadora per al públic. L'excés de sobretítols impedeix veure res més. Tampoc passa gaire cosa: els actors basculen entre els diferents espais i es dirigeixen a una càmera que els reprodueix en primer pla. Hi ha la seva veritat, per moments còmica i altres d'elevada sinceritat, però no entén que no hi ha guerra nostra, sinó causes (justes, o no) per les quals sentir-se viu, tot i la tortura o la mort. És evident la seva voluntat de denúncia (la còmoda Europa obvia allò que l'incomoda) però és que The civil wars és incapaç d'enfocar on s'alimenten els mals, ni tan sols d'identificar-los, i així la lluita continua sent contra fantasmes. Mala peça al teler.

Neus Català. Un cel
de plom
Dramatúrgia: Josep M. Miró
Director: Rafael Duran
Intèrpret: Mercè Arànega
Dimecres, 22 de juliol (fins diumenge), a la Sala Muntaner

The civils wars
Concepció, text i direcció: Milo Rau
Companyia: Institute of Political Murder
Intèrprets: Karim Bel Kacem, Sara De Bosschere, Sébastien Foucaul, Johan Leysen

Dijous, 23 de juliol (fins avui), a la sala Ovidi Montllor del Mercat de les Flors

ara son les ...

Total de visualitzacions de pàgina: