publicat per
Adrià Costa
NacióDigital/Revista Esguard | 29/12/2015 a les 21:30h
Especial: Destacat NacióDigital
Un recorregut per l'interior de l'històric teatre barceloní
de la mà de Xavier Sagrera, director tècnic del Liceu
L'itinerari posa al descobert els grans secrets del teatre
de portes endins, amb detalls desconeguts pel públic habitual
Què hi ha darrera els cinc pisos de teatre? Com són els
magatzems? Què hi ha rere l'escenari? Com es veuen les 2.292 butaques que hi ha
a la sala des del sostre?
Discret des de fora, imponent per dins. El Gran Teatre del
Liceu és una de les joies que oculta el cor de Barcelona, allà on els carrers
es fan estrets i el pes dels segles és un orgull que la ciutat porta tatuat a
la pell. Entrem per la porta principal i quedem meravellats per la
luminescència dels miralls, del marbre, de cadascuna de les làmpades elegants
que ens confirmen que som en un altre món. Un món amb regles pròpies, amb un
alè singular i amb la promesa de no deixar-nos sortir de la mateixa manera que
hem entrat.
Com Jonàs al ventre de la balena, ens deixem fascinar per un
recorregut a les entranyes d'un temple on wagnerians i belcantistes discutien
l'hegemonia de la partitura. Un lloc petit per fora, però que amaga immensitats
inimaginables. Pisos i pisos de voluntat, de treballadors i de memòria. Tothom
ja ha integrat l'edifici en la imatge d'una Rambla amb gent que passeja amunt i
avall. Però, qui s'ha preguntat on és la caixa escènica? On caben aquells cinc
pisos de teatre, uns magatzems enormes i amplíssims, els camerinos de les
estrelles, el conservatori, els altells? Tot és a l'interior i ara ja som a
punt per un viatge prodigiós per la passió de l'art més bella de totes les arts
que es fan i es desfan.
Els camerinos, punt de partida
Ens aturem al primer pis. Aquests dies s'està muntant tota
l'escenografia de Lucia di Lammermoor, un dels clàssics de Gaetano Donizetti,
un meravellós prodigi vocal que conté una història tan passional com tràgica.
Arriba a Barcelona amb l'afegit de ser el debut mundial de Juan Diego Flórez en
el paper d'Edgardo. El camerino de l'estrella és el nostre punt de partida.
Tancat a pany i forrellat, el palpem en l'absència, conduïts per la batuta de
Xavier Sagrera, el director tècnic del teatre i el nostre amfitrió, en aquest
recorregut per les entranyes del teatre. Amb ell, cap racó queda per comentar,
cap detall resta sense anècdota, cap orgull queda sense explicació resolta.
Quin luxe.
Sobrevolant la platea des de les alçades
El que més impressiona, un cop a dins del ventre de la
bèstia, és l'alçada. La magnanimitat. Tot és a l'engròs, però no ho sembla. És
com si l'edifici hagués volgut anar amb el tarannà de la ciutat que l'acull:
oberta, brillant, gens ostentosa de portes enfora, discreta i sorprenent.
"Els nivells de sala no coincideixen amb els d'escena", afirma en
Xavier.
"La zona de públic és només el 30% de la superfície del
Liceu", afegeix, mentre prenem consciència del gran cub de Rubik que estem
a punt d'analitzar. Avui, les butaques són buides. Només una persona mira el
muntatge tècnic d'una escenografia que ben aviat rebrà els xiulets, els badalls
o els aplaudiments d'un públic exigent i rigorós.
Després de resseguir els detalls ocults de les figures que
hi ha al sostre de la sala –busqueu-hi ratpenats o, fins i tot, el rostre de...
Jordi Pujol–, ens endinsem a l'interior de la gran làmpada que hi ha sobre la
platea. Elevats, flotant damunt del buit, observant una vista meravellosa de
vermells i daurats. Allà, mentre acusem els primers estralls devastadors del
vertigen, observem els canons de llum, cables i focus amb infrarojos. Última
tecnologia, com si fóssim a la nau nodrissa i en HAL 9000 fos a punt de dir-nos
alguna impertinència.
Elevats com no podíem ni imaginar fa només uns minuts,
quedem astorats quan trepitgem el lloc reservat per les ocasions més especials
del Cor. I ens imaginem les notes d'aquelles veus celestials que són pura
mística al Parsifal de Wagner, tantes vegades representat al Liceu. Uns segons
de silenci ens hi transporten. No estem somniant, això deu ser el cel. I era
tal com havíem somiat.
La caixa escènica
Baixem de les altures celestials i ens endinsem a la caixa
escènica. Som darrere l'escenari, a la tercera galeria d'un total de cinc. El
terra és a trenta metres, i nosaltres, encabits en una xarxa de galeries, com
si fóssim dins d'un meccano fastuós. Cada barra que travessa les alçades de
l'escenari pot aguantar 650 kg, entre ponts de boca que pugen i baixen.
A l'escenari, els tècnics acaben els darrers detalls d'una
escenografia minimalista, però impactant, amb una torre de vidre lleugerament
inclinada, d'on sobresurt l'ampit des d'on Lucia es llençarà al buit. "Per
sort, entre teatres com el Liceu no hi ha competència", assenyala Sagrera.
"T'has d'associar amb els altres, perquè el nostre és un teatro di
stagione", un teatre que munta i desmunta totes les obres.
Encara més amunt!
"Aquí no parem", ens diu el director tècnic. Però
no cal que ho digui, ja es nota prou amb l'activitat d'un dia com avui. Gent
pertot, tècnics, muntadors, caps, operaris, transportistes. El Liceu bull de
portes endins. A banda del rebombori del muntatge, avui mateix hi ha un assaig
en una sala que és just damunt del lloc on hem sentit el "cor
celestial". Encara més enlaire.
Allà ja hi ha muntat Otello en un format de
"succedani", una escena fictícia que permet tenir diversos mons al
mateix temps, com si el Liceu, en realitat, fos un gran univers ple de planetes
en òrbita. Dels assaigs amb piano als assajos amb orquestra, d'un assaig a la
"italiana", als "TP", als pregenerals, el general i
l'estrena. "L'òpera es construeix a trossets", etziba, savi i
apassionat, en Xavier. A fi de bé.
A peu d'escenari
Per fi, ja som a peu d'escenari, entre cametes i en la
foscor de les proves de llums. Aquest espai, tan imponent –encara més quan es
paladeja des de tan aprop– és la quinta essència des d'on tot pren sentit, des
d'on aquest engranatge poderós de mans, caps i feines té tota la raó de ser. Una
espectacular construcció ens dóna la mesura de la perdició de Lucia, que aviat
protagonitzarà un drama inoblidable.
Com un tòtem de cultura, totes les peces dibuixen un gran
"Tetris". L'escenari és enorme, encara més del què havíem imaginat.
Per a fer-nos una idea: hi cabria perfectament l'estàtua de Colom que hi ha al
final de la Rambla. "El Liceu és un edifici gros i divertit", diu en
Xavier. Un edifici dividit en "llesques", ple de buits que es van
omplint segons les necessitats. La caixa acústica permet tenir diferents obres
muntades.
No deixa de ser curiós que l'edifici, a banda de ser molt
més del què aparenta, estigui per sota del nivell freàtic. Això fa que l'aigua
brolli de les quatre cantonades dels fonaments, i que l'entitat hagi previst
que es bombi aquesta aigua i que s'enviï, tota, a Parcs i Jardins de Montjuïc.
I també a les fonts que cada dia veuen ballar milers de turistes.
"Ara entenc perquè les Fonts de Montjuïc sempre tenen
música!", va dir un nen en una de les visites que fan les escoles. I,
certament, acaba set així: tan fascinant com que l'aigua del Liceu acaba
ballant, convertida en un gran espectacle. No podia ser d'altra manera.
Un edifici concebut en vertical
Entre portes, escales i elevadors, anem baixant i baixant.
"El Liceu és un edifici concebut en vertical", amb 13 ascensors.
Arribem al lloc on entra i surt un enorme camió que ve carregat del Port amb
l'escenografia. Hi ha molta activitat, gent de càrrega i descarrega.
Ens preguntem, astorats, com deu haver entrat aquest camió
aquí dins per la Rambla. Cosa que explica que el conductor del camió sempre
hagi de ser el mateix, un xofer molt especial i amb molta experiència.
"Gairebé és tan important com el solista!", exclama en Xavier.
Aquesta és la magnitud de l'òpera: Otello són 22 tones
d'escenografia, 8 camions i cinc descàrregues. Un teatre de 300 treballadors.
Déu n'hi do. Una tasca incessant, de treball dur i també de tenir-ho tot sota
control. Una feina que va més enllà de divos i dives. Una joia just al cor de
Barcelona, en ple contrast de cultures, de poder i de mitjans.
El Gran Teatre del Liceu, una meravella que ha sobreviscut
atemptats i incendis. La primera sala d'òpera de Catalunya i l'estat espanyol,
una delícia que conté 2.292 butaques, ni més, ni menys. Un prodigi que només es
pot concebre del tot si es fa un viatge per les entranyes. Un dels fars més
impressionants d'aquesta Barcelona que sempre té algun as a la màniga.
Crèdits
Text: Esteve Plantada
Fotografia: Adrià Costa
Vídeo: Joan Carles Moreno i Enric Serra
Format: Jose Manuel Gutiérrez
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada