divendres, 18 de setembre de 2015

Emmagatzemats al geriàtric



publicat per
9 de setembre de 2015
Imma Fernández

La Zaranda, la reputada companyia andalusa, retrata a 'El grito en el cielo' la vellesa en unasocietat anestesiada i deshumanitzada - «Capgirem el dolor amb alegria», diuen

El seu sempre és un univers d'éssers desvalguts, d'ànimes que deambulen desorientades i es rebel·len, tenyides d'humor negre, contra el destí final. Contra el deteriorament dels cossos i la memòria. Parlen amb el seu particular i metafòric llenguatge de la vellesa, la mort i els somnis de vida i llibertat. Són La Zaranda, Teatro Inestable de Andalucía la Baja, una companyia amb 37 anys d'enorme i singular ofici, que torna a Barcelona per obrir la temporada del Romea. Presenten, fins al 20 de setembre, El grito en el cielo, una creació amb dramatúrgia d'Eusebio Calonge i direcció de Paco de la Zaranda, sorgida entre assajos oberts a la Biennal de Venècia del 2014 i estrenada al Temporada Alta.

«Per nosaltres el teatre és viure una passió, posar en escena el que som, el que sentim. Busquem emocionar i portar el públic a la reflexió, que es plantegi múltiples preguntes», sosté el director. El 15 de setembre vinent compartiran reflexions amb la platea i quatre creadors més rendits al seu art: Sergi López, Jorge Picó, Ivan Morales i David Climent (de Los Corderos).

Sobre l'escenari apareixen quatre vells -Celia Bermejo, Enrique Bustos, Gaspar Campuzano i el mateix director-, emmagatzemats com si fossin mercaderia de rebuig, com paquests abandonats en un geriàtric. Quatre fredes estructures de metall els serveixen de llits, portes, gàbies... Una infermera -Iosune Onraita- s'encarrega de donar-los el xut de drogues. Pura metàfora d'una societat anestesiada i també, afegeixen els creadors, d'un teatre anestesiat, «sense interès de transcendència i de comunicació espiritual; abocat a l'oci, al divertiment i als vincles amb el poder», detalla Paco de la Zaranda. Contra aquesta sedació escènica el prestigiós col·lectiu de Jerez (Premio Nacional de Teatre 2010) lluita des de fa gairebé quatre dècades, amb títols com Vinagre de Jerez, Cuando la vida eterna se acabe o Futuros difuntos, presentats a Catalunya.

Deliris de llibertat
Calonge admet que a El grito en el cielo, poètic cerimonial de la vida i la mort, subjau la crítica a la «sinistra maquinària d'aniquilació d'una societat deshumanitzada». Un món que et dóna la puntada de peu quan ja no ets productiu.

En aquest context, els personatges de La Zaranda fluctuen, envoltats pels cors dels pelegrins de l'òpera Tännhauser de Wagner, entre la realitat i el món oníric; entre el dolor i la delirant fugida cap a la vida i cap a la llibertat. L'obra també és un homenatge a Juan de la Zaranda, un dels fundadors del grup, mort el 2013.


El grup torna a enfrontar-se a tabús esquius -la decrepitud, la Parca...- amb les armes de l'humor, la ironia i l'esperança (plasmada amb els versos del poema lorquià Manantial). «Ens obliguen a viure en una societat del ha ha ha, i el teatre és habitualment còmplice». El seu va per altres camins, sempre esquitxat d'incòmode verisme. Disparen preguntes sobre el sentit de la vida i del teatre. Vomiten les seves pròpies pors. La por al deteriorament i a un dolor que ells «capgiren amb alegria». «Els espectadors ens diuen: 'Ens ha encantat però és molt fort'. Així és la vida», postil·la Calonge.

ara son les ...

Total de visualitzacions de pàgina: