publicat per
9 d'octubre de 2015
Aída Pallarès. Barcelona
foto : Míriam Iscla ©
David Ruano
Les dones som les oblidades dels oblidats. Les dones no
sortim als llibres d’història. “L’aparell repressor del franquisme ens va
obviar, les dones que entraven a la presó ho feien per motius extrapolítics,
perquè les preses i fusellades no comptessin com a defensores de la democràcia.
A les dones se’ns ficava a la presó per dos motius: per putes o lladregotes”,
explica Carmen Domingo, autora de Només són dones que arriba demà 8 d’octubre a
la sala petita del Teatre Nacional de la mà de Carme Portaceli.
Només són dones són cinc monòlegs basats en fets reals. Cinc
històries entrellaçades sobre els patiments de milers de dones a les presons de
l’Estat Espanyol durant la Guerra Civil i el franquisme, cinc històries sobre
les lluitadores incansables per la democràcia, pels drets adquirits durant la
segona República que la història ha decidit oblidar. “La memòria és molt
important per construir el futur, expliquem el que va succeir perquè ningú ho
explica”, assegura Carme Portaceli.
“La victòria dels militars insurgents en la Guerra Civil va
tancar brutalment el camí de les dones cap a la igualtat i la ciutadania. La
dictadura franquista va derogar la democràcia, va abolir la legislació
republicana i va destruir els drets i la llibertat. Moltes dones van ser
brutalment reprimides, empresonades o executades a causa de la seva lluita
durant la Guerra Civil i per la seva resistència al règim dictatorial.
Treballadores, mestres, bibliotecàries, infermeres, oficinistes i dones de tots
els oficis van ser depurades del seu treball i van patir els rigors de la
dictadura”, explica la historiadora Mary Nash a Treballadores: Un segle de
treball femení a Catalunya [1900-2000]. Després, com sabem, Franco va relegar
la dona al “santuari” de la llar, va establir la desigualtat i la dependència
femenina. Les va convertir en éssers subalterns, sense drets i obligades a
sotmetre’s a la tutela dels homes, a la supremacia masculina. I, evidentment,
la va fer desaparèixer dels llibres d’història.
Per això, les protagonistes de l’espectacle són cinc dones.
Tres d’elles estan empresonades: una dona política conscient que la ideologia
li pot prendre la vida, una miliciana de 17 anys i una catòlica que no entén
per què la fusilaran. Les altres dues dones viuen al present, en l’actualitat:
una àvia enviada a Rússia quan era petita i la néta d’una àvia que va ser
enterrada en una fossa comuna. Carmen Domingo, m’explica Portaceli, “escriu amb
un llenguatge que et va directe al cor. Sense floritures”.
L’encarregada de donar veu als cinc testimonis serà Míriam
Iscla, acompanyada per Sol Picó —l’esperit de les dones i la memòria històrica—
i la música en directe de Maika Makovski. “El més bonic de l’espectacle és que
tens la sensació que on no arriba la paraula, hi arriba el gest i quan aquest
s’acaba, és la música l’encarregada de dibuixar la història”, reflexiona Iscla.
Portaceli, de fet, ha optat per un muntatge
multidisciplinari per arribar al cor dels espectadors. “Per mi el moviment dels
actors és molt important i volia que no només fos text i paraula. Que pogués
transmetre aquest dolor i aquest homenatge a les dones lluitadores” explica la
directora, que ha optat, també, per no emfatitzar més el drama. “No cal forçar
el que ja diu el text, emocionar per emocionar”, assegura.
Només són dones és una crida universal al reconeixement de
milers de dones que van lluitar i encara lluiten per crear un món millor. Un
homenatge a l’altra meitat de la humanitat. Un espectacle contra l’oblit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada