dimecres, 7 d’octubre de 2015

Retrat d’un trencament



publicat per
www.totmataro.cat
5 d'octubre de 2015
Comas Soler

‘Vilafranca’ de Jordi Casanovas reprèn la seva gira al Monumental
Vilafranca un dinar de festa major

Dintre de la programació estable de la temporada, dissabte passat va aterrar al Teatre Monumental ‘Vilafranca’. Es tracta del tercer títol de la trilogia que sobre la identitat catalana ha escrit Jordi Casanovas, dramaturg, director teatral, programador de la sala alternativa FlyHard, coordinador del Torneig de Dramatúrgia Catalana que cada any munta el festival Temporada Alta i, des de fa temps, un dels subjectes més contínuament en voga en els cercles de l’statu quo de les arts escèniques del país. Del seu pes en aquestes esferes n’és una evidència el privilegi que ‘Una història catalana’, la primera de les obres de la seva trilogia, l’hi muntés per partida doble el Teatre Nacional de Catalunya, inicialment a la Sala Tallers el 2011 i després, reescrita, a la Sala Gran dos anys més tard. La segona, ‘Pàtria’, l’hi va coproduir el Teatre Lliure el 2012; i ara ‘Vilafranca’ ha gaudit ni més ni menys que de la producció conjunta de sis teatres municipals que l’han exhibit els passats mesos de febrer i març. Amb la funció feta dissabte a Mataró inicia una gira amb què, entre altres indrets, farà estada al Teatre Lliure de Montjuïc tot el mes de novembre.

La família, objecte d’anàlisi
‘Vilafranca’, que porta el subtítol ‘Un dinar de festa major’, és una proposta de format gran i repartiment extens que aborda un tema sobradament tractat: les picabaralles que esclaten al voltant d’un àpat familiar. Ho fa situant l’acció en temps passat, el dia de Sant Fèlix de 1999, en un entorn de canvis i d’expectatives de guanys econòmics i amb un munt de referències contextualitzades a la capital de l’Alt Penedès. Parlant de l’obra, Jordi Casanovas afirma que els localismes que hi apareixen no han de ser cap impediment per aprofundir en l’anàlisi de la societat primària que és la família –una qüestió tanmateix universal– i que constitueix la base per entendre com es mou, pensa i sent tot un país. En aquest sentit, invoca precedents d’Anton Txèkhov, Eugene O’Neill, Tennessee Williams, Edward Albee o el recentment desaparegut Brian Friel. Potser sí que hi ha peces d’aquests autors que poden confirmar el raonament, però no és pas el cas de la seva.

A partir d’una fotografia feta en idèntica situació gairebé vint anys enrere, a ‘Vilafranca’ se’ns mostren paulatinament tres generacions d’una suposada família tradicional catalana reunides per a l’obligat dinar de festa major. L’estat avançat de l’Alzheimer que pateix el pare suscita entre la mare, el fill, les dues filles i els seus cònjuges una discussió sobre l’herència que tira per terra les preteses bones relacions entre tots. Les dues nétes i el company d’estudis d’una d’elles en seran testimonis damnificats. Interessos, ambicions i rancúnies passen a primer pla i emergeixen les febleses i les contradiccions de cada personatge que condueixen al previsible desenllaç: és el retrat del trencament. Ara ja no hi podrà haver nova fotografia.

Cadascú és cadascú
Amb la voluntat de compondre un muntatge molt coral i amb l’ofici que té sobradament demostrat, Jordi Casanovas ha anat orquestrant una trama enrevessada, segurament per contrabalançar molts llocs comuns que li són inevitables. Aquesta opció té l’efecte positiu de facilitar moments de protagonisme als onze intèrprets, tots prou encertats, que així poden apuntalar les raons i els sentiments de cadascun dels personatges, però la composició no pot esquivar ni el parany de les pinzellades massa arquetípiques ni el llast d’una funció de durada excessiva.

Un plantejament tan miscel·lani, fet, a més, amb una clau costumista que combina l’ús hàbilment alternat de ressorts còmics i melodramàtics, aconsegueix que els espectadors segueixin la representació amb una satisfactòria proximitat vivencial. I els aplaudiments finals ho corroboren. L’acompanyament musical enregistrat de la vilafranquina Anna Roig i el grup L’ombre de Ton Chien, amb una cançó simpàticament descriptiva, hi acaba d’ajudar.

ara son les ...

Total de visualitzacions de pàgina: